Un Estat per a normalitzar el català

Alguns que miram una mica més amunt que la butxaca tenim la convicció que una missió fonamental del nou Estat és, d’una banda, convertir el català en una llengua tan normal com el noruec a Noruega i, d’altra banda, reprendre el procés d’elaboració lingüística en clau nacional iniciat al començament del segle XX i desbaratat els darrers trenta anys per un moviment de reducció localista i de reespanyolització, que ha actuat especialment en els principals mitjans de comunicació.

L’estatus jurídic de les llengües en el nou Estat és un element clau que condicionarà l’assoliment d’aquests dos objectius. La política lingüística serà concloent, però no es pot desvincular de l’estatus d’oficialitat lingüística, que la condicionarà decisivament.

Els defensors de l’oficialitat de l’espanyol han fornit un conjunt d’arguments que es mouen entre la mera estratègia —assegurar el suport de la població hispanoparlant al procés— i un discurs basat en la convicció de la bondat d’una Catalunya lingüísticament plural, presentada com a més democràtica i respectuosa que l’estatus d’oficialitat única. La raó de l’estratègia parteix d’uns apriorismes molt simplificadors que ara no tinc espai per a analitzar. Els qui invoquen la «Catalunya plural» sostenen que això no és incompatible amb una situació hegemònica del català. Si amb un Estat en contra hem avançat molt, diuen, més avançarem amb un Estat a favor. Però la pervivència del català amb el context actual no és clara. I serà radicalment diferent, la situació, en un context de doble oficialitat però sense un Estat en contra? Una resposta afirmativa podria pecar d’un excés de confiança. Hi ha prou exemples de societats amb la llengua pròpia amenaçada sense l’existència d’un Estat hostil.

Per a mi la clau de la normalització del català és que l’espanyol cessi de ser la llengua sabuda per tothom i que el català agafi aquest rol. Això requereix que l’espanyol no sigui més d’aprenentatge obligatori a l’escola i que un poderós sistema de mitjans de comunicació en català substitueixi el sistema espanyol actual. La població hispanoparlant ha d’anar diluint-se en un procés gradual, natural i tranquil, com passa a qualsevol país normal. La persistència d’una població massiva amb l’espanyol com a llengua d’identificació, afavorida per l’oficialitat i l’ensenyament obligatori, podria frustrar la normalització del català.

La planificació s’ha de fer tenint en compte les necessitats dels actuals hispanoparlants adults i, sobretot, les noves generacions nascudes a la Catalunya independent. Per als primers es pot arbitrar un sistema temporal de protecció, garantint que puguin continuar els seus usos actuals. Les noves generacions aprendran el català per immersió i l’usaran com a llengua bàsica d’interacció social. I transmetran la llengua familiar fins que vulguin; com ho fan a qualsevol país que rep immigració. Sembla, però, que per a això el català ha de ser la llengua nacional i oficial de l’Estat.

Gabriel Bibiloni, lingüista i professor de la UIB.

La revista Lletres publica en el seu nou número un monogràfic dedicat a l’estatus del català en una futura Catalunya independent. Diana Coromines, directora de la revista, ha convidat lingüistes i periodistes a dir-hi la seva. Avui a Núvol en recollim tres, Albert Pla i Nualart, Carles Ribera i Gabriel Bibiloni.