Tot per l’audiència

1.09.2016

Arran de la polèmica per la nova programació de Catalunya Ràdio —polèmica nascuda arrel de la queixa pública de la llibretera de La Calders, Isabel Sucunza, a qui l’emissora va decidir reemplaçar per un espai on una actriu ens parlarà de famosos i les seves mascotes— s’ha organitzat un gran debat públic a propòsit de la presència dels llibres i la cultura en general en la programació de la ràdio pública. El debat s’ha plantejat també en termes de batalla entre el futbol —al qual l’emissora dedica hores i programes específics i especials quan toqui, és clar— en una proporció que molts qualifiquen d’exagerada. Llegiu els articles d’Anna Punsoda i de Bernat Ruiz Domènech.

micro Catalunya Ràdio

El director de Catalunya Ràdio, acabat d’arribar a l’emissora, Saül Gordillo, s’ha defensat dient que la cultura és transversal i que la prese¡ència de la cultura esquitxa tots els programes de la ràdio. Excuses de mal pagador. Qui més bé ha defensat la seva posició ha estat el periodista —i amic maresmenc del director—, Manuel Cuyàs que en un article a El Punt Avui addueix que en Saül ho fa molt bé perquè vol defensar el lideratge de l’audiència radiofònica de l’emissora pública. Cuyàs després tria la demagògia per dir que hi ha molta política i ningú dels llibres i de la cultura no es queixa d’aquesta presència. En fi, una lectura molt bromista però sense cap substància.

Dit això, el periodista Cuyàs i el director Gordillo posen damunt la taula, sense voler dir-ho així, el principal assumpte que ocupa. TOT PER L’AUDIÈNCIA. Saül Gordillo vol fer líder Catalunya Ràdio. I aquí van algunes preguntes que són poc originals perquè aquest debat fa anys que està plantejat: ¿En un país normal l’emissora pública ha de tenir com a propòsit el lideratge d’audiència? ¿O, per altra banda, ha de retratar la diversitat que compon un país polièdric? Tenint en compte que tots els països són tan polièdrics com el nostre. I en tot cas ¿per aconseguir el lideratge d’audiència ha de fer el mateix que fan les emissores privades?

Des de fa anys, des del moment en què Catalunya Ràdio va veure amenaçada la seva audiència —i posteriorment perdre-la—, l’obsessió ha estat la recuperació del lideratge. Una absurditat.

Aquí ara tocaria, com a llibreter, fer una defensa de la presència dels llibres i dels autors, i del sector en general amb un programa específic a la ràdio que reivindiqui la importància de la cultura i de la literatura en general.

Doncs no. Perquè quan han fet programes específics de llibres a la ràdio i a la televisió ja s’han encarregat d’arraconar-los en hores intempestives per poder dir després: ¿Ho veieu? La cultura no interessa. Suficient motiu per arraconar-la, transversalitzar-la, banalitzar-la i convertir-la en píndoles. Com a França amb L’Apostrophe, oi?

En el panorama de mitjans de comunicació actual, especialment a la televisió —per cert que tothom parla de la ràdio i ningú no parla de TV3—, la presència dels llibres es limita a promocionar els dels col·laboradors dels mitjans. Un peix que es mossega la cua, per cert: gent que no ha escrit mai però que té presència en mitjans és sol·licitada per editorials per escriure un llibre que té garantida la presència mediàtica suficient per arribar a un gran nombre de consumidors. O escriptors a qui ningú no feia cas abans que un bon dia apareixen a la televisió i es converteixen en —presumptament— llibres més venuts.

Tot això pot agradar més o menys. És legítim, naturalment. Però cal dir-ho. Saber-ho.

