Un clàssic de Nadal

21.08.2012

El vestit vermell, les botes, l’espessa barba blanca, l’imprescindible panxa subjectada amb el corresponent cinturó negre, fins i tot unes fines ulleres que ajuden a envellir el meu rostre i d’aquesta manera donar un plus de credibilitat al personatge. No pot faltar cap detall. Sóc excessivament perfeccionista, qualitat que es fa palesa en el temps que esmerço en preparar el meu vestuari.

A fora, s’escolta el murmuri de la gent, frisosos per veure’m aparèixer a l’escenari. No és la primera vegada que faig aquesta feina, però malgrat tot, haig de reconèixer que cinc minuts abans de sortir, els nervis se’m mengen. Per tercera vegada m’examino de dalt a baix davant el mirall. “Sí, estic preparat”, em repeteixo mentre faig una respiració profunda.

Haig de reconèixer que les festes de Nadal fa anys que m’han deixat d’agradar. Hipocresia, malbaratament energètic, àpats copiosos, consum desmesurat, retrobament amb familiars a qui no voldries veure,… Pot semblar catastròfic, però per mi el Nadal no és més que això. Malgrat tot, no puc negar que en el terreny laboral és una de les temporades més profitoses. Qui m’ho havia de dir que m’acabaria guanyant la vida d’aquesta manera?

Una de les preguntes que més m’havien repetit durant la infància era: Què t’agradaria ser quan siguis gran?  No vaig entendre mai el perquè de tanta insistència, com si fos tan fàcil poder arribar a acomplir el que un desitja. Per sort, mai responia el mateix, fet que em prevenia davant futures decepcions. Bomber, metge, astronauta, mecànic (com el pare), futbolista, famós (dels que surten a la tele i guanyen tants diners), cantant, pilot d’avió, actor, veterinari,… La professió anava variant a mida que anava creixent, condicionada principalment per les influències externes que anava rebent per part dels pares, els amics i, sobretot, la televisió.

Per més oficis que hagués enumerat, difícilment hauria encertat com m’acabaria guanyant la vida. Haig de reconèixer que hauria pogut tenir un millor futur. Potser si no hagués deixat els estudis, si no hagués fet cas a aquella colla de brètols que deien que eren els meus amics, si no hagués marxat de casa tan jove.

Submergit en planys i suposicions, arriba el moment de sortir a l’escenari. Per trencar el gel i abandonar els nervis, començo saludant amb el famós crit de Ho! Ho! Ho!” Després els desitjo un molt bon Nadal i immediatament comença a sonar la música. A partir d’aquí, tot va rodat, és una mera rutina, els nervis ja han passat a millor vida. Llavors, en percebre les cares d’apassionament de la gent m’adono que no tinc motiu per avergonyir-me de la meva feina, al contrari. Fer feliç a la gent no té preu. Dubto que un banquer, un mecànic o un senyor que treballa al peatge d’una autopista, per posar un exemple qualsevol, distribueixin tant entusiasme com faig jo.

De seguida finalitza l’acte i torno cap a la part del darrera de l’escenari. Em trec la disfressa, recullo les meves pertinences i me’n vaig per tal d’arribar a temps a la pròxima actuació. En aquesta ocasió es tracta d’un sopar d’amigues que celebren els quaranta anys d’una d’elles. Els vaig suggerir anar caracteritzat de Pare Noel, més que res per poder aprofitar la disfressa que portava a la bossa, però s’hi van negar en rodó. Malgrat tractar-se de tot un clàssic per aquestes dates, em van confessar que l’striptease d’un Pare Noel no els hi resultava gens excitant. Res a dir, qui paga mana.