Un editor en terra de naufragis

30.07.2012

[...] El franquisme havia tallat d’arrel els intents per mantenir la normalitat política i cultural de la República i, a les acaballes dels anys quaranta, havia reeixit a dilapidar el públic natural a costa de vetar autors, editors i llibreters. Pedreira, tanmateix, estava entossudit a editar poesia catalana, fins i tot després de rebre la negativa de Josep Janés, a qui havia proposat d’aixoplugar la sèrie en la seva editorial. Amb la complicitat de la seva esposa, Berta Font, va fundar una plataforma editorial per als poetes, va promoure la poesia viva i va dignificar la literatura catalana, relegada a un producte arqueològic per obra i gràcia dels feixistes.

D’esperit obert i integrador, l’Óssa Menor va acollir poetes d’ideologies, generacions i estètiques diverses. Dit d’una altra manera, la col·lecció va esdevenir el punt de trobada tant de poetes que retornaven de l’exili com d’altres que vivien a l’interior, de poetes que tenien obra publicada abans de la guerra i d’aquells que hi donaven a conèixer les obres primerenques, de poetes seduïts pel postsimbolisme i d’altres que s’aproximaven al realisme social. Va nodrir el seu catàleg en part amb les obres guardonades en els premis Óssa Menor, Salvat-Papasseit i Carles Riba, els quals, fundats per ell mateix i en paral·lel a les edicions, són un reflex dels principals corrents estètics de la vintena centúria.

L’Óssa Menor va travessar quatre etapes editorials, que no corresponen amb una sola estètica. Mentre que la promoció del 1931 (Riba, Bartra, Oliver, Arderiu), influïda pel postsimbolisme, va patir els estralls de la guerra i va esdevenir una referència per a les promocions següents, la promoció del 1936 (Espriu, Torres, Vinyoli, Leveroni; Palau, Villangómez) va publicar el gruix de la seva obra a l’exili interior i va començar a superar l’herència postsimbolista. La promoció del 1939 (Perucho, Sarsanedas, Bonet, Estellés), formada per poetes més joves, va experimentar nous corrents, com l’avantguardisme i el realisme, i la promoció del 1951 (Manent, Martí i Pol, Argenté, Vallverdú, Bauçà, Alpera) va confirmar la preponderància del realisme social.

[...] El sacrifici dels poetes, que van cedir els seus drets i van tolerar les dilacions editorials, i de Pedreira, que va percaçar mecenes i crèdits per donar oxigen a la col·lecció, va permetre la sortida d’uns quatre títols anuals del 1949 al 1963. Tota una proesa. Si Pedreira va aconseguir trampejar la successió de crisis que l’amenaçaven va ser, sense cap mena de dubte, pel seu instint editorial i pels dots d’escriptora de la seva esposa. En efecte, Berta Font va dedicar anys a escriure manuals pràctics en castellà com a conseqüència d’una proposta del seu marit, que la va introduir en el món editorial. Adreçats a un públic majoritàriament femení, els llibres van tenir un èxit esclatant i van sufragar, entre d’altres, les edicions de l’Óssa Menor.

L’any 1965 la venda a Aymà, propietat de Joan B. Cendrós, va posar fi a l’etapa dirigida heroicament per Josep Pedreira, però no pas a la col·lecció, que encara avui és un referent editorial. La poesia catalana actual, fet i fet, no es pot entendre sense l’Óssa Menor de la postguerra, mirall de l’evolució lírica contemporània. Amb una fe pertinaç i encegadora, Pedreira no sols va fundar la primera sèrie dedicada en exclusiva a la poesia viva, sinó que va convertir-la en la més mítica de totes per la constància de l’empresa, la coherència del programa i el prestigi dels poetes, els més influents del segle xx.

 

(Font: Mireia Sopena, «Corol·lari», Josep Pedreira, un editor en terra de naufragis. Els Llibres de l’Óssa Menor (1949-1963), pàg. 315-319.)