Trencadissa

Jo, una fruitera de terrissa, m’havia convertit en una joia. Embolicada amb cel·lofana, brillava com les facetes del cristall entre les teves mans. En arribar al pis, em van acollir dues espurnes de mar que somreien juganeres. Tot seguit, però, vaig passar una mica d’ànsia; em balancejava penjada de la punta de l’embolcall mentre us menjàveu a petons. Us veia lluny de tot. Però jo era allà. Em vaig tranquil·litzar quan em vau col·locar damunt la taula blanca. Després, tot d’una, em vaig quedar sola. Vés, tanta alegria  per abandonar-me dins una cuina.

Vaig tenir temps per observar els armaris, la pica… M’arribaven riures i esbufecs mentre respirava el temps darrere el balcó. A fora, el passeig formiguejava ple de vida. Tot i l’espectacle, em caçà l’avorriment. Potser m’adormí un instant perquè em va sobresaltar un cop sec. Ella va entrar sense alè, carregada amb una bossa. Em va començar a despullar. No!, li deia espantada. I és que no sabia que poc després l’aire bufaria aromes dolces, i jo, curulla de vermells tibants i verds serens, acotxaria feliç les pomes.

Amb tant d’enrenou t’havia perdut. Però no, eres allà. Lentament, us veu asseure l’un enfront de l’altre. Ella va triar una peça tigrada de grocs, i a poc a poc, se l’acostà a la boca. Em va estremir el cruixit de la mossegada, la carn blanca es tornà perfum i jo feia saliveres amb la gota que es deixava anar des dels seus llavis. Et va oferir la fruita i tu, sense desfer-te de la seva  mirada, la vas xuclar.

Els dies passaven i jo vivia en color. Fins que, sense saber precisar quan, em vaig  adonar que les meves pomes havien perdut  frescor. Reposaven amb la pell aspre i les olors seques. Només de tant en tant, tu o ella us asseieu al meu davant i en mossegàveu una que quedava a mig menjar.

Va tornar el bon temps, però el meu ànim seguia pansit perquè jo estava buida, sempre. Un dia xafogós, quina alegria!  Volava entre les mans d’ella. Va durar ben poc. Vaig quedar tancada dins un armari sense dies i sense nits, en un difícil equilibri sobre dos pots freds. Des d’allà escoltava les vostres veus. No rèieu, cridàveu. Després, el silenci s’amagava al meu costat. Allà dins, tots dos ens fèiem petits en la foscor.

Avui no sé què passa. M’arriben aires feiners: passes amunt i avall, portes que s’obren. Ara m’adono que fa dies que  no hi ha crits. Ai, la llum em cega! Acabo de sortir de la presó. Noooo! Tant d’equilibri per acabar esmicolada.

Ets tu qui recull els meus retalls. Ella també s’ajup i tria els trossos més petits. Em deixeu sobre la taula, i asseguts l’un enfront de l’altre em mireu alhora. Tot i que ja no existeixo, sento la pena grossa que us penja dels ulls. Tu encaixes dues peces, ella les aguanta mentre m’adobes. Tots tres plorem per dins, ho sé. Tu esbosses mitja paraula, la d’ella romanceja però al final arriba. A poc a poc bastiu les peces. Ja reconec les meves corbes, en equilibri entre forats. Les paraules s’enganxen suaument una rere una altre. Els vostres ulls es troben i, ràpids, s’enllacen. Jo estic a mig fer i passo ànsia. És tan difícil recompondre la trencadissa.

Ja ha arribat el capvespre. M’agafen calfreds en veure tot de caixes escampades sense harmonia i els armaris amb les portes obertes. M’espanten els prestatges buits. I jo estic sola. Darrere el balcó veig el passeig ple de vida. Ai, enyoro les pomes. Qui sap? Potser més tard escoltaré un cop sec i després les olors dolces taparan els meu cos de fruitera espatllada. I potser és el meu desig, però, torno a escotar rialles?