Traduir Fred Vargas

1.12.2015

Anna Torcal ha traduït amb Salvador Company la novel·la Temps de gel, de l’escriptora francesa Fred Vargas, una de les veus més interessants del gènere criminal. Torcal ens explica l’experiència de traduir aquesta autora i de la relació que hi ha establert llibre rere llibre.

Fred Vargas

Fred Vargas

 

El nostre primer contacte amb l’obra de Fred Vargas va ser el 2009, quan vam començar a traduir Un lieu incertain a proposta d’Ara Llibres. He de reconèixer que fins llavors, tot i conèixer el nom de l’autora, mai no havia llegit res seu, però a mesura que avançava la feina m’absorbia aquell nou univers i, al capdavall, aquella història de persecució acarnissada dels descendents llunyans d’un vampir em va captivar. De mica en mica, com sol passar quan tradueixes una novel·la, els personatges comencen a fer-se amics teus i acabes coneixent les seves particularitats igual que coneixes les dels amics de carn i ossos: els peculiars mètodes deductius de l’Adamsberg, l’erudició d’en Danglard o els superpoders de la Retancourt. Llavors encara no sabia que la nostra relació professional amb Fred Vargas continuaria al llarg dels anys, però em va picar prou la curiositat per llegir alguns dels seus títols anteriors, algun en francès i la majoria en castellà, que eren els que trobava a les biblioteques properes. A tall de comentari personal, com a aragonesa em va complaure descobrir que en Lucio, el veí espanyol de l’Adamsberg, tot i ser de Jaca no responia al suat estereotip que va fer famós Paco Martínez Soria, i em vaig preguntar amb tafaneria quina relació personal tindria l’autora amb aquelles terres tan properes entre si per haver aplegat al mateix punt de París un vell jaquès i un comissari del Béarn.

Després d’aquella novel·la en vindrien unes quantes més, on vam tenir l’ocasió d’aprofundir en els tarannàs poc convencionals, més aviat excèntrics, dels personatges de Fred Vargas. És una bona cosa que s’estableixi una continuïtat del mateix traductor i el mateix autor, i especialment convenient en el cas d’obres com les de la saga Adamsberg, on amb cada títol es perfilen les psicologies d’uns personatges que després retrobarem als títols següents. Aquesta familiaritat facilita la tasca del traductor i volem pensar, com de vegades ens han comentat alguns lectors, que el traductor també deixa en la traducció la seva petja estilística, que sempre volem que sigui subtil, una petja que el lector reconeix i que se superposa amb la de l’autor, de la mateixa manera que algú que mira doblada una pel·lícula de Woody Allen ja compta que sentirà la veu inconfusible de Joan Pera.

El que per ara és el darrer lliurament de les aventures de l’Adamsberg, Temps de gel, va arribar a nosaltres en un moment una mica peculiar. Per una banda, ja feia més d’un any que de tant en tant em trobava mirant webs franceses, sorpresa que la nostra autora no hagués publicat cap novel·la des de L’exèrcit furiós. Aquella sequera de quatre anys m’estranyava si teníem en compte el ritme previ de publicacions. D’altra banda, els primers dies de feina es van superposar amb els darrers, els de la correcció de proves, de la novel·la que havíem estat traduint fins llavors, i que l’única cosa que tenia en comú amb Temps de gel era la llengua d’origen. Que la novel·la de Fred Vargas que tant havia esperat arribés just després de La vie des elfes, un llibre molt dens, va ser un canvi plaent tant per la diferència radical de temàtica i estil com per la sensació de trobar-nos en terreny conegut.

Cal dir també, com a colofó, que amb les novel·les de gènere negre, almenys les que m’agraden, sempre tinc la sensació que si bé l’argument (necessàriament ben construït perquè tot plegat rutlli) no és una excusa, sí que resulta només una part. I sovint, per a mi, no necessàriament la més important: tant o més ho són les peripècies personals dels bòfies o dels investigadors, que de lliurament en lliurament van evolucionant tot i mantenir la seva idiosincràsia inicial. Això i la manera de relacionar aquestes vides personals amb la professional és el que més em va interessar en les novel·les de Fred Vargas. Si a aquesta habilitat afegim la condició d’historiadora de l’autora i el seu talent per a barrejar un cas criminal amb llegendes, fets històrics o la vida passada de víctimes i assassins, haurem donat, probablement, la mesura del que, per a mi, és la seva vàlua com a narradora.