Una lectura en clau personalista

26.04.2014

A finals de 2012, Toni Sala va publicar dos llibres a l’editorial Empúries, un de narrativa i l’altre d’assaig: Provisionalitat i Notes sobre literatura, el primer dels quals contenia el relat «El cotxe», publicat prèviament a Núvol en format digital.

 

Toni Sala

Toni Sala es va donar a conèixer l’any 1997, amb Entomologia (premi Documenta 1996), i fins ara ha publicat més de dotze llibres: relats breus, novel·les, cròniques, biografies, assajos, etc. La seva obra, doncs, si bé encara pot créixer ––i esperem que ho faci––, ja és prou sòlida per aventurar-ne una lectura global.

L’obra de Toni Sala, a parer nostre, reflecteix el tarannà i bona part dels pressupòsits filosòfics del pensament personalista: centralitat de la reflexió moral, consciència indefugible del jo, compassió vers el pròxim, acceptació de la humanitat de manera plena, importància dels cossos i de la carn i porta oberta a la transcendència i a la fe, entre d’altres.

Totes aquestes característiques es podrien resumir, per dir-ho a la manera de Gabriel Marcel, en el misteri ontològic que és la persona. L’obra de Toni Sala s’articula a partir de l’assumpció que l’ésser humà és un misteri, i s’ha de tractar com a tal. Això vol dir, per exemple, no tractar-lo com un problema que demana ésser resolt, sinó tractar-lo com el que és: un misteri que mereix ésser viscut, amb totes les llums i totes les ombres que això comporta.

Per això serà tan important la reflexió moral, això és, serà important la fenomenologia de tal reflexió, perquè ens farà transitar (en) el misteri. Ara bé, tal reflexió no s’ha d’entendre a la manera cartesiana, és a dir, la del subjecte solipsista que reflexiona en el buit de manera recursiva, desvinculat dels altres i del seu propi cos.

No, la reflexió moral d’adscripció personalista no estarà mai desvinculada de la corporeïtat del propi cos ni de la consciència dels altres, atès que la pròpia corporeïtat i la consciència dels altres seran imprescindibles a l’hora de confegir el jo, la identitat pròpia, feta sempre d’accions en el món real i de relacions interpersonals de tota mena: familiars, d’amistat, amoroses.

En l’obra de Toni Sala, sempre es parteix de la consciència d’una persona ––no pas del món extern––, i a partir d’aquí es desplega la resta. Un desplegament que no és mai lineal ––tampoc no és laberíntic––, sinó que conté plecs, arrugues, zones fosques, i en què els altres ––les altres consciències, els altres cossos–– hi juguen un paper cabdal, perquè la consciència no és només reflexió intel·lectual, sinó també afectiva, i volitiva.

I no hem de confondre la centralitat ontologicoliterària de la persona amb la preeminència de l’individu, atès que tal preeminència condueix a l’egoisme, a l’aïllament. Tampoc no l’hem de confondre amb les centralitats derivades d’un principi hipostasiat, com ara una substància eterna. Per contra, es concep la persona com un ésser vertaderament existent i autònom, mundà, conscient i lliure.

Aquest fet, sumat al fet que de vegades la mort és un element molt rellevant en la literatura de Toni Sala, no ens ha de fer caure en l’error de pensar que és literatura de tall existencialista. La mort hi és, certament, i hi té importància, però no és una literatura tanatocèntrica, atès que el centre l’ocupa la persona ––cos i consciència, matèria i esperit––, i la mort és part consubstancial del misteri que viu (i en què viu) la persona.

En moltes ocasions els personatges de Toni Sala es troben sols en les seves reflexions, sí. I de vegades, fins i tot radicalment sols. Però no estan aïllats ontològicament, tot el contrari, estan relligats amb els altres, i sempre resta oberta la porta cap a la transcendència, perquè la reflexió moral és entesa com un sortir-de-si-mateix vers els altres, vers la comunitat de sentit. I en aquest sortir-de-si-mateix, es troba l’autèntica comprensió, l’assumpció de les misèries pròpies i les dels altres. Aquest és el misteri.