Un retrat de Palau i Fabre

20.04.2017

Aquest és l’any Josep Palau i Fabre i Teresa Costa-Gramunt en fa un retrat per Núvol. Ho recalca: un retrat de Palau i Fabre, no el retrat de Palau i Fabre. “És molt difícil fer un retrat, ja sigui pictòric o literari. Fins al punt que hi ha pintors de retrats excel.lents que no en volen fer perquè el retratat mai no es veu afavorit. És també per aquest motiu que tants no es vulguin mirar gaire endins no fos cas que en aquelles fondàries es trobessin amb algú que no els agrada”:

Josep Palau i Fabre, 1962 | Foto A. Altés

 

 

Els rostres humans tenen molts replecs, moltes arestes encara que no siguin visibles a ull nu. Cal comptar també amb la mirada de qui fa el retrat, que no és neutra. De la mateixa manera que escrivim des del conscient i des del subconscient, també veiem la realitat des del conscient i des del subconscient. Sigmund Freud no va témer mirar fit el subconscient, els àngels i dimonis que hi pul·lulen. D’altra banda, és en aquest magma poderós i fèrtil, però també abissal, on hi la font misteriosa de la creativitat.

A Josep Palau i Fabre, que tant va estimar Picasso, que va fer tants estudis sobre la seva obra artística i que li va dedicar un llibre de records, Estimat Picasso, tal vegada li hauria agradat que el gran artista li hagués fet un retrat. Potser hauria quedat complagut amb el resultat perquè a Picasso Palau i Fabre li perdonava tot, per a ell era com un déu. Però també podria haver passat que hagués hagut d’amagar els seus sentiments respecte el retrat ofert pel mestre. Perquè ja sabem com les gastava el gran pintor de caràcter fort, amb els seus retrats cubistes, de rostres estrafets en els quals, però, sempre hi ha alguna cosa del retratat que ens el fa reconèixer en els seus trets diferencials.

Podem imaginar un retrat de Palau i Fabre sorgit de la mà de Picasso? Provem-ho. Rostre de pell fosca, grans ulls, o un sol ull de perfil, el nas semític, la barba espessa dels últims temps. Res de color. Tota la composició de la fesomia resolta en gradacions d’aquell color gris del Gernika. Som davant d’un rostre concentrat, que mira cap endins i que oculta emocions intenses i profundes. Aquesta imatge té poc a veure amb descripcions com ara que el poeta era un home vitalista, alegre, trempat, extrovertit, divertit. Ho podia ser de visita, fins i tot els grans tímids poden mostrar-se extrovertits i divertits en públic. Però aquests trets del caràcter no s’adiuen amb el retrat de Picasso inspirat en les fotografies que es conserven del poeta alquimista, com Palau i Fabre es feia dir. No es trasllueixen tampoc aquests trets temperamentals a la vista de la seva lletra. La lletra de Palau i Fabre té una gran semblança amb la lletra de Salvador Espriu, un home de rostre igualment concentrat. No escrivim amb la mà sinó a través d’impulsos del cervell, i el que la lletra diu sobre el nostre caràcter té poc marge d’error.

Al rostre de Palau i Fabre que aquí imaginem fet per Picasso s’hi entreveu el mateix que a la seva lletra: un gran doll d’energia concentrada, geni i tot, però no alegria ni extroversió sinó l’expressió d’una vida interior entotsolada, meditativa, i amb un profund anhel d’afuament de l’ànima, d’espiritualitat que es va manifestar en un dels seus grans poemes: El cant espiritual (No crec en tu, Senyor, però tinc tanta necessitat de creure en tu, que sovint parlo i t’imploro com si existissis ); o també en el més dolç poema Ombra d’Anna, una figura de la Beatriu del Dant.

S’ha parlat molt de l’impuls del desig en l’obra de Palau i Fabre. Hi ha desig, i tant, en l’obra, en el rostre, en els ulls, en la lletra de Palau i Fabre. Però el desig és això: desig. No hi ha res que sigui més durador que el desig que es manté en desig, com no hi ha amor més etern que el que no es consuma. En Palau i Fabre el desig i l’amor com a forces generadores, creadores, sempre es manifesten en forces en tensió permanent.

Un retrat no és el retrat sinó una aproximació, un acostament a la personalitat del retratat. El rostre de Josep Palau i Fabre que aquí s’exposa té una semblança amb l’efígie del Conde de Orgaz pintat pel Greco, amb aquella flama interna que se li endevina, una flama que escalfa, que l’amara per dins, però que no li crema l’ànima, ans al contrari, és aquest braser incandescent el que la manté tan viva.

Josep Palau i Fabre

Vet aquí la vivesa que expressa el rostre i la lletra manuscrita de Palau i Fabre. Vivesa interior. Aquesta vivesa, aquesta energia interna li va donar la força via tragèdia, no via comèdia, per escriure poemes de despullament moral com La sabata. És tant un cop de puny com un prec. A La sabata no hi ha un home extrovertit sinó un home sofrent que vol mostrar el seu veritable rostre. Aquest home que es busca, com dirà sempre el poeta, aquí filòsof, vol que l’estimin pel que és, no pel que representa: No vull més ficcions al voltant de la vida./ Aquella mascarada ha durat massa temps.

En la poesia de Josep Palau i Fabre hi ha el rostre que sospitem que Picasso hauria pintat del seu amic. El rostre d’un nu integral perquè és el rostre de l’ànima. Un rostre sense màscara, amb les entranyes de l’ànima a la vista, aquest tresor que il·luminava el poeta com la llum que desprèn la ferida de sentir-se ser home en carn viva.

NOTA EDITORIAL: Avui fa 100 anys del naixement de Josep Palau i Fabre i Núvol li ret homenatge amb aquest magnífic article de Teresa Costa-Gramunt. Podeu trobar informació informació sobre la commemoració de l’any Palau i Fabre aquí. 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. El retrat més gran que podem tenir den Josep Palau i Fabre, es el que podem guardar en el nostre record per la seva persistència, Tots els que el admirat i el recordarem.