Trinxeres ètiques de hipsters i coolturetes

L’editorial Capitán Swing acaba de publicar Indies, hipsters y gafapastas. Crónica de una dominación cultural, del periodista musical Víctor Lenore. L’assaig denuncia un sistema industrial que ha aïllat la cultura en una bombolla asèptica. Eudald Espluga en fa la seva lectura a Núvol.

Simplificant molt, direm que presenta una esmena a la totalitat de l’entramat cultural del ‘ser modern’, en la mesura que constitueix una proposta conformista (i en molts casos reaccionària), col·laboracionista amb les pitjors derives del consumisme hedonista, individualista, racista, cínico-elitista (i, per tant, classista), inconscient i políticament immobilista. Es tracta d’una diagnosi que pretén recollir el llegat d’autors com Thomas Frank, qui a La conquista de lo cool traçava un retrat robot molt perfilat —fins i tot menys maniqueu que el de Lenore— de la imbricació originària de la contracultura nord-americana i la reorganització del consum identitari del capitalisme postindustrial.

A diferència de treballs com Rebelarse vende, de Potters i Heath, que teixeixen un relat tant nostàlgic com apocalíptic de la forma com la contracultura hauria traït els seus ideals —o de com naixia ja mercantilitzada sota un paraigües enganyós d’antiautoritarisme—, l’encert de Thomas Frank està en adonar-se que alguns dels conceptes que la joventut revolucionaria reivindicava sincerament van ser adoptats, ¡també sincerament!, per les oficines de publicistes de Madison Avenue. Aquesta visió connecta directament amb el brillant anàlisi sociològic que fan Ève Chiapello i Luc Boltanski a El nuevo espíritu del capitalismo: el que ara coneixem com a noves modes de gestió empresarial, el famós management dels lideratges transformacionals i colonització emocional dels imperatius d’eficiència, és el resultat d’un intent de renovació real de l’esfera empresarial, en cap cas d’una macroestratègia maquiavèl·lica i lampedusiana per revertir les relacions de dominació apropiant-se hegemònicament dels conceptes contraculturals.

Tot això ho dic per centrar la discussió en la qual s’insereix el llibre de Lenore. Com destaca tot just començar, l’autor no pretén acusar als coolturetes —concepte satíric popularitzat per Moderna de Pueblo/Raquel Córcoles— de ser els banyetes del nostre temps, l’eslavó perdut de la cadena de causes que han portat a la decadència d’occident. Més aviat, entenc que el llibre pretén ser ell mateix una forma d’activisme, una denúncia frontal d’un sistema industrial que ha aïllat la cultura en una bombolla asèptica. És una crítica indiscriminada a una hegemonia social —indiscriminada en la mesura que posa Alaska i David Foster Wallace en un mateix sac— que generarà un fort rebuig social, i a la qual tothom farà matisacions. De fet, és el que jo mateix em disposo a fer.

Però vull deixar clar, també, que no em sembla ni un error conceptual, ni una falta de precisió, el fet de proposar una esmena a la totalitat; no m’ho sembla, bàsicament, perquè Lenore no denuncia tant unes obres particulars i unes persones concretes, com el sistema de circulació i apropiació d’aquesta cultura. A més, com ell mateix demostra amb múltiples exemples, la cultura dominant mai és objecte de matisacions, de manera que aquesta denúncia pública era més que necessària.

Llibres que són metapromocions

A ‘El Cultural’, Daniel Arjona encetava l’entrevista a Victor Lenore anunciant que el major perill de Indies, hipsters y gafapastas és la possibilitat de generar falsos positius: «y es que el despistado barbudo con gafas de pasta que se tope con la portada del libro en su librería/vinoteca preferida podría perfectamente llevarse a casa lo que a primera vista parece un libro moderno en toda regla y en realidad es un despiadado corrosivo de la mentalidad hipster». Però si bé és cert que el llibre pot convertir-se en un cavall de Troia i traspassar les barreres enemigues, duplicant així el seu efecte pel fet de no ser llegit únicament per antimoderns convençuts, també és veritat que pot considerar-se que el llibre de Lenore s’inscriu a la lògica cultural contra la qual pretén rebelar-se.

