Jep i Fidel o la prototelevisió en color

Ahir es va instal·lar a la Biblioteca de Moià l’exposició itinerant Cavall Fort, tan divertit com un joc, comissariada per Eulàlia Duran i Mercè Canela i que presenta un recorregut pels primers 50 anys de la revista. Avui dediquem l’speker’s corner a Cavall Fort amb articles de Jaume Aulet, Toni Tobella i Antoni Serés Aguilar, tres lectors nascuts a cavall dels anys 50 i 60.

De petits, alguns vam tenir la sort de créixer enmig d’un paradís català (pensat en català, escrit en català i dibuixat en català!). Era la Catalunya dels anys 60 i el paradís es deia Cavall Fort!

Vam fer-hi molts amics, en aquest petit edèn particular. Formàvem part d’aquella colla dels Quina trepa! que corríem carrer avall quan d’una bona pilotada petàvem el vidre de la finestra d’una senyora molt grassa. Ens amorràvem al vidre de l’aparador d’on penjaven els acudits subtils d’en Cesc, i restàvem bocabadats davant la màgia dels estels en mans de pidolaires abufandats o d’escenes de gran tragí urbà puntuades per antenes de televisió. Pel carrer ens trobàvem amb en Pitof, que a vegades anava mig piripi. Més endavant vam gosar endinsar-nos per camins del món medieval, prop d’en Jan i Trencapins. I vam ser escoltes amb els Castors i vam viure aventures fermes, molt fermes, amb ells, i…

Però, amics: quan volíem acció de veritat, quan volíem viure amb intensitat, ens arribàvem fins a casa d’en Jep i d’en Fidel i ens apuntàvem a totes les seves sortides!

El món d’en Jep i Fidel era el món somiat en aquella grisor infantil dels primers seixantes. En el seu món, els colors eren sempre brillants, l’esport hi era omnipresent, i viure era engrescador, oxigenant…

Un paradís a l’aire lliure, fet de prats, de neu, de muntanyes, de mar, i tot de colors! Un paradís sempre adornat d’estris esportius de tot tipus, que posaven a prova en Jep i tensionaven la paciència d’en Fidel…

En Jep sempre al davant, obrint camí sense por, arriscant, amb un somrís d’orella a orella, i en Fidel, sempre fidel, darrere seu. Un duo improbable, quixotesc, on en Jep regalava rauxa i en Fidel hi aplicava el seny i recollia els fragments que restaven després de la inevitable desfeta.

Sempre els texans, la gorra d’en Jep, els seus jerseis de colors, i la boina d’en Fidel. El boix grèvol més bonic i més vermell que s’hagués vist mai, amb llums de Nadal i pessebres. I el blanc immaculat dels eterns embenats d’en Jep, que embolcallaven les cames i els braços més fracturats de la història del còmic català.

Gràcies, Josep Maria Madorell, per tots aquells colors, per aquella televisió en color abans fins i tot que ens arribés en blanc i negre, una televisió amb què vas saber inundar de llum la nostra infantesa. Gràcies.