¿Una banca comprensiva? Ha, ha, ha

14.11.2012

Tot d’una, la banca se’ns ha tornat comprensiva en això de les hipoteques, tot i que encara no sap, a l’espera del que pacti a porta tancada amb els poders legislatiu i judicial, si tanta comprensió serà retroactiva o no, ni tampoc si es rescabalarà aquelles persones que han rebut bons cops de porra simplement per oposar-se a allò que ara es veu com una política financera humanament insensible. El que sí que és segur és que ni comprensió ni tampoc retroactivitat ressuscitaran els morts.

Només demano als lectors que la bona disposició bancària d’ara ―tot amb tot, jo no me’n refiaria pas gaire― no els faci oblidar que els bancs van aconseguir de Congrés i Senat l’enduriment de les lleis per no perdre ni un ral amb la crisi del totxo, de la qual són en bona part culpables, alhora que exigien que govern, judicatura i policia fessin fora de casa sense gaires miraments els morosos hipotecaris, a qui, a sobre, no se’ls condonava el deute a canvi del pis: allò de la dació en pagament. Uns bancs que mentrestant havíem de rescatar tots plegats, amb tisorades a l’Estat del Benestar, i que ara, en vista del possible degoteig de morts que podria fer tornar vermells els números del seu haver si la societat finalment reacciona, declaren a corre-cuita una moratòria d’execucions ―la paraula exacta― hipotecàries per mirar que ningú els faci culpables dels suïcidis i dels drames familiars, que ja fa temps que duren, com molt bé denuncien des de fa uns quants anys les plataformes contra els desnonaments i els moviments de l’esquerra social.

Això pel que fa als bancs, perquè, segons sembla, també han tingut un atac de “comprensió” els partits neofranquistes, que és el que han demostrat que són el PP i el PSOE ―el primer, amb polítiques recentralitzadores dignes dels anys més foscos de la dictadura, i el segon, amb una O d’obrer digna del ministre Solís, la sonrisa del régimen, ¿el recorden?―. Precisament aquests partits que ara es reuneixen amb secretisme per mirar de maquillar la llei hipotecària ―amb uns tons més vius amb què acolorir la pal·lidesa dels desnonats― són exactament els mateixos que, amb l’ajuda sempre diligent de CiU i PNB i en absoluta connivència amb els poders econòmics ―que no s’estan mai de tibar la corda―, han anat aprovant les lleis que han possibilitat l’abús que ara, també a corre-cuita i mirant de treure’n rèdit polític, han de posar a ratlla, una ratlla que no serà res més que una ratlleta per celebrar com enreden un cop més, amb maquillatges legals, la ciutadania que diuen representar. Això sí, sense deixar d’omplir-se la boca que, en moments de crisi, s’han de tenir en compte els drames humans, com si capitalisme i sentiments humanitaris no fossin antitètics. Que els hi expliquin als immigrants i a tots els que se n’aprofiten.

En aquesta mena de passa de comprensió pel drama dels desnonaments que inesperadament afecta els poders, tant de fet com de dret, ara, als bancs i als partits polítics majoritaris, s’hi han de sumar magistrats i policies, que, pobrets, ja no poden més davant de tant sofriment com infligeixen en el seu paper de botxins que només “executen”. Doncs mirin que bé, també podrien fer vaga o plegar com a protesta. O simplement es podrien negar a fer segons quines actuacions, ¿no els sembla?

I amb això passo a l’altra “història exemplar” d’aquests dies, com és la que es planteja a Iberia, que després dels últims moviments econòmics que ha viscut, aplicarà la iniqua reforma laboral per despatxar quatre mil cinc-cents treballadors a preu de saldo. Doncs bé, la ministra del ram, la senyora Fátima Báñez, la mateixa que va redactar i fer aprovar la reforma laboral que havia d’ajudar a generar tanta ocupació, ara demana a la patronal de la companyia aèria ―la joia de la corona franquista― prudència amb els acomiadaments i que tingui en compte la situació de les persones que es queden sense feina… Deu ser que ara tenen por que a les cues de parats la gent es ruixi amb gasolina i es comenci a cremar com els bonzes. A la ministra Báñez, només li ha faltat encomanar-se a la seva patrona, la dels secrets, les aparicions i els miracles. Però, de moment, només se’ls apareix l’Angela i no pas per fer cap miracle, sinó més aviat per exigir-nos que els fem cadascun de nosaltres.

Els casos d’abandó de les persones per part de l’Estat que ens ofereix el dia a dia són d’una despietada brutalitat, i això no es deu pas al fet que ens haguem quedat sense diners com a societat, sinó que els diners han quedat acumulats en poques mans i el capitalisme global es nega a redistribuir-los. És realment difícil no sentir-se escandalitzat davant de polítics que fan lleis a la mesura dels interessos de financers i empresaris, i que després, davant dels abusos que han legalitzat i de les seves conseqüències, s’arronsen electoralment i supliquen als seus veritables amos, bancs i patronals, que les lleis aprovades, les apliquin amb compassiva cautela. Ideologia de col·legi de capellans o de monges. Aviat també veurem com gent que es queda sense ajudes a la dependència s’emmetzina davant de la impotència de viure amb dignitat. De fet, molts malalts crònics estan deixant de prendre’s la medicació que els manté vius per falta de recursos.

Sembla mentida que aquells que ens governen siguin tant i tant cínics. Les lleis que s’aproven marquen un camp de joc, i les societats anònimes i les entitats financeres, les faran servir si en surten beneficiades, sense que pietat, mesura, compassió o humanitat hi tinguin res a veure. El que s’havia d’haver fet era no aprovar-les o aprovar-ne unes altres que haguessin anat en benefici dels “vianants de la història”. Però em penso que tot és inútil. Sabem prou bé que el capitalisme és irrefrenable. Compleix les lleis que el beneficien i, si no, se les salta amb tota la impunitat. A sobre, moltes de les lleis que s’aproven als anomenats parlaments democràtics no són res més que la legalització del delicte previ.

Les veus que enfront dels abusos de tota mena del capital demanen la reforma del sistema senzillament són ximples o patètiques. Voler reformar el capitalisme és com proposar una reforma de la delinqüència.