D’entrada, ho fa en un sentit banal, a saber: s’introdueix en el magma discursiu sobre el paper sociopolític dels hipsters, un gènere que es consumeix endogàmicament dins dels mateixos cercles moderns. Per exemple, la revista ‘PlayGround’ —amb la qual ha col·laborat Lenore i també qui escriu aquestes línies—, és citada com a exemple de magazine cultural que contribueix a la perpetuació de la cultura indie dominant; però ‘PlayGround’ va ser probablement una de les revistes pioners en ocupar-se de la cultura hipster des d’una perspectiva de classe, sobretot amb els articles d’Antonio J. Rodríguez. Aleshores, hem de creure que Lenore se situa ara en una perspectiva exògena, després de desenganxar-se de l’addicció ideològica gafapasta, directament equiparada a una droga, o bé reconeix l’existència de certa reflexivitat política dins l’entramat d’aquesta cultura de la qual Indies, hipsters y gafapastas formaria part?

Parlo de ‘metapromoció’, doncs, en el sentit que Richard Rorty es refereix als llibres de Jean Baudrillard o Frederic Jameson, això és, com a textos que «estimulen el mateix procés promocional dels mitjans, i que esperen poder determinar el nostre destí cultural examinant les entranyes de les nostres revistes. Els lectors de tals llibres es pregunten si l’últim edifici, programa de televisió, anunci, grup de rock o currículum són apropiadament posmoderns o més aviat encara tenen traces de mer modernisme». Per suposat, Rorty connota negativament aquesta tasca, pròpia de la tradició acadèmica dels estudis culturals, menystenint la «filosofia dels successos corrents», com l’anomenava Vincent Descombes.

Allò que em suscita dubtes de la lectura de Lenore és la raó per la qual la crítica cultural postmarxista, de Jameson a Zizek, queda exclosa de la escabetxada general, però Fernández Porta rep de valent. No participen tots dels mateixos cercles de distribució i se serveixen d’unes tàctiques de marketing semblants? No s’ocupen tots d’analitzar idèntics fenòmens culturals, fins i tot amb una retòrica satírica similar? Em sembla arbitrari, com a mínim, considerar que Eloy Fernández Porta ha estat fagocitat pel mercat i citar, just després, a Slavoj Zizek —bombolla cultureta per excel·lència— com a referent teòric.

El problema és que, més enllà de les intencions més o menys mercantilistes de cada personatge, és difícil escapar al tipus de consum cultural que Lenore considera perniciós. Probablement qui millor ha expressat aquesta idea sigui Don DeLillo, en la seva novel·la Cosmòpolis, quan els protagonistes reflexionen sobre la idea de destrucció creativa i la seva relació amb el capitalisme, mentre contemplen un monjo cremant-se a l’estil bonzo: és possible que les crítiques al mercat no puguin fer altra cosa que alimentar la seva pròpia dinàmica? Com hem d’interpretar que els llibres sobre l’hiperconsumisme de Lipovetsky o Bauman es converteixin en bestsellers que podem comprar a El Corte Inglés? No s’han transformat les pintades pàries de Bansky en una marca?

Si l’etiqueta de cultureta gafapasta s’estén a aquest tipus de consideracions, crec que tampoc el llibre de Lenore pot lliurar-se d’aquesta qualificació. No obstant, en contra de la opinió de Rorty, crec que el caràcter metapromocional d’aquestes obres no és una qualitat intrínseca de les mateixes. Que el mercat sigui capaç d’apropiar-se de les crítiques al capitalisme per generar més volum de capital no és quelcom del que es pugui culpar a Jameson o Bauman. Ni tampoc que aquests siguin consumits de forma narcisista per calmar consciències, sense revertir en un comportament cívic en l’esfera pública. El mateix podem aplicar, doncs, als llibres de Fernández Porta i a Indies, hipsters y gafapastas.

És molt possible que Arjona tingués raó, i aquest sigui el primer llibre de Capitán Swing que acabi a les lleixes d’algun barbut inconscient, que no per això canviarà el seu estil de vida. No obstant, la discussió pública que haurà alimentat —discussió que aquesta mateixa ressenya engreixa— ja és quelcom socialment valuós. Com ho és també la reflexió sobre els codis emocionals de Fernández Porta, i tants altres productes formalment coolturetes.

