Teresa

7.09.2012

La Teresa es va despertar, va encendre el llum de la tauleta de nit i va mirar el llit del costat, buit. Com cada matí, des de feia dos anys, va sentir l’escruixidora punxada de l’absència. Es va aixecar i es va posar la bata de setí i encaix que feia joc amb la camisa de dormir. A l’Elies no li agradava sortir de nit. No ho havia aconseguit en els seixanta anys de matrimoni, i la Teresa va substituir les gales per exquisida llenceria. Va avançar pel passadís, amb molta cura, com ho feia tot des que es va fracturar el fèmur, però mantenint-se ben dreta. Va entrar a la cuina, va preparar suc de taronja, cafè i torrades i ho va posar tot a la safata del carret que va empènyer cap al menjador. Ho va dipositar a la taula, damunt d’un mantelet individual i va esmorzar.

—Bon dia, senyora Teresa —la va saludar des del rebedor la Marcela, la seva assistenta des de feia més de trenta anys. Va arribar fins al menjador i li va deixar el diari damunt la tauleta del sofà.

—Bon dia, Marcela, tot bé?

—Sí, senyora. Moltes felicitats i per molts anys, amb molta salut i tan maca com sempre, que no sembla que en faci vostè vuitanta-cinc. I li va donar un paquet amb una gran llaçada.

La Teresa el va obrir. Era una caixa de bombons.

—Però Marcela… No m’ha de regalar res! Però li ho agraeixo molt.

Després d’assaborir el cafè, va seure a la seva butaca i va fullejar la premsa. La degeneració macular ja no li permetia la lectura minuciosa d’altres temps, però li agradava veure els titulars i s’esforçava amb alguns paràgrafs de lletra més gran.

En acabar, es va dirigir cap el bany. La Marcela la va seguir i es va quedar, escombrant, atenta, prop de la porta, fins que en va sortir.

La Teresa va tornar a la seva habitació, i, al cap d’una estona, la Marcela li va portar el telèfon.

—Digui?

—Hola tieta, moltíííssimes felicitats. Com estàs?

—Ah! Elena, hola. Moltes gràcies. Estic bé, una mica més gran, però contenta de poder-ho explicar.

—Bé, doncs, és que…, no saps com ho sento però no podré venir a dinar amb tu. M’han posat una reunió a la una i no sé quan acabarem.

—No pateixis. Tens molta feina?

—Sí, ni t’ho imagines. Amb la maleïda fusió anem tots bojos i sense saber molt bé què passarà. Aquesta tarda, quan surti, vinc a fer-te un petó i t’ho explico.

—D’acord, fins després, cuca.

Va penjar i va trucar a la pastisseria per confirmar el lliurament de la safata de dolços que havia encarregat, com cada any, el dia del seu aniversari.

 

Va triar una brusa blanca de seda, faldilla negra i sabates de mig taló, sense oblidar el cinturó de xarol amb la sivella platejada que tant li agradava al seu nebot Joan, a qui veuria després al restaurant. Es va pentinar els cabells llisos, finíssims i daurats. Va maquillar discretament els seus encara bonics ulls blaus i va escollir unes arrecades de perles i el collaret de dues voltes. Es va posar l’abric, va agafar la bossa i els guants, i va anar cap al rebedor, on l’esperava la Marcela.

 

Van sortir juntes al carrer. La Marcela va aturar un taxi i va ajudar la Teresa a pujar-hi. Es van acomiadar fins al dia següent, però abans de tancar la porta, la Marcela va assenyalar, amb gest reprovador, la bosseta amb un grapat de bombons que la Teresa va insistir que s’emportés.

Va entrar al restaurant i va anar saludant, amb un gran somriure, a tot el personal que trobava al seu pas, fins arribar a la seva taula, reservada, avui, per a cinc persones. Encara era d’hora. Va seure i va contemplar, complaguda, la gent que s’anava acomodant a les taules del voltant. Al cap d’una estona, mentre el xef li comentava els suggeriments del dia, es va acostar el maître amb gest contrariat, per dir-li que acabava de trucar la seva germana, dient que no podia dinar amb ella, perquè li havia sorgit un imprevist.

Passada mitja hora va decidir començar, encara que estava preocupada per l’absència del Joan i de la seva dona, la Marga. Quan va acabar, es van acostar el maître i la caixera i li van oferir, en nom del personal i del restaurant, un discret i elegant ram de flors, amb les seves felicitacions. Es va emocionar. Eren tots fantàstics. I tants anys d’anar al mateix restaurant amb l’Elies…

Li van demanar un taxi i va tornar a casa. Es va canviar de roba, es va acomodar a la seva butaca i va engegar el televisor. La programació d’avui en dia no li agradava massa, però seguia amb interès les notícies i les entrevistes. També les pel·lícules l’entretenien molt, sobretot les antigues, les americanes dels anys daurats de Hollywood, amb les que tant havien gaudit l’Elies i ella, cada dissabte al cinema.

A les cinc, puntualment, van arribar de la pastisseria amb l’encàrrec. Va comprovar que tenia el xampany a la nevera i els refrescos que sempre li demanaven. Va revisar la taula de centre que la Marcela havia preparat, amb les estovalles de fil blanc, els plats de porcellana i les copes de cristall tallat. Es va assegurar que estiguessin posats aquells coberts de plata petitons que als seus nebots els semblaven tan divertits. Va anar cap al dormitori i va triar un vestit camiser, estampat en tons clars, i el collaret daurat, regal de la seva germana. Va encendre totes les làmpades, acabades d’abrillantar, i va seure a la seva butaca, a esperar.

Cap a les sis va trucar el Joan per felicitar-la i disculpar-se per no haver anat al dinar. Va preguntar si ho havien passat bé i si la Marga li havia donat el petó de part seva.

—La Marga tampoc no ha vingut.

—Com? Però si hem quedat que jo no podia, però ella sí que hi aniría!

—Bé, se li deu haver complicat el dia. No té importància. Però vindreu a prendre una copa de xampany, oi?

—Sí, és clar, bé, jo passaré una mica tard, però ara mateix truco a la Marga.

A les vuit, va rebre un enorme ram de flors amb una tarjeta: “No he pogut venir a res, tieta, perdona’m, però segur que ho has passat molt bé amb la mama, el Joan i la Marga. Felicitats! Elena”

I ja molt passades les nou, es va canviar de roba, va escalfar la verdura que la Marcela li havia deixat preparada, va disposar la taula del menjador i va sopar, frugalment, com de costum.

Després, es va acomodar a la seva butaca i va engegar el televisor. Va aparèixer aquell presentador que li agradava tant: era tot un senyor, com els d’abans. Entrevistava un conegut escriptor i la Teresa va tancar els ulls i va imaginar que estaven asseguts al seu sofà, davant la tauleta amb les estovalles de fil blanc, mentre ella els hi servia els pastissets en els plats de porcellana i brindaven, amb xampany, en les copes de cristall tallat.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

5 Comentaris
  1. Retroenllaç: El Premi Núvol arriba a l’equador | Núvol

  2. Com la vida mateixa i molt ben explicat, elegent i gentil com ets tu o com em penso que ets tu després de la breu coneixença d’ahir. No deixis l’escriptura que és una de les millors coses que et poden passar. Una abraçada.

  3. real com la vida mateixa,les personbes grans sempre esperem…. Felicitats, m´agradat molt!!!!

  4. Enhorabona es un relat excel•lent. La vellesa sempre va de la mà de les necessitats, els aïllaments i la sereno, però mai exempta de felicitat i alegria de viure-la als ritmes que marcant els anys.
    Una abraçada.