Traduir Murakami, traduir Oe

30.09.2012

És indiscutible que, en els últims deu o dotze anys, la literatura japonesa ha tingut una presència cada cop més notòria a casa nostra i ha protagonitzat el que, aprofitant el títol d’un conte de Pere Calders, podríem qualificar com d’“invasió subtil”. El cap visible d’aquesta irrupció de les lletres nipones a Catalunya ha estat sens dubte Haruki Murakami (1949), un autor cosmopolita que ha captivat els lectors d’arreu del món amb les seves novel·les oníriques i misterioses.

 

Albert Nolla

Arran de l’èxit fulgurant de l’autor de Tòquio Blues, algunes editorials catalanes han començat a mirar cap al Japó amb la intenció d’importar obres d’una literatura que, fins fa pocs anys, havia tingut una presència purament testimonial en la nostra llengua. Gràcies a aquest interès, avui dia per fi podem llegir en català algunes dels principals autors japonesos del segle xx, com ara Tanizaki, Kawabata o Mishima –si bé no hem d’oblidar que els títols d’aquests autors que tenim a l’abast encara són molt pocs.

Sigui com vulgui, l’últim nom important de la literatura japonesa que s’ha incorporat a les lletres catalanes és el del premi Nobel Kenzaburô Ôe (1935), del qual he tingut el plaer de traduir la novel·la Una qüestió personal (1964), que acaba de publicar Edicions de 1984.

Tal com s’ha encarregat d’assenyalar la crítica, Una qüestió personal és la novel·la cabdal en l’obra d’Ôe, que ens hi explica les aventures d’en Bird, un professor d’acadèmia de vint-i-set anys, atrapat en un matrimoni fracassat i que ha de fer front al naixement d’un fill amb una hèrnia cerebral. Es tracta d’una novel·la dura, contundent, sense cap mena de concessió al lector, que es veu abocat des de la primera pàgina a l’abisme de sexe, alcohol i autoengany en què se sumeix en Bird quan s’assabenta del problema amb què ha nascut el seu fill. No es pot dir que la baixada a l’infern psicològic d’en Bird sigui un viatge gaire plaent, però sí que és una experiència intensa gràcies, en bona part, a la prosa aspra i cantelluda d’Ôe, que es revela com un mestre a l’hora de crear imatges punyents –insectes, vòmits, malsons– que es queden gravades durant molt temps al cervell.

Per tant, la literatura d’Ôe sorprèn en la mesura que s’allunya clarament dels valors més típics de les lletres japoneses i abraça un realisme que beu directament de les fonts de l’existencialisme francès i no se n’amaga. El que sí que trobem en l’obra d’Ôe de la tradició japonesa és la forma de la “novel·la personal”, que consisteix a explicar els fets de la vida real de l’autor en primera persona, emmascarant-los lleument i amb un to confessional que pot arribar a semblar impúdic a un lector occidental.

I és que, efectivament, el cas que explica Una qüestió personal està basat en l’experiència real d’Ôe, que va veure com el naixement del seu fill Hikari amb un problema al cervell provocava un canvi radical tant en la seva vida com en la seva obra. I és també en aquest sentit que Una qüestió personal és una obra important, ja que al llarg de les seves pàgines podem apreciar gairebé miraculosament el canvi en la literatura d’Ôe, que deixa enrere unes obres de joventut violentes i nihilistes per donar pas a unes altres que de més madures, marcades per l’humanisme i el compromís social.

Esperem que aviat puguem tenir en català més títols d’Ôe, l’obra del qual s’ha erigit com una de les més importants del Japó de la postguerra i que, no en va, va ser distingida amb el Premi Nobel de Literatura el 1994.