Un aniversari agredolç per a la Sala Montjuïc

31.05.2017

Ara fa 15 anys naixia un projecte nou a la ciutat de Barcelona, un projecte que es va inspirar en un festival parisenc de cinema a l’aire lliure que allà organitzava el mateix ajuntament de la ciutat. Aquest projecte era i és la Sala Montjuïc, i el vam posar en marxa un petit grup de persones que volíem que Barcelona tingués també un cinema a la fresca diferent dels que es feien aleshores als barris i a les places dures de la ciutat. Buscàvem un espai verd, aïllat, que facilités poder sopar i fer un pícnic abans de veure les pel·lícules. Un espai que trenqués amb el pati de butaques clàssic i les fileres rectes de cadires, un espai on poder seure-hi amb gandules o ajaguts damunt la gespa, en rotllana, amb els amics o la parella. Érem conscients que l’elecció del l’espai era crucial i que condicionaria l’èxit del projecte. Volíem que aquesta nova sala de cinema a l’aire lliure fos un espai bonic, de trobada, de cohesió social i de relació intercultural. Una sala per als barcelonins, però també per als visitants, per als joves i no tan joves, per a tots aquells que estimem el cinema i el volem gaudir en comunitat i a l’aire lliure. Per això, quan vam trepitjar per primer cop el Fossat de Santa Eulàlia del Castell de Montjuïc, ho vam tenir clar: era l’espai idoni per a aquest nou cinema a la fresca que volíem crear.

Sala Montjuïc

Durant aquests 15 anys, hem pogut compartir en aquesta Sala Montjuïc l’humor de Billy Wilder i l’avantguarda de Jean-Luc Godard. Hem gaudit del magnetisme de Lars von Trier, Martin Scorsese o Quentin Tarantino. Ens hem deixat enlluernar pels poderosos films de Wes Anderson i l’animació artesanal de Miyazaki. Ens hem encomanat de l’energia d’Emir Kusturica i del surrealisme màgic de Claudia Llosa. Hem viscut nits musicals màgiques amb Cantando bajo la lluvia o West Side Story i vetllades inquietants amb La naranja mecánica o Vals con Bashir. I hem recuperat el privilegi de contemplar el millor cinema mut de tots els temps amb música en directe. Hem gaudit d’un cinema divers, de qualitat i en versió original. Un cinema que creix amb la pantalla gran, que ve de gust reviure a la fresca o descobrir per primer cop en un marc incomparable.

Han estat 196 pel·lícules, 111 curts, 193 concerts i més de 420.000 espectadors. I tot això en un ambient cívic i de convivència envejable, on les 2.000 persones que es reuneixen cada vespre fan silenci quan comença la projecció i baixen tranquil·lament de la muntanya de Montjuïc quan s’acaba la pel·lícula. Cap queixa veïnal durant 15 anys, cap incident ni aldarull. L’activitat no molesta als veïns perquè és de baix impacte acústic i les cases més properes són lluny de l’espai. Per això costa d’acceptar que enguany, just l’any que celebrem els 15 anys, ens obliguin a retallar sessions per una normativa existent sobre la utilització de l’espai públic. Entenem les raons d’aquesta normativa i sabem que la voluntat de l’administració pública és regular l’ús de l’espai públic per evitar conflictes i garantir el benestar de tots els veïns i veïnes de la ciutat. Però, com passa sovint amb moltes lleis, acaben pagant justos per pecadors o acaben afectant projectes que, no només no molesten a ningú, sinó que són un èxit incontestable de públic i de civisme.

La Sala Montjuïc va arrencar el 2003 amb una programació de 6 nits de cinema a la fresca i va anar creixent de forma sostinguda fins a les 16 sessions que havíem estat fent els últims anys, tot i que la població ens demana cada any que ho allarguem a l’agost o que incrementem el nombre de sessions. El nostre referent de París, el festival Cinéma en plein air del parc de La Villette, programa més de 30 pel·lícules cada estiu. Nosaltres ens hem contingut i hem evitat créixer massa per no afectar altres col·lectius que també fan ús de l’espai, però la programació de la Sala Montjuïc podria ser més extensa, àmplia i diversa si de nosaltres i del nostre públic depengués.

Enguany ens veiem obligats a fer només 12 sessions, 4 menys de les habituals. D’acord, no és una tragèdia, no ens fan fora ni ens prohibeixen l’activitat. Però, tot i així, és una retallada que ens afecta i que té unes conseqüències negatives sobre l’impacte (social i cultural) que l’activitat té per a la població barcelonina. Des de l’Institut de Cultura de Barcelona i el Districte de Sants-Montjuïc (les àrees implicades de l’Ajuntament) ens han reconegut les bondats de la Sala Montjuïc i l’absència de conflicte associat a l’activitat, per això han estat buscant fins ara solucions jurídiques i legals per poder fer front a la problemàtica. Però, de moment, no se n’han sortit. Potser el problema està en el mateix decret-llei, que hauria de ser capaç de discriminar entre les activitats que són polèmiques i les que no ho són, entre les activitats que només beneficien a uns en detriment d’altres i aquelles amb les quals, en principi, tothom en surt beneficiat.

Sala Montjuïc

Barcelona ha de poder trobar un equilibri entre la tranquil·litat dels veïns i la riquesa de la seva vida cultural, i pensem que justament la Sala Montjuïc és un bon exemple d’aquesta entesa i convivència. La solució no sembla estar a les nostres mans, però no volem deixar de manifestar la nostra sensació d’impotència i decepció davant d’aquesta realitat. Esperem que no sigui una tendència que s’implanti en el conjunt de la vida cultural barcelonina i sobretot desitgem que es pugui rectificar en un futur proper.

Etiquetes: