T’ho has passat bé?

Dimecres al matí una persona m’explicava una anècdota sobre la convivència amb la seva mare, que té Alzheimer. “Com ha anat el dia?”, li havia preguntat ella la tarda abans; “No me’n recordo”, havia respost l’anciana. “Però t’ho has passat bé?”, havia repreguntat la filla, acostumada a tenir converses sense sentit. La resposta va venir acompanyada d’un somriure: “Sí, molt!”.

Les malalties com l’Alzheimer són lentes i estan plenes de detalls. No recordar què vas fer ahir, no saber utilitzar una pinta, desorientar-te a casa teva, oblidar que aquell que tens a davant és el teu fill. De tots aquests detalls en parla André y Dorine, l’obra que acull el Teatre Poliorama fins el dia 26 de juny. Bé, que en parla és un dir, perquè l’espectacle és gestual i mut.

Les cares d’André y Dorine, els dos protagonistes que donen nom a l’obra, són màscares fetes de resina per Garbiñe Insausti, l’actriu de la companyia basca Kulunka Teatro. Ella, José Dault i Edu Cárcamo fan riure i plorar al públic en una obra on passem de sentir rialles a notar que l’espectadora del darrere s’eixuga les llàgrimes amb un mocador de paper.

“S’han estat una hora i mitja sense dir res!”, recalcava una dona del públic a la seva acompanyant mentre desfilaven cap a fora un cop acabat l’espectacle. “Ho tenien difícil perquè aquest tema no toca d’aprop a gaire gent…”, opinava una altra persona, potser sense ser conscient que Espanya és el tercer país del món amb major proporció de persones amb Alzheimer, concretament un 6,3% dels espanyols majors de 60 anys, segons l’OECD.

Segurament, el comentari més encertat va ser el d’una dona que va dir al seu marit: “Sort que ho barrejaven amb estones de riure!”. I és que André y Dorine és un drama, un drama dur, tan dur com la malaltia que tracta. Però la companyia Kulunka sap trobar-hi moments d’humor, sobretot en els records del passat: com es va conèixer la parella, el seu casament… Però també en trossos més delicats, com quan el fill veu que alguna cosa no va bé i porta la seva mare al metge per primer cop.

André y Dorine és una obra que remou les entranyes i que funciona gràcies al diàleg que creen els cossos dels actors -perquè les cares són estàtiques- i, sobretot, gràcies a aquests punts d’humor. D’altre forma, una hora i mitja de retrat cru i dur de l’Alzheimer no sé si l’aguantaria tothom. Els flashbacks i altres tocs d’humor ajuden a fer més portable un tema que fa estremir a qualsevol. Perquè la malaltia en sí, és difícil de suportar.