Toni Catany. Menjar amb els ulls

22.03.2016

Il est vrai à la fois que le monde
est ce que nous voyons et que,
pourtant, il nous faut apprendre
à le voir.
Merleau-Ponty

 

 

Toni Catany. Altar profà, 2009

Toni Catany. Altar profà, 2009

Aquesta manera teva de no fer nosa a les coses que mires. Com si allò que dispares fos silenci. Natures mortes, sí, coses morents, però des del lloc d’algú que no tanca els ulls a la llum. Habitualment la claror intensa de les coses ens fa tancar-los (ja ho diuen, observar és difícil), en canvi tu, a les fotos, la treus i ens hi exposes des de la calma, no des de l’ofuscació. En aquest extrem de voler aglapir allò que perdura en la claredat lletosa i transitòria, que ens posa a la vista, volàtils i precaris. Fas transitable la transparència, li dónes cos. I ens descobrim conformats per moments. Inestables en aquesta quietud.

Treus el repòs de les coses, sempre lluny del trofeu, perquè les deixes en una seva negligència trivial, lluny de l’espectacle. Hi nia un secret amable, una acrobàcia lenta i muda. Però no callen. I aquesta disposició que s’abandona a l’ull. És quan aprens que et retornen una estranyesa tranquil·la, fins i tot una esquerperia que calla en nosaltres i ens salta a la mirada perquè ens hem vist retratats en la fragilitat extenuada de ser només allò que hi ha. Hi ha una poesia de la cosa poca. Però mires un cossiol, una magrana, un caragol, el borrissol de temps que ha tudat un codony i no t’alliçonen, desprenen allò que no sabem de nosaltres. S’hi repunta l’invisible, una latència carnosa que esmussa, un carrisqueig que ve del silenci escampat, a lloure i que ens desborda. És aquesta serenitat àcida allò que converteix les teves fotografies en un lloc per pensar. T’hi abandones, i en aquell cos, en aquells ulls que et miren, hi trobes un respirador. Perquè són una meditació de la vida. S’hi condensa, atapeïda, la carn espessa del temps que palpita, sense repòs. Però també hi té estada aquella indecisió en suspens que ens permet recobrar l’alè. Sabem que això no té aturall, que la quietud és una quimera, que tenim l’espinada d’una duna, que el terbolí de vent ens ha d’espargir. Però ens basta mirar la docilitat impacient d’una ruïna, la irrevocable estupefacció d’un gest empedreït, la contorsió solar de la nuesa que calla, quan la pell i el silenci s’entrellacen en un arabesc que escup la decència perquè ens ofereix la claror més furtiva, per entendre que mirar és desitjar, que la fotografia de Toni Catany no mata la gana, l’encén i no l’assacia. Que ens clareja la fam, que no clava la mirada, l’esbatana en una mena d’eclosió. Així, sense endiumenjar. No cerca la possessió esperitada en allò que troba, és com si se’n retiràs, esquiva insolent l’ànsia d’amansir el que ha vist. Amolla, afluixa, i ens inventa la demora, deixa revenir el temps perdut i mostra les traces inquietants del que és esborradís i que només sura en la llum més esbravada. Perquè sap desaparèixer en aquesta manera llisa d’eclipsar-se mentre desamaga allò que s’ha donat a l’abandó.

No és gens estranya la seva inquietud, sempre a l’aguait de l’extern que li creixia mentre era lluny. Perquè el viatge el feia espigar en la desbandada. Sempre fidel al desig de no malbaratar les coses vistes. L’esmolava la discreció de passar desapercebut, perquè era d’aquesta manera com compareixien aquelles cares que parlen amb els ulls, i s’entretenia allà on no veia res, fins que capolava la llum, unglejava una ombra i pescava el llambrec de l’instant que només passa. No es tractava d’engabiar l’ocell, sinó arrambar-s’hi i deixar-lo anar. La seva fotografia fa niu en aquest espai de frontera: esporgar-se en la claror d’allò que no deixa traces, exposar-s’hi. Menjar amb els ulls. Si és cert allò que diuen, que tu no fas el viatge sinó que és el viatge el que et conforma, deu ser també cert allò que deia Cartier-Bresson: C’est la photo qui nous prend. Era el viatge el que li obria les escletxes per on li saltava a l’ànima allò mai vist. Li esclovellava la percepció i des d’aquesta estrangeria deia el món per un forat. Perquè només es tracta de fer-lo avinent. I era aquest forat que li feia l’aire plausible que respiren les seves fotografies. Un veritable art de plaure. Amb cos i corda.