Un got d’aigua

9.03.2013

Va pel passadís de casa amb un got d’aigua a la mà. Com cada nit.

És per a la seua dona, que darrerament no dorm gaire bé. Té el son fràgil, sempre a punt d’esqueixar-se, i de vegades es desperta tot d’una, suada, amb la boca seca. I aleshores li va bé tindre l’aigua a la vora del capçal i així no haver d’alçar-se i anar a la cuina.

Ell ho sap i és per això que cada nit li deixa un got d’aigua ben a la vora. Ella no li ho ha demanat pas, però ell ho fa. Cada nit des de fa quatre mesos.

Recorre el passadís i pensa que tant de bo avui la dona puga dormir bé. No d’una tirada, clar, no demana tant. Només voldria que no es despertara massa i que, si és així, que no s’anguniege tant. I que no parle. Això és en realitat el que més vol. Que no parle. De fet, no parla. Només, de tant en tant, diu el seu nom, com si el cridara des del balcó per avisar-lo que ja s’ha fet tard, que ha de tornar a casa. Com si només calguera això, dir el seu nom com una mena de conjur perquè tot continue com abans.

I de fet és això l’únic que volen els dos: que tot siga com abans.

Va pel passadís amb bata i, com ja és costum, entra a l’habitació petita. S’asseu a un costat del llit. Agafa el llibre de contes, mira la pàgina marcada i, en veu baixa, inicia el relat corresponent. Fa gestos i estrafà la veu segons el personatge que intervé. Té la sensació que els peluixos arrenglerats per mides al prestatge escruten els seus moviments, les seues paraules. Diria que fins i tot alguna nit l’exculpen.

Quan acaba, acotxa el buit i marxa. Tanca la porta amb compte, per no fer soroll.

Al dormitori, deixa el got d’aigua prop de la dona, es treu la bata i es fica al llit sense dir res. Ella plora i ell voldria més que res en el món que el cor se li buidara de llàgrimes d’una vegada per totes. Però no li ho diu. Tanca el llum i espera.

—Què fa? —pregunta.

—Dorm —respon ell.

—Hem tingut molta sort amb això, no creus? No podem pas queixar-nos. No ens fa passar males nits —diu ella mentre li busca la mà sota els llençols, la prem fort i prem també molt fort les parpelles per mirar en va de retindre alguna de les llàgrimes.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

16 Comentaris
  1. Retroenllaç: Contes d’estiu a Núvol | Núvol

  2. És molt trist. El més trist de tot és no poder fer front a allò que la vida ens duu. I a més a més, amb alegria.

  3. El relat ens fa veure el que hi ha al darrere d’un gest: portar el got d’aigua, cada nit, amaga el trauma i és un conjur per a intentar que tot torne a ser com abans… Emociona!

  4. T’enganxa a llegir fins a arribar a un final trist, cru i malauradament de vegades real com la vida mateixa. Molt bo!

  5. Com més el llegeixo, més m’agrada. La prosa és mesurada, subtil, absolutament precisa. No hi sobra ni hi falta res. Una meravella.

  6. Retroenllaç: Premi Núvol, veredicte | Núvol

  7. Retroenllaç: Gràcies pel prèmit | Núvol