Un matí al Purgatori

22.03.2015

A l’Orland Verdú, amb admiració i agraïment

I a Salvador Puig Antich, perquè és inevitable.

Arribes a la porta deu minuts abans de l’hora pactada. I el primer que fas és mirar amunt. Encara no entres, prefereixes ajornar-ho uns instants. De moment, només contemples circumspecta els murs escantellats, les reixes nafrades, l’edifici imponent. Unes setmanes abans et van fer la proposta. Un professor d’allà dintre, amic apreciat, que va confiar en tu. I tu vas acceptar d’immediat, estimulada, honorada, molt seduïda per la filosofia que sempre ha guiat els teus passos. Atresorar experiències noves, viure, aprendre. Això per damunt de tot. Aprendre.

la modelo 1

Traspassar l’entrada és ja una experiència. Com si abandonessis el món que coneixes per submergir-te en un altre univers. No saps si és l’Infern. O potser el Purgatori, que s’hi adiu més bé des de posicions conceptuals: lliga amb la idea de purgar les culpes que la societat imposa i que tu no acabes de veure clares ja de bon principi.

La burocràcia és pertot. S’han d’assegurar que no ets un perill. Papers, autoritzacions, carnets. Però ho vius amb una naturalitat receptiva. Ets una esponja que s’ho vol empassar tot. Sort en tens de l’amabilitat d’un conjunt de gent (psicòlegs, professors, bibliotecaris) que són allà per intentar convertir en respirable l’aire del Purgatori.

Avances en el procés, amb la mirada més atenta que mai, més viva que mai. Comptes amb l’exemple frívol d’haver vist moltes pel·lícules, però no et serveix de gaire. Quina absurditat més ingènua! T’impressionen els colps metàl·lics de les enormes i pesades portes de ferro que es van tancant mecànicament a la teva esquena. Impacten com colps al pit. No pots travessar-ne una fins que l’anterior no està ben closa. No sigui que.

I de sobte et trobes allà al mig, a l’interior d’aquella estructura circular de sostres altíssims. Un cos d’aranya malalta i trista d’on neixen com a potes peludes les sis galeries. Sis galeries plenes de sofriment, de dolor, de violència. I d’Història. D’Història amb majúscules, perquè és per allà per on han passat tots, al llarg dels anys. Els culpables i els innocents, els enganyats, els desarrapats, els irrecuperables. I aquells que es van atrevir a opinar. I aquells que, per aquest motiu, ja mai més no en van sortir.

Tu saps tot això, ho has llegit, ho tens al cap. I ara ets allà, figureta insignificant al bell mig de la Història. I et sents eufòrica pel privilegi, feliç com una criatura, encara que el mot feliç pugui semblar un oxímoron una mica insultant. El teu amic et passeja per les dependències: la infermeria, el psiquiàtric, els patis, les aules. Detectes un pul·lular de gent que no pots identificar. És difícil distingir els uns dels altres, quan ets un foraster. Però ells sí que ho fan. I et miren, t’observen. Amb curiositat i amb esperança. A veure què. I el teu amic t’explica que hi ha gent que no accepta la invitació, que els fa massa respecte, que no s’hi atreveixen. I tu et quedes de pedra. La por no té cabuda en el teu imaginari davant d’aquella experiència única.

Però et preguntes constantment, com si un cuc et foradés el cervell, on és tota la violència, el mal, la duresa, la fredor, la porqueria. Saps que hi és, però el visitant que va de bracet amb els professors no la veu. La intueixes en l’actitud dels funcionaris, en algunes explicacions que et fan a mitja veu, en el retard dels interns a l’hora de sortir de les galeries per anar a classe (com si no els deixessin, como si als funcionaris els importés un rave). I et preguntes de qui has de tenir por i de qui no. I quins interns són els perillosos. Sents murmuris i converses fraccionades. I no saps. No saps. Només intueixes la rigidesa de les normes, la mala maror que batega per sota d’aquella aparença de calma. Però no et sents insegura, aquesta és la veritat. Fins i tot t’estranya (beneïda innocència, suposes) quan el teu amic professor et dóna certes instruccions per creuar amb seguretat el pati ˗on s’hi barregen ara tota mena de reclusos (la teva imaginació possiblement es queda curta)˗ i arribar a les aules.

I per fi arriba el moment. Ets allà per parlar-los de literatura, perquè ets escriptora i volen aprendre de tu. Perquè t’han llegit i et volen fer preguntes, perquè els han agradat les teves històries, perquè estan estudiant català i també els agrada escriure. Perquè han de fer un relat per Sant Jordi i esperen les teves pautes, les teves indicacions. I tu te’ls mires. Més d’una vintena, asseguts respectuosament, callats i atents, les llibretes a punt per prendre notes, les mirades intenses, expectants, encuriosides. Somriures a flor de pells i més de quaranta ulls clavats en tu.

