Un home amb bon cor

28.10.2012

A aquell home, model de pare de família exemplar i treballador, se li extingia la vida. L’arribada de la malaltia va donar pas a un món d’incerteses farcit d’anàlisis, metges i hospitals. Els especialistes van arribar a la conclusió que el cor no funcionava prou bé. “S’havia de canviar!, com si fos qualsevol regal que no ens agrada i anem a la botiga amb el resguard de compra… Què volien dir amb allò de que s’havia de canviar?”, es preguntava el dissortat amb desesperació. Va covar el dubte fins que un d’aquells individus circumspectes amb bata blanca va esmentar-li per primer cop la paraula clau, el concepte al voltant del qual hauria de girar la seva vida a partir de llavors: trasplantament.

Desprès d’anys d’incerteses, angoixa i dolor, va arribar el dia. L’operació va ser un èxit. En poques setmanes l’estat físic del pacient va esdevenir excel·lent, però alguna cosa no acabava d’anar bé. La relació amb la família va canviar. Ell s’anava tornant cada vegada més i més esquerp i el vincle s’esvaïa. El distanciament es va anar convertint en rebuig. Un rebuig que anava més enllà de la racionalitat, era un antagonisme com el que experimenta el gat amb el gos o l’àngel caigut amb Déu. Per descomptat, ja no estimava els seus. Aquest era el problema: ja no els considerava seus. També sentia un odi creixent envers tothom, un afany destructiu indiscriminat. Quan encara conservava un bri de senderi, va decidir amagar-se sota terra, als budells de la ciutat, allà on ningú pogués rebutjar-lo, fugint d´ell mateix i de la seva implacable transformació. Intuïa que només podia satisfer els seus instints vessant sang, sang innocent. A les clavegueres apaivagava com podia els seus baixos instints menjant rates. Ho feia amb delit, gaudia esclafant-les primer amb uns ullals esmolats que li anaven creixent amb una desmesura del tot inexplicable. Una vegada morts, engolia els rosegadors amb gran rapidesa. Allà on era no li faltava aliment. Mig home, mig animal, anava esparracat de cap a peus i brut. La seva mirada d’ulls petits enfonsats dins les òrbites, cada vegada era més salvatge. Es trobava a gust sota terra, enmig la humitat i la foscor extrema. No tenia fred. La seva pell s’havia endurit i un borrissol espès anava cobrint el seu cos. De vegades, la guspira d’home que encara portava dins el feia plorar amargament. Un udol d’animal ferit, trencava la quietud repulsiva del lloc i s’estenia pels soterranis de la ciutat. L’infeliç, en aquells instants de lucidesa, va acabar comprenent que sota aquella cicatriu enorme es trobava la causa de la seva transformació involuntària. El cor exigia condicions. Els seus batecs eren ordres sinistres. L’home no estava disposat a perdre la voluntat i a convertir-se en un assassí, però notava que la seva resistència anava minvant cada vegada més. Una força interior desconeguda l’impulsava. No hi havia remei ni tampoc marxa enrere, ell ho sabia. Cada vegada era menys lúcid, notava que ja no li quedava temps. Ho tenia decidit.

El cirurgià eminent lloat per tothom no se’n sabia avenir. Aquella màquina perfecta de recompondre cossos i salvar vides tenia els ulls fixats al terra amb la mirada perduda. Ell i el seu amic, el cap d’urgències de l’hospital Central, apuraven els seus cigarrets al patí central del recinte.

―  T’estic agraït per haver-me avisat ― va dir el cirurgià.

―  Em sap greu, però no hem pogut fer res per ell. Ja ha arribat mort.

―  Ja m’ho suposo. Si s’ha llençat quan arribava el comboi a l’andana…

―  I tant. Han hagut de tallar la línia cinquena gairebé una hora.

―  Va ser un pacient modèlic. Un cas difícil però ens en vam sortir.

―  I molt ben resolt. Vas aparèixer a les revistes mes preuades.

― Ara, això ja no té importància ―va respondre el cardiòleg amb resignació ―. Si vols que et digui la veritat, porto molt de temps qüestionant-me aquest tipus d’intervencions.

Es va fer un curt i alhora intens silenci. Les cigarretes estaven a les acaballes i els dos homes es miraven als ulls. El cap d’urgències no acabava d’entendre el desànim del seu amic. Un ex-pacient s’havia suïcidat, però aquell fet desgraciat no el feia ni millor ni pitjor metge.

― T’has implicat massa.

― Tu no ho saps tot. La seva dona va trucar-me i em va explicar una història molt estranya. Sembla que l’home va embogir i se’n va anar de casa. La policia també estava al corrent…

― Potser es va trastocar. De tota manera, aquest fet no te res a veure amb tu ― va insistir l’amic.

― Som a l’any dos mil cinquanta cinc. La ciència ha avançat moltíssim, però hi ha coses difícils d’acceptar. Aquesta legislació mai no m’ha agradat. I en aquell cas… Va ser molt greu.

― No t’hauries de queixar. Des de llavors fas més trasplantaments que mai.

― I a quin preu? ― va cridar el cirurgià, trencant la seva contenció ―. Hi ha qüestions ètiques. Allò no me ho pogut treure del cap. Aquell personatge no era un donant adequat, era… extrem.

― Nosaltres som professionals, no podem…

― Des que la Llei obliga als condemnats a mort a fer donació dels seus òrgans, la meva feina ha canviat molt…massa.

El mòbil del cirurgià va sonar. Hi havia novetats: el fetge d’un violador múltiple l’esperava en un recipient amb gel, com el peix que espera comprador al mercat. Les dues bates blanques van girar cua i van entrar a l’hospital, en silenci.