Transgressió

26.08.2015

No sé quanta estona feia que era allà. Posar la ment en marxa i recapitular em va costar una bona estona. El com i per què havia arribat fins aquell lloc, ara com ara, no m’ho explicava. Com cada dia m’havia llevat i havia sortit al carrer sense esmorzar. Com sempre, després de baixar les escales i no agafar l’ascensor, havia aterrat al portal de casa i, vet aquí que, en comptes d’anar cap a la dreta com era el meu costum, vaig tirar cap a l’esquerra d’una manera instintiva, irreversible, sense posar-hi gaire de la meva part. Eren moviments desitjats pel meu esperit? El que sí que puc dir és que era el primer cop a la vida que girava cap a l’esquerra; cap aquell costat mai no hi havia anat.

El cert és que de caminar, havia caminat molt –conjecturava–, perquè em trobava lluny de casa, enmig d’un esplèndid jardí, d’aquells que els ajuntaments fan aparèixer i desaparèixer amb tanta facilitat. A més, estava assegut en un d’aquells bancs de color verd de llistons travessers, a l’ombra d’un arbre. Era, doncs, inqüestionable, que havia caminat força. Haig de creure que sí, naturalment, ja que, per pur encanteri no és possible que hagués arribat fins aquell indret, ni volant tampoc.

Amb el tic mecànic característic, vaig mirar el rellotge: eren les dotze tocades. “No fotis! –em vaig dir, amb sorpresa– Les dotze en punt i no m’he presentat a la feina!” Alguna cosa em passava. Estrès? En vint-i-tres anys de treballar mai no havia fallat, ni per una simple grip. Sempre havia complert amb la meva obligació. Era una transgressió? Així, doncs, havia transgredit. Suposo que feia anys que ho duia a dintre; anys i panys.

Des de les vuit que em llevava normalment, fins a les dotze que eren en aquell moment, havien transcorregut quatre hores velocíssimes, etèries. El meu inconscient, que s’havia posat en marxa amb autonomia, m’havia dut fins al centre del parc. Per l’hora que era ja no valia la pena anar a treballar, perquè, amb el que m’havia costat transgredir, més em valia aprofitar l’avinentesa i encaminar-me cap a algun d’aquells restaurants somniats i, després, carregat de vi blanc ben sec i fresc, dirigir-me al cinema a veure alguna pel·lícula romàntica.

Un moment o altre –vaig pensar– hauré de telefonar a la fàbrica dient que estic al llit malalt, que tinc un dolor de ventre fort i empipador, que se m’ha mort, tot de sobte, un parent sense especificar, un parent i prou, no ho sé, que no hi podia anar, que recuperaria les hores, que no em dóna la realíssima gana d’anar-hi. Alguna cosa els diré. La transgressió, en si mateixa, m’excita.

Hauria fet qualsevol cosa per demostrar-me que, el lliure albir és, encara, una de les potestats més íntimes i intocables.

I si els truqués ara mateix? –se’m va acudir. Això, sí, senyor, telefonaré immediatament. Des d’on estic assegut albiro, ai cabàs!, una cabina. Marcaré el número i els diré el primer que em passi pel cap i enllestit. Ni a la dona no li ho explicaré. I si és necessari, els enviaré a pastar fang. Envalentit.

Jo, jo tot sol, amb un dia pel davant. I per la puta cara! Endavant!

Vaja, per un dels camins, entre els arbres del parc alliberador de les àncores que, fins avui, semblaven infinites, s’apropa el senyor Prenafeta, el pesat del meu veí, vestit amb xandall i suant com un porc; no el podré pas esquivar, el tinc aquí mateix.

–Bon dia –dic quasi imperceptiblement i contrariat.

–Sí, fa un diumenge esplèndid.

–No em digui!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

6 Comentaris
  1. La transgressió sempre ha fet moure el món i canviar la societat. Felicitats!!

  2. Un relat ingeniós, exquisit per la seva senzillesa, il.lusionat, quans no hem pensat i fet una trangresió?
    Però sempre ens ha sortit, d’aquesta manera tan espontània i necessària, bé?
    Doncs a voltes un dia esplèndit pot resultar frustran.
    Pere estimat endavant i felicitatst.

  3. me parece una transgresion ,muy bien escrita,,muy suave, ya que en el fondo es un pequenho despiste

  4. Li fa tanta por transgredir que ell sabia que era diumenge… però que no li treguin aquest somni. Cada diumenge fa el mateix!
    M’ha agradat molt Pere!