Tereseta

17.08.2012

La roba se li enganxava al cos i tenia la boca resseca. No t’atures, ara no… és una urgència, es deia, i s’apressava amb orgull, perquè sempre havia volgut ser veterinari. En aquest cas es tractava d’una vaca, tot i que no era l’animal que més s’estimava. Pere, el seu propietari, sempre li deia que no, no és un vaca, és Tereseta. Ell somreia. Ara, des del record, també ho feia.

Al poble sempre li retreien que no haguera estudiat medicina, perquè ara tindríem un metge per a les persones, i no un per als animals. Un dia Pere va respondre per ell:

—A mi tant m’és, que Tereseta ben bé podria tindre un metge —tothom va riure. Amb Pere mai se sabia si parlava des de la intel·ligència o des de la puerilitat.

Sovint recordava l’anècdota, viscuda junt a don Manuel, l’antic alcalde, que el va voler acompanyar. Aquell havia sigut un home molt estimat, alt, prim i canós, maltractat pels anys però d’ànim jovenívol. La seua veu encara ressonava en aquell indret:

—Val la pena que t’hi acompanye perquè no hi ha pèrdua, però la vaqueria queda lluny —llavors van arribar a un erm, al costat d’un casalot abandonat—. Fa no-res hi va haver un foc. Inclús van vindre els bombers! Pere gastava les lleteres, per apagar-lo. I l’aigua dels abeuradors —va dir rient—. No sé si les vaques mugien més pel foc  o per quedar-se sense aigua —va fer una altra rialla sonora i sincera—, crec que Pere les esglaiava i per això bramaven! Jo també hauria mugit!

La segona vegada féu el camí a soles, sense perdre’n detall: pins i til·lers, ginebres i roures, i les marques del camí. Temia perdre’s, encara que sabia que era difícil.

Ara ja no. Els detalls del paisatge esdevenien records. Caminava més despreocupat perquè començava a sentir-se part d’aquell món rural. Ja mai més sentiria la serenor d’estar a casa, perquè quan no enyorava els vilatans, enyorava la família. Sabia que aquella esquerda oberta enmig de l’ànima ja no es tancaria mai, perquè Joaquim és enyor i necessita ajuda per gaudir del moment.

En arribar al vell casalot, que ara pertanyia a Marga i Joan, va obrir el maletí i va fer un glop d’aigua. L’edifici, de dues plantes, tenia dues portes i sis finestres, i un annex on tenien els estris de llaurança. L’anciana el va vore:

—Bon dia, don Joaquim. Entre i li donaré unes cebetes i unes carabassetes!

—No, gràcies. Se m’ha espatllat el cotxe en el pitjor moment: Pere m’ha telefonat i m’ha dit que Tereseta està estesa a terra.

—No el distrec, en tornar em fa un crit —li va dir amb cara de preocupació. Joaquim va assentir.

—Adéu! —van dir alhora, i Joaquim va accelerar el pas.

Uns metres més enllà ja es veien les tanques de fusta, les pastures i les vaques; al fons, la bardissa, el casalot de Pere i el sopluig per als animals. Joaquim es va apressar més i es feu conscient de la seua respiració entretallada, del so dels passos i de la suor que li regalimava. En arribar al caminoi privat ja no dóna més de si: deixa enrere les cledes i voreja la tanyada i el cobert. Hi entra ofegat.

Dins sols hi ha Pere. Tereseta, murmura mentre li acaricia a la gatzoneta. Joaquim diu bon dia mentre s’hi apropa. La cort és ampla, amb tot de finestres que miren al sud-est. Hi molts dormidors, cadascun amb una naquera i una grípia. També mitja dotzena d’apressos i una porta que dóna al graner. Pere es gira i s’alça. Duu uns texans amples i una camisa vella mig botonada. Plora. Joaquim s’hi apropa sense perdre de vista a l’animal i, abans d’arribar-hi, Pere li fa un cop de puny al muscle.

—Cony!

Joaquim comprova que encara es pot fer quelcom, però Pere ja el maleeix des de fora per haver vingut passejant.