Tot

7.08.2012

Sota l’ombra de l’emparrat parlaven sobre Plató i el seu mite de la caverna. Ella trobava que era lògic que el filòsof tingués idealitzat el món interior i pensés que la vida física, el cos, era una caverna i les vides, sols les ombres del que realment eren, que era lògic perquè Plató era terriblement lleig i, com a tal, era rebutjat. Havia de donar valor al seu ser interior, a aquell jo sense forma i, per tant, immensament bell.

Ell no sabia que Plató fos tan lleig i a la llum d’aquesta revelació les seves reflexions li semblaren menys consistents.

– Tots –va dir ella- creem els nostres móns a partir dels nostres monstres. Per això cada cop estic més convençuda que res és real, que cap teoria ni cap ideologia i filosofia és més vàlida que altra, que passar-se la vida cercant unes respostes clares als nostres dubtes existencials és una manera més de distraure’ns i no fer el que realment hem de fer: viure.

Ell la mirà callat. No volia que res el distragués del seu camí d’espiritualitat, car ell veia més enllà de l’escepticisme d’ella. Ell tenia fe, ell havia vist àngels i esperits. Ell havia escoltat parlar a les roses. Ella no. Ella només havia temut experimentar tot allò. No obstant, sabia que potser tingués un punt de raó i que la vida, inevitablement, anava passant.

Es concentrà en el present i s’adonà de la bona olor que feia el seu corral. Les flaires del raïm madur, es mesclaven amb l’aroma melós de la figuera del veí i amb la dolçor picant de les garroves que tacaven el final de l’hortet. Mirà al terra i veié com les ombres de vinya, figuera i garrovers dibuixen una xarxa d’arabescs, un univers paral·lel a frec de peus..

– Quina és la realitat, amor meu –li demanà-, l’arbre que veig o l’ombra que projecta?
Ella rigué i afegí:

– …es preguntà, Plató…No ho sé, potser res sigui real, ni una cosa ni l’altra.
– Tu ets real?

– Toca’m.

Ell li acaronà els cabells llavors, seguí el dibuix de les seves celles amb la punta dels dits, l’oval de la cara, la pell poc ferma del coll, el clotet de la barbeta, els llavis de mel.

-Ho sembles –va dir-, tot i que sovint no em crec que estiguis aquí, al meu costat, després de tant de temps d’esperar-te.

-El meu ego ara engreixa –va dir ella, i també acaricià el seu rostre savi.

Els seus ulls petits la miraren des d’un pou al qual sabia que mai podria baixar. Eren més enllà de les coses reals, aquells ulls, potser més enllà de les ombres. Li era permès guaitar i pescar-hi de tant en tant, però sabia que els tresors de les seves fondàries encara havien d’estar molt de temps a mostrar-se.

-Saps fer ombres xineses?- li preguntà.

Ell mogué les mans com va poder i li sortí una papallona.

-Jo sé fer –va dir ella mentre ho demostrava-, un conill, un ca, un ànec i una flor.
-Tot això és dins les teves mans?

-Tot.

Van somriure. Havia acabat el debat sobre Plató, la realitat i les ombres davant aquella evidència. Semblava que tot es trobava dins les mans, si es volia i es creia.