Tu no surts a la foto, una obra basada en fets reals

18.02.2016

Treballar sobre un tema preestablert, per a un dramaturg, pot arribar a ser un fre a la seva creativitat. Però també es pot donar el cas que la realitat de la qual es parteix —al cinema en diuen “basada en fets reals”— acabi estimulant la mateixa creació i aconsegueixi un resultat en què la ficció hi surti guanyant.

L'actor Babou Cham a 'Tu no surts a la foto' | Foto:  ©MAY/ZIRCUS - TNC

L’actor Babou Cham a ‘Tu no surts a la foto’ | Foto: ©MAY/ZIRCUS – TNC

És el que passa amb aquesta obra d’Enric Nolla (Caracas, Veneçuela, 1966), autor establert des de fa trenta-cinc anys a Catalunya, on té els orígens familiars, que s’ha endinsat en el món de les patologies mentals, gràcies a una intensa col·laboració de dos anys amb la Unitat de Teràpia Familiar de l’Hospital de Sant Pau de Barcelona, i haver viscut de primera mà el desenvolupament de diferents sessions entre especialistes d’aquesta branca de la medicina i alguns pacients.

D’aquesta experiència, i coincidint ara amb el cicle de teatre social del TNC i també amb l’obra que es representa a la Sala Gran, El professor Bernhardi, d’Arthur Schnitzler, que es mou al voltant del gremi de la medecina, n’ha sortit una història que reflecteix l’evolució i la degradació d’una família inicialment estable que veu trencat el seu ritme de vida amb la creixença d’un fill adolescent afectat per brots psicòtics.

La història de l’obra s’introdueix amb la projecció d’un breu vídeo en blanc i negre on els personatges de ficció intervenen en una sessió amb la terapeuta del grup (Virginia Rangel, professional a la vida real) i on un dels pacients que hi participa dóna el tret de sortida a l’eix sobre el qual pivotarà després tota la trama quan afirma: “Tots patim una esquizofrènia d’un tipus o altre. La diferència és que a nosaltres se’ns ha diagnosticat i a d’altres, no”.

És precisament a partir d’aquesta teoria, que assenyala amb el dit i vincula directament tots els espectadors, que el protagonisme que podria tenir el personatge adolescent amb brots psicòtics de la família de ficció va passant progressivament el relleu als seus pares i la seva malmesa relació, un factor que fa que la malaltia del fill creixi alhora que creix també la “malaltia de la convivència de la parella”.

Per fugir del realisme pur —que podria resultar excessivament epidèrmic i teatralment difícil de pair— l’autor Enric Nolla recobreix els fets reals amb una ambientació o especulació dramatúrgica situant la família en un radical canvi de vida de la ciutat al camp, marcant un límit fronterer amb el bosc com a paisatge que els envolta i els protegeix, introduint una cavallerissa de la qual s’encarrega i té lligat el pare, i creant en l’absència el personatge d’un altre fill de la parella que no acaba d’arribar mai i que, segons la mare, excel·leix en gires esportives arreu del món, tot i que ella n’està permanentment pendent fins al punt que gairebé totes les situacions que marquen cada escena de la trama s’introdueixen sempre amb el lament: “Avui tampoc no vindrà…”.

Enric Nolla juga amb el fill que no hi és —una mena de fill que podria ser pròdig si entrés en escena— com a culpable indirecte i inconscient de la malaltia del que sí que s’ha quedat a casa i que se sent substituït virtualment pel germà, malgrat la seva absència.

A més, l’obra s’estructura en seqüències que introdueix una doctora terapeuta (l’actriu Teresa Urroz) i que expliquen en flash-back algunes de les reaccions del pare (Xavier Ruano), de la mare (Chantal Aimée) i del fill (Bernat Quintana) des que van començar a assistir a les sessions de seguiment del tractament.

Per reblar el clau de la ficció, Enric Nolla crea un personatge imaginari (interpretat per l’actor afrocatalà Babou Cham) que representa la imatge que el propi jove adolescent té d’ell mateix, quan se sent afectat pels brots psicòtics que el turmenten, i que perfila no només la violència física que s’exterioritza sinó també l’esperit d’autodestrucció que mina a poc a poc el seu interior.

És en aquesta clonació del personatge central quan l’obra guanya pes en valor dramatúrgic i simbòlic, amb quatre interpretacions molt arrodonides i una direcció escènica d’Antonio Simón que ha vetllat sobretot perquè la remor de fons del continent real no ofegui el valor del contingut de la ficció. Tot plegat aconsegueix fer oblidar els espectadors que es parteix d’una experiència real o, dit d’una altra manera, i tornem al cinema, que qualsevol semblança amb la realitat és senzillament fruit de l’atzar, allò tan tòpic que diuen els crèdits de moltes pel·lícules i que ningú no s’ha cregut mai.

«Tu no surts a la foto», d’Enric Nolla. Intèrprets: Chantal Aimée, Babou Cham, Bernat Quintana, Xavier Ruano i Teresa Urroz. Escenografia i vestuari: fons del TNC. Espai sonor: Òscar Villar. Il·luminació: Quico Gutiérrez. Col·laboració de la Unitat de Teràpia Familiar de l’Hospital de Sant Pau amb el Dr. Juan Luis Linares, la terapeuta Virginia Rangel i Miguel Ángel García, José Manuel Sánchez, Gustavo Moreno i Sergio Carballo. Direcció tècnica: Xavier Xipell. Direcció producció: Carles Manrique. Ajudanta producció: Júlia Simó Puyo. Ajudanta direcció: Glòria Balañà Altimira. Direcció: Antonio Simón. Producció: TNC i Velvel Events. Sala Tallers, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 17 febrer 2016.