Un país d’opereta?

5.11.2012

Ara que, segons sembla, comencem a albirar la possibilitat d’una Catalunya independent, voldria divagar breument al voltant de l’espinosa qüestió del sectarisme als mitjans de comunicació escrits –a la premsa diària, per ser exactes-  o, més que això, de l’escassa, per no dir nul·la, atenció que sol merèixer el particular que, sense pertànyer a un lobby cultural concret, de tant en tant s’arrisca a presentar un article a la secció d’opinió d’un diari amb l’esperança de veure’l publicat. Vana esperança, com tot seguit explicaré. Com és natural, el parer de la secció d’opinió d’un diari depèn bàsicament de la línia ideològica d’aquest diari, del partit polític o del grup empresarial que té al darrere. Així, un diari conservador com La Vanguardia, per exemple, donarà prioritat a un article d’aquest tenor, un article que no entri en conflicte ni amb el pensament –quan n’hi ha– del grup Godó ni amb la formalització d’aquest pensament, encara que de tant en tant pugui fer els ulls grossos davant de l’estirabot d’un col·laborador “no alineat”, ni que sigui com a coartada per justificar un tarannà obert que la realitat s’ocupa sovint de posar en evidència. I un diari teòricament progressista com El País faria exactament el mateix. Per altra part, un article pot ser moltes coses. Pot ser interessant, d’actualitat, pot estar ben escrit o mal escrit, pot ser escandalós, ridícul, obscè, moralment reprovable, cínic, frívol, poca-solta, etc. En aquest punt, les consideracions són diverses, evidentment.  Però més enllà de la naturalesa íntima de l’article, el problema és l’acollida que l’article d’aquest col·laborador espontani sol tenir per part de l’encarregat d’acusar-ne recepció, normalment el cap d’opinió del diari. No discuteixo aquí que, en funció dels legítims interessos del diari, el responsable de les pàgines d’opinió hi doni llum verda o el desi “al calaix de baix” (per dir-ho en termes foixians) i l’oblidi per sempre, però hauria d’estar obligat, per una raó elemental de cortesia, a donar a l’interessat una resposta ràpida i clara del futur que espera al seu article. I més que “obligat”, la iniciativa hauria de partir d’ell mateix. I si aquest particular arriba a un acord de col·laboració regular amb el diari, que aquest acord es compleixi.

            Una altra qüestió per mi inquietant –i lligada al que deia més amunt– és el blindatge que acrediten els nombrosos grupúsculs que, com elements microscòpics, pul·lulen al voltant del poder i se’n nodreixen, i la dificultat que representa  per a l’outsider penetrar-hi, ja sigui per publicar un article o optar a la concessió d’una beca, ja sigui per disputar en condicions d’igualtat un premi literari o un espai en el rutilant firmament de les galeries d’art. Està escrit. Més ben dit, no està escrit enlloc, però tothom sap que si no ets amic d’aquest o d’aquell, si no pertanys a una confraria o altra –la de Jesús Cautivo y Rescatado o la de la Quinta Angustia–, les teves possibilitats d’accés a una determinada canongia són, més que limitades, inexistents. Com en el cas de la coneguda endogàmia universitària a l’hora d’optar a una plaça de professor titular en una de les moltes universitats que té el país (jo crec que, entre públiques i privades, Catalunya és el país amb més centres universitaris per metre quadrat del món), l’important aquí no és el curriculum acadèmic, sinó l’agenda, el món de relacions i de contactes que l’aspirant pot acreditar. I naturalment, aquest curriculum ha d’estar net de qualsevol referència que pugui ser considerada ofensiva als sacerdots que oficien la missa. Un blindatge, deia, que ocasionalment només perfora el polític que deixa la política activa per lliurar-se al noble cultiu de la literatura. ¿Què deu tenir la literatura que és l’oasi on van a abeurar-se els servidors (per dir-ho d’una manera amable) de la cosa pública quan han cessat en les seves funcions? Un exemple d’això que dic el tenim en la concessió del premi Andròmina de narrativa de la 41 edició dels premis Octubre que aquest any ha guanyat, ves per on, l’expresident d’ERC Carod-Rovira. En cap cas vull posar en dubte la qualitat literària d’aquest senyor, i si ho faig serà després d’haver llegit la seva novel·la (a propòsit d’Andròmina, i segons com sigui la novel·leta premiada, es podrà ben dir que el nom fa la cosa), ni tampoc qüestionar l’honorabilitat del jurat que l’hi ha concedit, però convindrà el lector que tot plegat fa un cert tuf de resclosit, sobretot pel perfil del guanyador, que no ha tingut cap empatx, després d’abandonar la política activa, d’acceptar el pompós càrrec de “coordinador d’activitats” de la càtedra de Diversitat Social a la UPF, una càtedra que, segons sembla, té per objectiu “estudiar la diversitat de la societat en la seva globalitat i fomentar la gestió com a instrument per a la resolució dels reptes socials; promoure la diversitat com a factor d’innovació social, econòmic i cultural, i impulsar les bones pràctiques en l’entorn de la seva promoció i protecció…” Molt bonic. Que jo sàpiga, per ser professor universitari un ha de seguir un camí de perfecció que comença per matricular-se als cursos de doctorat, continua amb la confecció, redacció i presentació de la tesi doctoral i finalment amb la seva defensa, que si tot va bé acaba amb la incorporació del doctorand a l’extensa nòmina de doctors sense feina que ja té el país. El pas següent d’aquesta ascesi és optar a una plaça de titular, per la qual cosa ha d’haver tingut prou cura de procurar-se el favor dels mandarins de la seva facultat –o si més no de no haver-s’hi fet malveure– per tenir un mínim de garanties que, de tots els membres del tribunal, almenys n’hi haurà un, o dos, en principi addictes a la seva causa; i que per tant aquest tribunal que li haurà de qualificar la memòria docent no li serà del tot hostil. Més endavant… Però, tant se val, deixem de banda les misèries de la vida acadèmica per remarcar només un fet: que el senyor Carod-Rovira s’ha saltat tot aquest via crucis a la torera i ha accedit a una sinecura laboral de privilegi sense oposició ni competència; només pel fet d’haver estat vicepresident de la Generalitat (en una de les legislatures més opaques de la seva història contemporània) i perquè la UPF (quin paper més galdós, déu meu!) ho ha justificat dient que l’experiencia de Carod durant els anys que va ser responsable del govern català en matèria d’immigració, cooperació i assumptes religiosos avalen prou el seu nomenament. Bé, i com solia dir un parent meu, “allá películas”, i que la UPF el tingui a la glòria. Però d’aquí a debutar en el món de les lletres guanyant un premi, la veritat és que la cosa fa olor de socarrim. Encara que se’m digui que hi va concórrer amb pseudònim. Per favor, o és que em faran creure que no era del domini públic la seva candidatura? Insisteixo: no he llegit la seva “passió italiana”, com és natural, però sospito que de tots els originals presentats a concurs en trobaríem més d’un amb, com a mínim, els mateixos mèrits que ha fet el seu.

Som un país petit, ben cert. I precisament per això, perquè tots ens coneixem, aquestes coses adquireixen un relleu que en altres parts del món passarien per ull. No sé, quan dic això, si un dia guanyarem la independència. Però si fos així –i hauríem d’estar preparats per assumir-ho– m’agradaria, per al meu país, que aquestes qüestions es tractessin amb una altra actitud, més transparent, i amb més delicadesa. M’agradaria que quan la independència sigui una realitat (si ho arriba a ser mai) i ens trobem a les mans un país on tot estarà per fer, no ensopeguem amb la mateixa pedra amb què han ensopegat els nostres veïns, que en la gestió de l’ens públic TVE, per posar un exemple, han acumulat un dèficit gegantí i corrupteles de tota mena.

Perseverar en l’error i seguir pel camí de l’amiguisme i de la compra de voluntats porten una societat a la ruïna moral i a la indigència intel·lectual. Dic això perquè ja fa temps que, a partir tant de l’experiència individual com de la d’amics pròxims a la meva persona, constato amb perplexitat que en el món de la soi-disant cultura i del periodisme especialitzat a Catalunya es practica el sectarisme gremial i també –com si encara visquéssim a la Sicília de les bandes mafioses– l’omertà, és a dir, el silenci còmplice. En aquest sentit, criticar posem per cas l’existència irrellevant d’un organisme com el CONCA –que té les penques de donar el premi nacional de Literatura a un saltimbanqui per al qual la lletra impresa deu ser un misteri equiparable al de la pedra Rosetta–, la política de subvencions, la transparència en l’adjudicació de premis literaris o la gestió dels museus és tabú, i sovint , en nom d’un pretès “bon gust”, es neutralitza la crítica i s’invaliden la burla i/o la ironia –que en molts casos és l’única resposta que mereixen determinades actuacions–, per sagnants que siguin. Com quan Dalí, parlant de la paranoia com a mètode en una conferència a l’Ateneu el 1930, va enaltir el marquès de Sade i va carregar contra “els bons sentiments dels gran porc, el gran pederasta, l’immens putrefacte pelut, l’Àngel Guimerà…”

Així, un país petit on el pensament lliure no té camp per córrer, on s’estigmatitza tothom qui s’aparta de l’ortodòxia, no és un país que faci concebre grans esperances de salut cultural als seus contribuents. Al contrari, serà un país cada dia més miserable, on els que ara s’exclamen davant d’unes opinions que consideren extemporànies i dissonants, potser s’exclamen no perquè realment ho creguin així, sinó perquè en el fons anhelen el poder, esperen tallar el bacallà algun dia, i la millor manera de fer mèrits, de no fer-se mal veure per part d’aquest mateix poder, és censurar els qui de debò s’expressen sense esperar res a canvi, els qui valoren sobretot la llibertat d’expressió per damunt de les contingències del moment. Un país de pallassos amb cara de tres déus, això és el que tindrem si no obrim portes i finestres perquè es ventili bé l’aire enrarit que s’hi respira. La universitat, el món tancat de la cultura són terrenys en què els moralistes llatins, o els francesos del XVII, trobarien un terreny abonat on esplaiar-se. D’aquí els dubtes que em suscita un hipotètic país independent per al qual, i en l’àmbit de la cultura i de la llengua, desitjo l’excel·lència. I no hi pot haver excel·lència en un país, el que sigui, on ningú seu quan vol perquè tothom sembla tenir el cul llogat. Un país d’opereta, d’òpera bufa, en què els figurants han usurpat el paper dels bons solistes, en què les opinions han de seguir les normes no escrites de la correcció política i moral. No en va deia Gaziel que Catalunya cremava els seus homes. No anava errat, no. Els incendis d’aquest estiu són una metàfora del que fa el país amb qui gosa dissentir públicament del comú. El foc o l’ostracisme. No hi ha més on escollir.