Un bombó enverinat

4.06.2014

Els encàrrecs són, a vegades, un bombó enverinat. I compartir-los en un tripartit, encara més. El triple espectacle ‘Fronteres’ que, com el seu títol genèric insinua, explora l’amplitud del terme fronterer, no només territorial sinó també social i personal, és d’un d’aquests bombons plens de verí que reobre el debat entre allò que hauria de fer un teatre públic i allò que els espectadors s’han avesat a esperar-ne. Un debat que encara s’agreja més quan les circumstàncies econòmiques fan el que fan amb la cultura. Fer córrer a poteta coixa els espectadors confiats de la programació general del TNC a veure l’espectacle ‘Fronteres’ és una temeritat. Mentre grups d’espectadors s’organitzen aquests dies per anar a veure “el Flotats” —dit així— a la Sala Gran —tant hi fa si es tracta d’un Marivaux, clàssic francès, o d’un autor de la cantonada—, d’altres cauen en la trampa de l’ambigüitat de ‘Fronteres’ i s’estavellen en l’intent d’entendre la reflexió que els tres autors s’han vist forçats a imprimir-hi, inspirats pel digne projecte global del director del TNC, Xavier Albertí, inspirat a la vegada en la línia multidisciplinar, d’investigació, reflexió i funció educativa i cultural d’una institució pública i nacional. Al Cèsar el que és del Cèsar… i a Xavier Albertí el que és de Xavier Albertí.

Però, quan som al cap del carrer, el que compta és el conjunt de l’espectacle, la interpretació i la impressió que causa en els espectadors. Pocs espectadors, per cert, una setmana després de l’estrena, almenys el dia de la meva funció, cosa que confirma la perillositat i el risc de l’encàrrec, que un TNC no es pot permetre.Anem per parts. Jordi Boixaderas —barba postissa d’intel·lectual i professor universitari— recrea un personatge que queda marcat menjant a taula i impecablement enfundat amb una gruixuda bufanda. Lina Lambert li fa de partenaire en la primera peça, ‘Santa Cecília de Borja a Saragossa’, que l’argentí Rafael Spregelburd (Buenos Aires, 1970) situa en la polèmica “restauració” de l’Ecce Homo de la població aragonesa de Borja, retocat per la veïna Cecília Martínez que, fa dos anys, li va valer fer-se famosa a tot el món gràcies a la difusió d’Internet de la seva “obra”. Doncs, bé, els dos personatges d’aquesta primera peça, Valérie i Gaston, disserten sobre les fronteres de l’art, en un diàleg típic de taula de dos professors, ell francès, ella belga, tintat per l’humor intel·ligent, tal com el representen, i que té un punt d’esclat quan apareix una alumna d’origen portuguès (Roser Batalla) amb el seu pare (Oriol Genís) reclamant explicacions d’una nota baixíssima, un dos, a un extens treball seu sobre l’art.

A ‘Frontex’, de Falk Richter (Hamburg, 1969), la peça més llarga de les tres, l’autor es recrea en un dels seus personatges anteriors, de l’obra ‘En estat d’excepció’, presentada a la Sala Beckett fa tres anys. Aquí, la Dona (Roser Batalla) encara està embarassada, i ella i l’Home (Oriol Genís) es troben en una habitació que representa un espai de luxe, cuirassat dels perills de l’exterior, amb l’única característica que els dos personatges són negres —se’ls veu en un vídeo a la pantalla com es caracteritzen— i ja a l’escena es despullen o es desmunten fins a l’extrem de descobrir el fals embaràs que la caracterització propicia. El treball interpretatiu, meritori. El discurs, el més retòric dels tres i, per tant, el que exigeix més paciència i veure-les venir.Finalment, a ‘Geografia’, l’autora Lluïsa Cunillé (Badalona, 1961) tria Andorra com el paradís fiscal, tot i que actualment ja no s’hi couen trumfos com abans. Els seus dos personatges (novament Lina Lambert i Jordi Boixaderas) són ara una parella carregada de maletes amb rodes, a la qual se li ha avariat l’auto i tresquen a peu per trobar la línia fronterera —marcada en blanc amb un carretó dels de la gespa dels camps de futbol— que els permeti evadir els feixos de bitllets de cinc-cents que amaguen a les maletes i que fins i tot serveixen per deslliurar-se de la pols d’una cadira vella. Torna l’humor dins de la tragèdia i també la buidor de la parella que té en realitat una frontera marcada entre els dos.

La posada en escena de les tres peces comparteix una escenografia que té molt poques variacions d’una obra a l’altra: un marc gegantí accionat mecànicament que puja o baixa, un arbre acolorit, unes peces de fusta que fan de mur de fons i que amaguen tant una porta com un llit, una llar de foc artificial i l’esquelet de la caixa d’escenari amb els ponts, els cables i els focus a la vista dels espectadors. Una escenografia així potser també vol esborrar una frontera, la que sovint amaga a l’espectador allò que hi ha darrere d’un muntatge teatral. Davant el perill de la retòrica de les tres dramatúrgies (30, 50 i 35 minuts, respectivament), cal remarcar que la interpretació de cadascuna de les tres peces és, juntament amb l’escenografia, el millor que ofereix la proposta. Els tres autors no en tenen tota la culpa: han picat l’ham del bombó i s’han trobat amb el verí a flor de pell. 

 

«Fronteres», de Rafael Spregelburd, Falk Richter i Lluïsa Cunillé. «Santa Cecília de Borja a Saragossa», de Rafael Spregelburd. Traducció d’Albert Arribas. Intèrprets: Roser Batalla, Jordi Boixaderas, Oriol Genís i Lina Lambert. Ajudanta direcció: Susanna Garcia-Prieto. Direcció: Rafael Spregelburd. «Frontex», de Falk Richter. Traducció d’Albert Tola. Intèrprets: Roser Batalla i Oriol Genís. Ajudanta direcció: Sílvia Delagneau. Direcció: Alícia Gorina. «Geografia», de Lluïsa Cunillé. Intèrprets: Jordi Boixaderas i Lina Lambert. Ajudanta direcció: Eulàlia Berguedà. Direcció: Xavier Martínez. Escenografia: Quim Roy. Ajudanta escenografia: Laura Clos. Vestuari: Montse Figueras. Il·luminació: Àlex Aviñoa. Espai sonor audiovisuals: Ramon Ciércoles i Mar Orfila. Caracterització: Toni Santos. Sala Petita, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 21 maig 2014.