Un dia qualsevol

11.09.2012

La Marta es va llevar a quarts de deu sense haver de posar el despertador. Com cada dia es va preparar un cafè i va recollir el diari que li deixaven a la bústia. Escoltar les tertúlies la posava de mal humor, però llegir el diari li agradava. No sabia per què, potser perquè si una notícia no li agradava podia passar pàgina. Aquell dia anava farcit de política, de fet era lògic tenint en compte que estaven en campanya electoral. Reconeixia que era un tema important i no feia fàstics a la política, però l’avorria. Sempre la mateixa cantarella, la dreta prometia arreglar els desgavells de l’esquerra, i l’esquerra predicava molt i practicava poc. Avui no li venia de gust, era divendres i estrenaven l’última pel·lícula d’aquell director francès que tant agradava a en Jordi. L’aniria a buscar a la feina i el portaria a veure’l, li agradaven les sorpreses. Va buscar a la cartellera on la podia veure. Com sempre, però, només hi havia una còpia en versió original, la resta eren en català. No serem un país normal fins que puguem veure les pel·lícules en l’idioma en que es van rodar, va pensar. Va aixecar el cap i els seus ulls van topar amb el calendari. Merda, 11 de setembre. Un altre cop se n’havia oblidat. El Jordi la mataria, com cada any des de que estaven junts no havia recordat que l’11 de setembre no era un dia qualsevol, era l’aniversari de la seva sogra.