Un llibre que suma

Tina Vallès escriu aquesta setmana al seu blog sobre Quan vaig deixar de ser natura lleugera, d’Anna Altisén, la novel·la finalista de l’últim premi Just M. Casero. Altisén explica per dins les vicissituds d’una dona que pateix una malaltia mental.  

Arribes a un llibre i no saps ni com ni per què sents a flor de pell que l’has de llegir. Dir que t’atrauen les malalties mentals seria de mal gust. Dir que és que tens «un amic o una amiga que» seria ser hipòcrita. Hi ha una part de curiositat morbosa, ho has de reconèixer, i una altra de curiositat creativa, també, que és la que pesa ara. Vols saber si l’autora se n’ha sortit explicant el seu drama, si ha trobat la manera de fer literatura d’una vivència en primeríssima persona tan interior i profunda i trasbalsadora.Estem parlant d’una malaltia mental que l’ha internada (a l’autora, l’Anna Altisén) en un psiquiàtric deu cops en deu anys, el repte és difícil, i estàs gairebé convençuda que no se’n sortirà. Per això el comences a llegir amb la cella aixecada i el ja-ho-deia-jo a la punta de la llengua. Però el primer capítol, el que et parla de les finestres del psiquiàtric, ja et venta un calbot dels que fan història, perquè la veu de l’autora se t’ha adaptat al cos com un guant, ja ets dins seu i t’acabes de dutxar amb ella.

I no parles d’estil ni tan sols de literatura, ja, les paraules de l’Anna van més enllà de tot això, són plenes de vida i de mort autèntiques, canten alegria i dolor, tristesa, avorriment, força, voluntat, enuig, felicitat, amor, pèrdua, gelosia, generositat, i tot això en tan sols cent vint pàgines. I veus la malaltia —la malaltia de l’estat d’ànim o de les emocions, que en diu ella— des d’uns ulls que ella et presta generosament perquè…, no, no perquè l’entenguis, sinó tan sols perquè sàpigues què viu, què ha viscut. Ho aconsegueix perquè té una veu sincera, perquè se senten els engranatges de la seva digestió mental entre paraula i paraula, perquè cada frase et dóna un còmput de les hores i els dies i les setmanes que hi ha estat donant voltes, no a la frase, sinó al que hi ha al darrere, al punt del qual parteix.

Tens prou amb la primera part del llibre per saber que la pell no t’ha enganyat, que era un llibre necessari per a tu. Però darrere d’una pàgina en blanc de cortesia ve la segona part, coneixes en Madou i ets testimoni d’un amor atípic i tan real que has de confessar que se t’entelen els ulls unes quantes vegades i que trigaràs a oblidar l’olor del bamuna, no, espera: no la voldràs oblidar.

No t’havia avisat ningú de la història d’amor, no t’havies protegit adequadament, i ara tens cremades de no se sap quants graus provocades per una passió que no saps si has entès del tot, perquè l’Anna repeteixo que no vol que l’entenguis, que és ella qui s’ha d’entendre i no tu. Ella t’ho explica i tu fes-ne el que vulguis. Si vols, oblida-la demà. Bé, si pots, que no podràs, perquè quantes vegades llegeixes sinceritat?

«No començarem a conèixer una persona fins que no la veurem fora de si» diu l’Anna que deia Joan Fuster. I ella se t’ha mostrat així: en pijama, despentinada, sense maquillatge, potser sota els efectes entumidors d’algun fàrmac.

Fora de si és molt endins, si surts de tu, el teu tu ja no et té per dominar-lo i es mostra tal com és. És un tu sense domesticar, pur instint i pell. El tu de l’Anna, el seu fora de si, és aquest Quan vaig deixar de ser natura lleugera que explica un drama trist i alegre, de renúncia i de guanys, amb una veu que és natura salvatge i pura.