Un Palau per a Raimon

El concert ha culminat, com no podia ser d'altra manera, amb Al vent, cantat en comunió apoteòsica amb el públic, delerós de sentir un dels himnes del país.

El segon concert de Raimon al Palau de la Música Catalana ha arrencat amb l’actuació del Cor de Noies de l’Orfeó Català, i posteriorment, el cantautor de Xàtiva ha interpretat durant dues hores i mitja el mateix repertori que el concert del dia anterior (podeu consultar-lo aquí) juntament amb quatre músics que l’han acompanyat magistralment.

A diferència d’altres recitals en què el cantautor intervenia entre cançó i cançó (sense anar més lluny, el del Liceu del passat 2012), aquesta vegada s’ha limitat a anunciar els títols de les peces que cantaria. Només en dos casos ha allargat una mica l’explicació: a He passejat per València sol, en què ha fet una pinzellada dels indrets valencians que surten a la peça; i Punxa de temps,  en què ha recordat la seva mare.

El seu posat seriós, fruit de l’esforç per assolir la màxima concentració i qualitat vocal, només s’ha vist alterat per un somriure durant la cançó Soliloqui solipista, la lletra de la qual ha acabat esdevenint premonitòria de la recent polèmica per les seves declaracions sobre la independència de Catalunya: “Parlant amb mi mateix he arribat a un acord, / provisional, i m’he dit: / més val no ser entés / que romandre callat. / T’entendran? No t’entendran? / No t’entendran” (Soliloqui solipista, 1996).

El públic, fidel i entregat des del primer moment, ha aplaudit efusivament aquesta manifesta picada d’ullet i ha recollit el testimoni: ara li tocava a l’audiència expressar-se, i així ha estat. Ja als bisos, Jo vinc d’un silenci ha donat pas un clam unànime, rítmic, contundent: i-, inde-, independèn-ci-a. Ha estat llavors quan Raimon ha tornat a somriure, potser pensant en una altra cançó que havia cantat durant la nit: “Qui ja ho sap tot que no vinga a escoltar-me/ que no vinga a escoltar-me// Sempre he cantat per qui ha volgut aprendre perquè jo encara aprenc de qui m’escolta / de qui em fa callar o no m’escolta” (Qui ja ho sap tot, 1974). I nosaltres érem allà, escoltant-lo, amb la pell de gallina en les peces més emblemàtiques i amb el sentiment de saber-nos privilegiats per estar vivint aquests instants màgics.

El concert ha culminat, com no podia ser d’altra manera, amb Al vent, cantat en comunió apoteòsica amb el públic, delerós de sentir un dels himnes del país. I tant ha agradat, que després dels quatre bisos, i quan alguns dels assistents ja començaven a marxar, tres quartes parts del públic ha continuat aplaudint durant més de cinc minuts amb l’esperança que el cantant tornés a sortir a escena.

I és que sí, Raimon, nosaltres t’entenem, i tot i que ja saps que tradicionalment no hem estat gaire de reconèixer els nostres herois, només podem fer una cosa: col·locar-te al pedestal dels més grans de la nostra història, en un Palau en el qual sempre, sempre, t’aplaudirem, esperant que tornis a sortir.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació