Un debat necessari

12.02.2017

Els arxius històrics afronten els darrers anys una transformació digital ineludible. Tant pel que fa als sistemes que hauran de preservar la documentació digital com pel que fa a la manera com interactuen amb els ciutadans. Digitalitzar és una paraula utilitzada arreu. Digitalitzar, diuen, és una cosa “bona”. Ara bé, perquè sigui “bona”, la digitalització no ha de ser només un procés de conversió a format digital dels documents que tenim en format analògic, no ha de ser un canvi de suport i prou. De res serveix tenir grans volums de documents en format digital si no es disposa d’una estratègia de gestió. Ho hem vist els darrers anys després que la fal·lera per les digitalitzacions massives hagi provocat despeses exagerades i més d’un fracàs. La digitalització ha de ser una estratègia de transformació global dels processos de gestió i producció documental. I això s’aplica tant als arxius de gestió com als arxius històrics. La digitalització és transversal i holística. La digitalització és un comportament.

Arxiu Comarcal a Reus

Tots els àmbits de l’arxivística han entrat ja en aquest procés de canvi, però potser ens costa treballar-hi amb plena confiança. Estem en una fase de prova-error i això es verifica en algunes aplicacions pràctiques on encara hi ha contradiccions. L’àmbit dels arxius històrics potser és el que més clarament destapa aquestes contradiccions. Per exemple, parlar de portals web on penjar-hi documents digitalitzats de manera massiva no serveix de res si poca gent els sap llegir. Penjar fotografies digitalitzades i difondre-les via xarxes socials és positiu per a qui busca la mera contemplació, però només aportarà coneixement i significació si van dotades de les metadades que les contextualitzin. Digitalitzar documents, fotografies i actius audiovisuals en formats amb molt de pes en bits pot ser la millor estratègia orientada a la preservació però potser és una decisió massa cara si no hem estudiat prèviament l’impacte, el retorn, en consultes i reutilització, que tindrà l’esforç realitzat. Podem aplicar OCR a l’hemeroteca digitalitzada però tenim serioses dificultats per a facilitar la cerca i la indexació de documents manuscrits. Apliquem processos de digitalització però no som capaços de datificar, és a dir, de convertir a dades la informació que el document aporta. Podríem seguir. El procés de digitalització dels arxius històrics necessita d’un debat obert més potent. Els arxius històrics necessiten ajuda. I és que els darrers anys no hi ha hagut masses fòrums on aquests arxius històrics hagin pogut parlar obertament dels seus neguits, projectes i processos d’innovació. Potser arriba en molt bon moment la commemoració dels 100 anys de l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona.

Actualment els debats de l’arxivística giren molt al voltant de la gestió documental, la transparència i l’accés a la informació. És necessari, estratègic i vital per a fer créixer l’impacte de la feina d’arxiu. Però també és indiscutible que cal estar més amatents als requeriments de la gestió del patrimoni documental, de la mateixa manera que cal que els seus administradors facin un pas endavant per actualitzar la manera com aquest ve entès i difós. No volem parlar de revolució, però si d’evolució. Els arxius històrics de Catalunya s’han d’actualitzar.

Per fomentar el debat sobre com innovar i actualitzar coneixements en els arxius històrics i per aportar algunes solucions o noves maneres de veure les coses, aquest mes de gener ha sortit el número 39 de la revista Lligall, que dedica el seu dossier central a les necessitats que aquests tenen per posar en valor i difondre els seus fons més especialitzats. I en això ens referim a com aportar valor afegit en la difusió de documentació manuscrita, fotogràfica o audiovisual. Aquests solen ser els fons que requereixen d’un accés més mediat i d’un coneixement per part del ciutadà més profund. La seva singularitat rau també en la seva dificultat d’accés. Accedir a la documentació de característiques més complexes requereix estratègies de digitalització i datificació diferents. En aquest dossier s’hi troben experiències i experiments, exercicis de prova-error, que poden il·lustrar als arxius històrics i, evidentment, al seus professionals i usuaris. Cal millorar les propostes de difusió utilitzant mitjans digitals. Una evolució necessària per obtenir un retorn social més important, el veritable objectiu d’aquesta tasca.

Diem que els arxius històrics de Catalunya han de fer un pas endavant en molts aspectes. El risc de convertir-se en museus de paper, és a dir, el risc que hi hagi una bretxa digital entre allò que els arxius han preservat fins ara i allò en digital que potser quedarà en altres mans, és real. Una manera de fer visible que els arxius històrics són institucions competitives i modernes, una manera d’aconseguir que els ciutadans hi continuïn confiant, siguin o no nadius digitals, és demostrar una alta capacitació tecnològica que permeti difondre la seva documentació de manera diferent. Creiem fermament que els ciutadans han de veure en els arxius històrics alguna cosa més del que han vist fins ara. Han de fer-se’ls més seus. I això es pot fer revisant les estratègies per promoure una nova i més activa presencialitat, però també oferint-los instruments per interactuar amb les versions digitals del nostre patrimoni documental.

En motiu del centenari de l¡Arxiu Històric de Barcelona  s’editarà un llibre dedicat a l’edifici que acull l’Arxiu Històric: ca l’Ardiaca | Foto: ICUB

I com que parlem d’un debat necessari que cal obrir, ens permetem fer-ho aportant algunes reflexions d’inici:

Els arxius històrics s’han de desvincular progressivament de les visions més historicistes i memorialístiques, i sobretot estrictament culturals de les seves funcions. El ciutadà va més enllà de l’historiador. L’historiador és un ciutadà més. Les possibilitats d’impacte s’incrementaran. El retorn social serà més ampli. La popularització dels arxius serà més gran.

Si surten d’aquestes visions tradicionals és perquè han vist clar que cal vincular-los a una perspectiva propera a la de la reutilització de la informació per a produir beneficis socials i econòmics. L’objectiu central dels arxius històric serà el de l’accés permanent a la informació i no només el de la seva preservació. Perquè s’entengui: conservar, salvaguardar, protegir no és un objectiu per si mateix, reutilitzar els actius d’informació és la veritable missió. Posar el focus en l’accés és a totes llums un projecte infinitament més transversal i global.

Convindria que els arxius històrics lideressin i dirigissin les polítiques de preservació digital, sigui de dades, informació o documents, per assumir des d’ara mateix, capacitat de gestió intel·lectual i física de les dades digitals. La preservació a llarg termini de documents amb independència del suport en què vinguin on es produeixin és al cap i a la fi una competència determinada per llei. Que el suport sigui ara electromagnètic o òptic no hauria de ser un problema. Catalunya necessita un Pla Nacional de Preservació Digital.

Finalment cal comprendre els arxius històrics com una baula més dels sistemes de gestió de documents i no desvincular-los ni funcional ni orgànicament d’aquests sistemes per meres qüestions de quota de poder, de tradició historicista o de pèrdua de fortalesa del sector cultural. Les coses canvien i els arxius històrics també. I aquesta necessitat de canvi ha de ser prioritària per tots plegats, però sobretot, pels professionals que avui en dia hi treballen. No hem d’esperar només una decisió de “dalt” sinó que cal que hi hagi un moviment que això ho transformi.