Temps, de Quim Masferrer

7.09.2014

Expliquen que el pallasso Charlie Rivel un dia va sortir a la pista amb la seva mirada silenciosa i el seu habitual tempo lent. Una criatura es va posar a plorar sense deixar-lo començar. L’august universal va començar també a plorar i només així va aconseguir, després d’una llarga marranada de pista i de ficció, que la criatura es consolés.

Silenci, mirada trista i complicitat amb l’espectador. Tres ingredients que l’actor Quim Masferrer esprem també al màxim durant noranta minuts clavats, els últims noranta minuts de la vida del seu personatge.

Temps, de Quim Masferrer

Quim Masferrer no és Charlie Rivel, esclar, tot i que, en aquest excel·lent espectacle que titula simplement ‘Temps’, li falta poc perquè deixi anar també un clapit a la lluna com ho feia Rivel. El que ell fa es posar-se en la pell d’un home del carrer, com diria Pi de la Serra, que aprofita el seu últim alè per esbravar-se a doll sobre tot el que l’envolta.

‘Temps’ —que ve de lluny perquè es va estrenar el 2012 dins el Festival Temporada Alta i va fer una primera gira— no havia entrat encara a Barcelona a causa que Quim Masferrer es va embrancar després en la també celebrada aventura del programa ‘El foraster’, de TV3, que ja té en marxa la tercera temporada.

L’espectacle ‘Temps’, una feliç arrencada de temporada a la sala BARTS del Paral·lel, no és un monòleg, com potser es podria suposar, sinó que barreja totes les possibilitats actorals que se li poden demanar a un intèrpret: paraula, gest, coreografia, ball, humor, drama, reflexió, ironia, sarcasme, desvergonyiment….

Quim Masferrer, sota una afinada direcció de Ramon Fontserè —el membre més visible d’Els Joglars i ara director de la companyia d’Albert Boadella— va pujant de to el seu registre, a la vegada que va engrapant els espectadors, després de tenir-los empresonats en tensos silencis, estil Charlie Rivel, durant els primers gairebé vint minuts.

Després d’això, però, ja no hi ha qui l’aturi. I aquell home, en pijama, que ha aparegut en cadira de rodes, és capaç de moure el món amb el dit d’una mà, de parlar amb Déu, de confessar la seva vocació torera d’infant, de riure’s del mort —amb perdó per les circumstàncies del moment— i de qui el vetlla, i d’equilibrar amb una especial sensibilitat i tendresa el misteri de la mort amb el misteri de la vida.

Quim Masferrer, segurament que per una lògica i encertada influència del director de l’espectacle, joglareja en alguna de les escenes, però ho fa amb personalitat pròpia, sense trepitjar mai la línia que el confondria amb una boutade boadelliana i té la clau d’endolcir segons quines situacions amb una pàtina poètica que, ara sí, el fa més clown que mai.

Des del 2012 ençà han passat moltes coses i l’espectacle ‘Temps’, que no té data de caducitat, no les ignora. La dramatúrgia permet que el personatge que interpreta Masferrer inclogui fugaces referències als fets actuals: el procés sobiranista, el cas Pujol, la corrupció política… fins i tot la crítica teatral, a la qual ventila, jo diria que amb un cert afecte, per noranta minuts que li queden de vida, si és que hi ha algú del gremi a la sala, amb un: “que els donin pel sac a tots!”.

Els espectadors de ‘Temps’ esclaten —potser com ho va fer inconscientment aquella criatura de l’anècdota de Charlie Rivel— quan Quim Masferrer enfila el gag de com entrar a la fama universal fent volar pels aires la sala BARTS amb tothom a dins. Repta, provoca, fa dubtar, fa escollir i convida cada dos per tres a abandonar la sala, si algú vol anar-se’n, indicant-li pausadament amb el dit índex on és la porta.

Una interpretació excel·lent es combina amb una dramatúrgia rodona que s’acoloreix amb diferents peces musicals d’entre les quals en destaquen dues: la cançó L’Aigle noir, interpretada en francès per Roger Mas —que en va fer una versió el 2012 amb la Cobla Sant Jordi— i la cançó The man comes around, amb la veu de Johnny Cash i, al ritme de la qual, Quim Masferrer es desplaça, en la seva cadira de rodes, per davant d’una road movie projectada que sembla que toqui de puntetes, ni que ell no ho vulgui, el seu recorregut pel Far West català amb la càmera d’El foraster.

De regal, un epíleg sorpresa amb cop de màgia inclosa, que resol una intel·ligent sortida al dilema dels noranta últims minuts del personatge que ha lluitat contra el temps i també contra el tenebrós personatge secundari que l’ha vetllat, passant sovint per darrere seu, com una Dama de la Mort, sense dalla, però jugant, un i l’altre, al teatre de la vida, per enllaçar amb allò que cantava la veu greu de Johnny Cash: “And I heard a voice in the midst of the four beasts, / And I looked and behold: a pale horse. / And his name, that sat on him, was Death. / And Hell followed with him.” O el que és més o menys el mateix: “I vaig sentir una veu d’enmig dels quatre vivents, / I vaig mirar, i vet aquí: un cavall groc./ I el seu nom, que estava assegut sobre ell, era la mort. / I l’Hades el seguia.”

«Temps». Text i dramatúrgia de Quim Masferrer. Intèrpret: Quim Masferrer. Regidor i partner d’escena: Agustí Rovira. Espai escènic: Llorenç Corbella. Vídeo: Sara Boldú. Moviment: Sílvia Brossa. Coreografia cadira: Martí Prades. Espai sonor: Dani Tort. Il·luminació: Cesc Pastor. Construcció escenografia: Guille Góngora. Cançó L’Angle noir: Roger Mas i Cobla Sant Jordi. Veu en off: Òscar Dalmau. Direcció: Ramon Fontserè. Producció: República de Guerrilla en col·laboració amb Festival Temporada Alta. Companyia Teatre de Guerrilla. BARTS (Barcelona Arts on Stage), Barcelona, 3 setembre 2014.