Un home de família a la BBC

13.03.2017

Aquest cap de setmana un vídeo viral ha corregut com pólvora per la xarxa. Protagonitzat sense voler-ho per un acadèmic britànic que connectava des de Corea amb la BBC per comentar la situació política al país, té tots els ingredients d’una comèdia: el timing perfecte, l’escalada de tensió, pinzellades d’absurd… Des del jersei groc estrident de la petita, fins a l’estirament èpic amb què la mare finalment aconsegueix tancar la porta, el vídeo de menys d’un minut ha connectat inevitablement amb molts de nosaltres, que hem corregut a compartir-lo, comentar-lo i fer-lo córrer, acompanyat per bona mesura dels emojis que ploren de riure.

En veure que tantes persones, amb personalitats i perfils diversos el trobaven igualment fascinant, he arribat a la conclusió que el secret del seu èxit no es pot deure només als seus detalls còmics, sinó a aquesta angoixa universal que ens provoca veure’l. Entre rialla i rialla el que ens passa pel cap és: “Bufffff! Si m’arriba a passar a mi…” (emoji amb gota de suor).

Com molts, en un principi vaig donar per fet que la dona que co-protagonitza el vídeo era la nanny. Després hem sabut que era la seva dona i ens hem castigat per haver donat per fet que es tractava d’algú que cobra per vigilar els nens, en comptes d’algú que és una simple amateur del tema. Una mare, vaja.

Crec que el motiu pel qual vaig assumir que havia de ser una professional, és l’actitud de pur pànic amb la que entra en escena i intenta resoldre la situació. De tanta histèria que té per fer fora els nens, encara s’hi entrebanca més. Vaig donar per fet que era la por d’algú que pateix per perdre la feina. Analitzant-ho millor, però he vist que aquest no és el cas, tot i que no anava del tot desencaminada.

Si us hi fixeu bé, la mare entra en escena literalment cordant-se els pantalons. La seva cara de pànic és la d’algú que, com en un clàssic de les vinyetes humorístiques sobre la maternitat, no té ni un moment de pau per anar al lavabo. L’expressió de terror d’algú que, sobrepassat per dues criatures de poca edat, no ha aconseguit mantenir la il·lusió que els professionals de nivell (nivell expert segons la BBC) no tenen famílies, mainada, ni distraccions d’aquestes.

Perquè els professionals autònoms, creatius, emprenedors, i en general qualsevol per a qui el seu ofici no compta amb un horari estricte i una màquina de fitxar, sovint sembla que no ens mereixem el luxe de tenir una vida fora de la feina. Si no podem fer una reunió a última hora de la tarda, o assistir a un esdeveniment de networking amb unes cervesetes “after work”, millor no diguem que és que hem de recollir els nens o que a aquella hora els únics contactes de profit que fem són amb els aneguets de goma de la banyera. Seria molt poc professional.

Il·lustració de Catherine Unger (http://www.catherineunger.com/)

Si ens demanen que anem a una conferència un dissabte, no direm que aquelles hores preferim passar-les a casa jugant a legos o combinant-nos-ho amb la parella per poder tenir una hora de lectura en pau a la setmana. Posarem altres excuses, direm que tenim altra feina, dissimularem malament com el Sr. Robert Kelly, l’expert, intentant fer fora la seva filla de la connexió en directe a cops de mà com qui espanta mosques. I si per mala sort, descobreixen que abans que professionals també som sobretot pares, potser entrarem en pànic patint per la nostra feina, fins que aconseguim treure els nens de l’escena, i estirant ben lluny el braç, tancar la porta d’una vegada.

La il·lustració que acompanya aquest article és obra de Catherine Unger