I llavors, es produeix la màgia.

I passen volant quasi dues hores. I tu parles, gesticules, rius. I ells participen, gesticulen, riuen. I tu els fas riure a ells i ells et fan riure a tu. I et sents viva com mai, amb la sang que et saltirona a les venes. I gairebé t’oblides d’on ets (només gairebé). I contemples els rostres, de totes les edats, de tots els colors, amb totes les arrugues, amb totes les vivències gravades a les mans i a la mirada. I et donen idees. I et diuen que estan escrivint i que gràcies a tu acaben de decidir el títol del seu relat; i que estan llegint La mala dona de Marc Pastor i els agrada molt; i que tenen un llibre preferit que també ho és teu (El túnel, d’Ernesto Sábato); i que el teu relat De vegades, l’atzar els ha impressionat profundament, i que el nom de la protagonista, Marta (que hi surt 33 vegades, un d’ells ho ha comptat) els fa mal a l’ànima perquè tenien una nòvia que també se’n deia; i opinen sobre la versemblança, i t’interroguen sobre la realitat i la ficció, i volen saber què és un plagi. I el temps es fa curt, curt. I tu t’ho estàs passant tan bé que no t’ho pots creure, sobretot quan descobreixes la mirada feliç dels professors que t’acompanyen i tot acaba en una divertidíssima pluja d’idees per confegir un relat col·lectiu.

I tens clar que vols tornar, que se t’ha fet curt, que ets extraordinàriament privilegiada. I ells s’aixequen, t’estrenyen les mans, et fan signar una llibreta, et contemplen amb agraïment, et mostren un gran respecte, et diuen que tornis, que tornis, que allò ha estat massa breu. I tu penses: no podreu saber mai, vosaltres, els habitants de l’Infern ˗o del Purgatori˗, la quantitat de coses que avui m’heu regalat. Un dels dies més inoblidables de la meva vida.

I avances amb el teu amic per desfer el camí. I comences a travessar el pati, que ara està desert. I mires amunt, ja amb la cara seriosa. Perquè sents com els reclusos (ara sí que sembla una pel·lícula) es parlen a crits per entre les reixes, des de les finestres. I tornes a la realitat ˗des del teu somni naïf˗ d’una manera brusca. Perquè a l’aula tot semblava bonic, però saps que no ho és. I t’adones que el fil que separa un món d’un altre és lleu com una teranyina, ara que encara ets dins del cos d’aquella aranya rodona i malalta amb sis potes peludes. I quan les portes de ferro comencen a tancar-se a la teva esquena amb un sorollós “adéu, marxa, la visita s’ha acabat”, topes amb la imatge que et faltava, que encara no havies trobat.

El passadís, dos Mossos, un noi jove emmanillat, uns ulls plens de por.

I tu mires amunt. No saps per què ho fas, però mires amunt. És tan alt el sostre! I sents, per primer cop, el cor encongit i un nus a la gola.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

6 Comentaris
  1. És un article que he rellegit diverses vegades, i no me’n canso. Cada vegada em sedueix i em fa tornar-hi, com si volgués arrossegar-me a l’infern, o purgatori, i fer-me copsar el que tu ens comuniques com si jo ho hagués viscut. És un escrit i una experiència que es fica molt endins del lector. Moltes gràcies, Anna Maria per haver-ho compartit amb nosaltres.

  2. Esfereïdor i bonic, un relat viu. Ens duu una visió personal i íntima del calvari de què és està empresonat fora de tota esperança de llibertat.

  3. Fantàstic!!! Quina manera de descriure l’experiència, et felicito. Des de el punt de vista d’un recent incorporat com a monitor a quatre camins… Jo vaig sentir alguna cosa semblant els primers dies i ara ja he apres a entrar i sortir cada dia d’un món a un altre.

  4. Gràcies Anna Maria, estic plorant.
    M’has fet retrocedir en el temps i al mateix moment sentir-me colpejada i aterrida i arrelada en la meva fe en la Vida i en el cor malalt de l’home quan he llegit la frase solitària de quasi al final “El passadís, dos Mossos, un noi jove emmanillat, uns ulls plens de por.”
    Quina crueltat tot plegat

  5. És ben bé que sempre es pot aprendre. I el que està molt clar és que les persones que habiten a la presó també ens poden donar lliçons.
    Et felicito, Anna Maria!