Els hipsters també poden ser una bona companyia

Sempre acabo citant a Wayne Booth i la seva interpretació política de la crítica literària, però em sembla especialment encertat treure’l a relluir aquí, ja que Booth distingeix entre la interpretació esteticista d’una novel·la i la seva lectura en clau ètica. Considera que un text no només és políticament significatiu pel tema i la forma que escull, sinó també pels valors i les capacitats imaginatives que reclama. En aquesta mateixa línia se situa Martha Nussbaum, que des que va publicar Justícia poètica s’ha de dedicat a reclamar el valor de la imaginació com un actiu polític que ens ajudi a ampliar els nostres cercles de fraternitat: l’exercici mental que ens demanen certes novel·les ens ajuda a contemplar persones que abans consideraven diferents —subjectes que identificàvem amb l’Altre radical— com individus amb qui compartim una sèrie d’interessos vitals i perspectives culturals. En altres paraules, i retornant a la terminologia de Booth: hi ha llibres que són bones companyies —en la mesura que ens amplien l’horitzó d’acció política i d’identificació ètica— i d’altres que no —en la mesura que fan tot el contrari.

Així mateix, no em sembla encertat barrejar les conviccions polítiques dels creadors amb el valor polític de l’obra, a menys que vulguem retornar a una hermenèutica pròpia del romanticisme. És possible que aquests dos pols, opinió de l’autor i valor de l’obra, coincideixin, però també és possible que no. Per això, no té cap sentit dir que David Foster Wallace votava al Partit Republicà per justificar el caràcter conservador dels seus textos. Sí que seria encertat, en canvi, afirmar que La broma infinita, per exemple, fomenta un comportament narcisista o que Esto es agua és un càntic a l’individualisme del do it yourself.

El problema és que la literatura de David Foster Wallace pot ser llegida com una impugnació a l’individualisme, el narcisisme i la ironia. De fet, crec que aquesta és la interpretació correcta. Només cal acostar-se a les entrevistes publicades a Conversaciones con David Foster Wallace o al seu assaig E Unibus Pluram sobre la televisió i la literatura nord-americana, per adonar-se del fort impuls humanista que hi ha en l’obra de Wallace. En aquest sentit, la recreació de subjectivitats hiperconscients de la seva individualitat, atrapats pels engranatges de l’hedonisme estructural o aixafats per la llosa de la ironia, han de ser llegides com una interpel·lació a preguntar-se per les disfuncions estructurals que generen aquest individualisme desbocat.

Però el mateix pot passar a l’inversa. Lenore combat la violència de classe que fa que, automàticament, tot producte popular sigui sospitós de mala companyia. No obstant, al combatre aquest estereotip, es corre el risc de caure en el procés invers, i que tot producte popular sigui èticament vàlid pel simple fet de ser popular. Per exemple, en l’entrevista que ha concedit a ‘PlayGround’, Lenore cita el cas de ‘Cincuenta sombras de Grey’, tot recuperant un article de Belén Gopegui on es destaca el valor cultural de proposar massivament noves formes de plaer, de parlar obertament del clítoris, etc. Però si analitzem el llibre més profundament, ajudats per l’últim assaig que Katz ha traduït a Eva Illouz, Erotismo de autoayuda. Cincuenta sombras de Grey y el nuevo orden romántico, podem analitzar-lo com a partícip de la cultura de l’autoajuda, això és, com un text que proposa una codificació emocional que compromet els individus amb uns principis ètics lligats a la cultura de l’eficiència, l’individualisme i l’autosuficiència. Res més lluny de l’emancipació política que busca Lenore en la cultura.

Ampliació del camp de batalla

Tot això no volia ser una crítica, sinó una invitació a conjuntar Indies, hipsters y gafapastas amb les novel·les de David Foster Wallace o els assajos d’Eloy Fernández Porta per tal de repensar el sentit de l’apropiació —i no simplement consum— dels productes culturals.

De la mateixa manera que Thomas Frank reconeix que no es pot considerar que tot el nou model empresarial que neix als anys 60 fos una mera escenificació per conquistar majors cotes de dominació sobre els treballadors i consumidors, crec que seria equivocat polaritzar la cultura hispter, gafapasta i cooltureta com una realitat homogènia que fagocita el valor polític de qualsevol obra que orbiti en la seva galàxia. Equivocat, dic, no pas perquè Lenore incorri en un error conceptual, sinó per l’omissió de cert contingut susceptible de ser tractat políticament: perdem pel camí l’innegable valor ètic i social de l’univers fosterwallacià, per exemple, o el potencial crític i hermenèutic dels llibres d’Eloy Fernández Porta.