No és tan legítim que les llistes dels llibres més venuts dels diferents mitjans de comunicació que es publiquen cada setmana siguin llistes diferents on la presència de col·laboradors sigui la tònica, o la presència de llibres d’editorials amigues —quan no editorials que formen part del grup media del mitjà— ens estiguin adulterant i tergiversant la realitat del mercat editorial. Si un llibre és countable i els sistemes de control que tenim a la nostra disposició permeten saber fins el més mínim detall de les coses, dic jo que no deu costar massa que hi hagi una única llista, oi? Tot i que això de les llistes, francament, em sembla una tendència a la homogeneïtzació horrorosa.

Sumem-hi entrevistes a autors també per simpatia i tindrem, doncs, mitjans de comunicació escrits i suplements culturals que han perdut, no només paper, sinó també qualitat. I malgrat tot, cal llegir-los perquè ara mateix és l’única via d’informació sobre el mercat editorial amb una mica de cara i ulls.

Tot això cal saber-ho quan llegim. La desconfiança vers els mitjans de comunicació quan parlen de llibres —o de política, o de futbol— ha de ser la tònica. Sabrem què ens volen vendre —lectures, vots, o simpatia per algun futbolista del Barça. En realitat el que volen crear és una realitat homogènia que es carregui la realitat polièdrica del país. Com més homogeni, més capacitat de buscar el nínxol de mercat més gran. Per tant, més audiència. La realitat no existeix, s’ha de crear. La pregunta és si ens resistim a convertir-nos en part d’un motllo o ens arrenglerem per formar-ne part i constituïm un homo consumidor en tota regla. En tot cas, només tenim el sentit crític com l’arma de defensa. Si no l’usem, estem en mans de tota aquesta operació.

Arribats aquí, doncs, quina actitud hem d’adoptar davant de l’absència de programes específics de llibres a la ràdio pública? Fa temps que vaig deixar de fer escarafalls per la manca de presència de cultura als mitjans públics i privats. Als mitjans els interessa l’audiència —també als públics. És la seva raó de ser. Assumim-ho. Viurem millor. Llavors podrem explorar noves formes d’acostar la cultura —no els productes culturals d’oci que aquests sí que estan coberts en els media— als qui realment la vulguin. És una postura molt liberal, ho admeto. La cultura és per qui la sent, qui la vol, qui la necessita.

I ja fa temps que vaig entendre el mecanisme: l’única manera que la cultura arribi als mitjans públics és pel mètode de l’onada. Si volen audiència, hem de demostrar-los que l’audiència existeix. És a dir; la creació sense organització d’un lobby d’usuaris de la cultura que esgrimeixen que n’estem farts, de productes, i que volem creacions. I fer-ho amb simpatia. No com a oposició al futbol, la política o la mercaderia cultural. Sinó fent entendre que hi ha un gran grup de gent que està interessada i que mereix el seu espai. Perquè els mitjans no creen passió sinó que detecten on hi ha nínxol per poder abastir-se d’audiència que en justifiqui la programació. Aquest és el mecanisme real de funcionament. No a l’inrevés. També a la pública. I jo no ho critico: ho sé.

Fa un temps l’escriptor Sergio del Molino em va etzibar amb tota la intenció la següent frase: El fútbol en España es minoritario. Efectivament, la final del mundial de 2010, la van veure o escoltar 15 milions de persones. Posem-hi que tres més no la veiessin ni escoltessin perquè no podien. Fan 18 milions. A Espanya hi viuen quasi 50 milions de persones. Què feien els altres 32 milions? Doncs coses molt diferents. Alguns, les mateixes. Però com que no tenen capacitat de crear comunitat, les seves aficions, gustos i interessos queden amagats per l’onada futbolera.

Volen audiència? Donem-los audiència! Sense oblidar, i aquí hi ha la visió d’algú que ha treballat uns quants anys a la ràdio, que els mitjans tenen un determinat llenguatge i que entre la banalitat sense substància i el massa profund que esgrimien els directius de Catalunya Ràdio hi ha un terme mitjà. Una fórmula per explorar que encara ningú no ha trobat.

I així estem, explorant-la.

Etiquetes: