Un diumenge a Besalú

6.10.2014

Parèntesi en el tràfec. M’agafo un diumenge de festa: he decidit que avui no parlaria amb ningú ni escriuria una sola ratlla sobre l’anomenat procés. Ara que sembla que l’encaren prou bé, deixo que els polítics facin la seva feina, que jo faré la meva. Per això, aprofitant la invitació d’uns amics, ens arribem a Besalú al Liberisliber, la fira d’editorials independents (i és evident que, nom o adjectiu, indepe és al fonament de tot), per on passejo amb plaer i retrobo amics.

      Maria Paredes i Jordi Raventós presenten Barcelona atacada pels francesos | © Noemí Roset

Feia temps que no anava a Besalú. És un lloc bonic, ferm, que malgrat l’inevitable tirada al turisteig de souvenir fa un bon goig: potser jo m’encanto per tot, avui, però trobo que hi ha algunes coses maques. Retrato el pont, és clar, passo per davant de la plaça de la Llibertat i observo que hi ha dues banderes, la de la vila i la de debò (vull dir que no hi ha la de per força). Fa solet. A redós de l’església de Sant Pere, s’hi escampen les parades de llibres. Passejar entre llibres és una de les millors coses que hi ha al món, i a qui no ho entengui l’acompanyo en el sentiment i que m’oblidi.

El diumenge pinta immillorable, quan m’aboco a fullejar els primers exemplars. El món se m’obre. Hi ha textos d’autors inesperats, recents, i molts clàssics que alegra de retrobar, ara traduïts al nostre idioma, mentre en un escenari arrecerat de la plaça, al llarg del dia hi presenten llibres, reciten i comenten textos, expliquen contes… Fa la impressió de ser en un país normal, amb una cultura normal. Em sap greu haver-me perdut algunes coses d’ahir dissabte –el Casasses enfilant Maragall; la taula rodona sobre l’interès renovat de la política…-. I lamento haver fet tard al recital de textos de Victus del migdia. Però tot no pot ser i no penso pas amargar-me, perquè al davant hi tinc la vida, vull dir els llibres.

De seguida noto que la paraula independents que ha reunit aquí els editors no és pas casual. Fins una editorial sevillana que presenta uns textos deliciosos és independent. Miracles dels llibres. Liberisliber. I voltem exercitant-nos a ser lliures amb els llibres.

Amb tot, és clar, aviat es presenta un problema previsible: comencem a anar carregats de bosses i escurats butxaca. Com pot ser que m’agradi gairebé tot? El fet és que hi vaig trobant coses que no se solen veure als taulells de les llibreries, aclaparades i/o escanyades pels resultats econòmics i les exigències, ben sovint delirants, de les editorials mastodòntiques regides per l’única finalitat dels beneficis. Aquí es descobreix el llautó de l’anomenada indústria editorial. Els aparadors són plens dels llibres “que toca llegir”, alguns dels quals, no ho negaré, llegeixo amb fruïció, sí.

Però el que aquí hi trobo va més enllà de la visita a la llibreria o estand del llibreter: sovint, només començo a mirar, s’engega conversa amb els mateixos editors que despatxen i comenten l’oferta. Per això m’agraden, aquestes fires i les que es fan a les anomenades “viles dels llibres” – Bellprat, Montoliu…-, perquè tinc la sensació de trobar-me amb gent que estima els llibres i els autors, de xerrar amb apassionats editors de gust especial i alta exigència, seguidors d’una tradició acurada en el seu treball. Amb gent, en fi, que treballa “per amor a l’art”, més que per amor al diner, a risc de semblar ximples als profans.

Parlo amb ells i, malgrat les dificultats per tirar endavant que expliquen, espurneja la mirada, s’encén el bon humor i s’embranquen de referències, els diàlegs. Només agafar un llibre, de seguida em comenten la tasca de traducció, el valor singular o el detall tipogràfic d’un volum humil però bell, que miro després. És clar que volen que me’ls quedi –i me’ls quedo; ja dic: acabo escurat!-, però la trempera, la intensitat que hi ha en els volums que ofereixen, evidencien que no els han treballat i editat per fer-se rics ells, sinó per fer-nos rics a nosaltres, els lectors, per fer ric el país, per fer-lo un país normal, amb la cultura a l’abast.

S’ennuvola el cel, en començar la tarda. Cauen gotes grosses, però només són una insinuació. A l’escenari, presenten un autor i el defensen amb vehemència, uns editors que no s’acovardeixen pas. La pluja ens respecta. Assisteixo a la presentació d’un llibre que s’acompanya de música de violoncel i el cant d’una soprano. Parla dels francesos fugint esperitats el 1706 de Barcelona. La música i les paraules van tancant el diumenge de llibres a Besalú. A la sortida, fosqueja.

Última ullada a les parades, que comencen a endreçar. Els comiats sempre són lents: un no voldria que els llibres s’amaguessin a les caixes. Però tothom va per feina, enderiat, i m’he d’estar de fer les preguntes que els faria: “Quan és, la pròxima fira? N’hi ha alguna, la setmana vinent?”.

Suposo que hauré d’esperar més temps, per tornar-hi. El temps que trigui a fer una mica de bossa. I, sobretot, és clar, el temps que els nostres editors independents necessitin per continuar fent amb rigor i solvència la seva feina. Jo tinc pressa, però sé que cal temps. Per fer un país ben fet, per fer uns textos ben fets, cal temps, convicció i empenta.

Liberisliber. A rose is a rose, penso. Passo el pont. I demà, dilluns. Sant tornem-hi, incansables, imprescindibles indepes!