Temps de guerra

2.08.2012

El meu pare va lluitar en una guerra que no va guanyar ningú, o potser sí que la va guanyar algun bàndol, però es van estar de dir-ho als altres perquè a les guerres la gent hi va amb la pell molt fina, i per qualsevol cosa t’engeguen un tret. Jo mateix vaig anar a la guerra, perquè en aquella època tothom havia de fer instrucció militar, perquè nosaltres també tenim la pell molt fina, i si ens etziben un tret bé que ens hi podem tornar, no?

Vaig marxar amb un contingent d’homes que s’acomiadaven de les seves mullers, nens que trescaven feliços i despreocupats i vells rondinaires amb la mirada ombrívola. Un gos enjogassat em va donar un bon ensurt i un parell que ho van veure es van fer un tip de riure; un noi que es deia Marisha i era veí del poble, em va dir que al front la vida era com unes vacances. “Els dies són entretinguts, perquè si t’hi avorreixes, pots clavar un tret a l’enemic. Tu esperes a escoltar el seu tret de tornada i ja pots tornar altre cop a jugar la partida de cartes o escriure una carta a la família.” Marisha tenia una testa gran cofada amb un bri de cabells, talment diríem que amb això en vaig tenir prou per no patir, perquè si tenia el cap tan gran, és perquè era molt llest i aleshores, les seves paraules estarien amarades de seny. Vaig convidar en Marisha a una cigarreta i ell la va prendre amb un somrís còmplice. “Tu i jo ens assemblem molt, som iguals: ens ho prenem tot amb calma i filosofia”. Aquelles paraules de Marisha no em van agradar, perquè al poble, Marisha tenia fama de dropo.

Varem arribar al front quan el sol s’amagava darrere de les muntanyes; el terra era xop i les botes se’ns omplien de fang. Arreu on mirava i havia clots que sargien la terra com si fos plena de talps. Les trinxeres eren plenes de gent desvagada que seia als marges de les trinxeres; soldats amb el casc reglamentari però sense la camisa, o bé, amb la jaqueta però sense camisa ni pantalons. Anaven tots per dins de les trinxeres com si fossin els carrers d’una ciutat antiga, com si haguessin decidit tornar la utilitat als vestigis arqueològics d’una civilització pretèrita, potser més pacífica i tot.

Ens va venir a rebre un home rodanxó que es cordava els botons de la jaqueta militar apressadament, potser per donar una mica de solemnitat a l’acte de rebre el relleu. Ens va explicar que les regles de la guerra són molt senzilles; sembla que de tant en tant, algú ha de disparar, res que sigui gaire sorollós, si pot ser, no disparar mai a partir de les deu del vespre perquè és l’hora de l’alto al foc. Marisha badallà grollerament i tan aprop meu com estava em va fer posar vermell com un perdigot. L’home grassonet s’apressà un xic en la seva explicació i va baixar altre cop a la seva trinxera, remugant no se pas quines endergues.

Tot plegat només ens va explicar que les cartes a la família les venien a buscar el divendres, i que el cap de setmana, feien la bugada. Marisha digué que per dir-nos això ja es podia haver quedat on era, aquell panxut.

A la trinxera hi varem trobar un noi que ja marxava cap a casa. Estava enfeinat omplint un sac amb tota mena d’andròmines. Quan li vam preguntar perquè s’enduia l’escopeta ens va mirar amb un esguard trist i ens va dir que així potser tindria alguna cosa que menjar, si ensopegava alguna llebre pel camí de tornada. “Si en veieu alguna m’ho direu, oi?” va dir, tancant el sac amb un cordill. El vaig veure marxar pel caminoi amb el fusell a les mans, perquè el cordill que fermava el sac era el que fèiem servir al regiment per penjar-nos l’arma a l’esquena.

Marisha va ser el primer que es va treure els pantalons i tot el destacament el va imitar. Em vaig alliberar de la motxilla de campanya i vaig fer un cop d’ull a l’horitzó on hi havia l’enemic. Arreu hi havia una boira que senyorejava el camp de batalla i no feia visible cap figura ni cap ombra. D’ençà que havíem arribat que hi era i no semblava que s’aixequés mai. Potser els enemics tramaven alguna malvestat o potser feien el mateix que nosaltres. La quietud em posava dels nervis.

“Marisha, tu has vist algun enemic alguna vegada?” vaig dir tot d’una.

Marisha fumava en un racó. Es va treure la cigarreta dels llavis i em va dir que mai havia vist ningú, però si que li havien etzibat un tret, una vegada.

“i què vas fer?” vaig preguntar.

“Doncs vaig disparar de tornada, vatua noi! Ja t’ho he explicat el que has de fer!”.

Em vaig imaginar que si l’enemic es treia la jaqueta i els pantalons com fèiem nosaltres, no hi hauria manera de saber qui era dels nostres i qui era l’enemic. Això faria que la guerra anés per llarg i, sense cap altre entreteniment, em posaria frenètic. Això de les guerres em va semblar una poca-soltada com no n’hi ha gaires. Tot aquest jovent malaguanyat, desvagat, passant els dies amb els peus plens de llot, sense ofici ni benefici. Ja me’n volia tornar al campament d’instrucció i demanar l’excedència, o bé que em traslladessin lluny del front; potser podria cosir roba esguerrada, tapar els forats dels mitjons, enllustrar les botes o empolainar el pati d’instrucció. Em vaig desesperar.

Vaig sortir de la trinxera amb el fusell i vaig disparar a tort i a dret. Ara a l’esquerra, ara a la dreta. Arreu, l’espetec del fusell aixecava un eco eixordador. Ja havia disparat sis vegades que vaig fer una pausa, i tot d’una em va agafar una por terrible, perquè ara era el torn de l’enemic,  si més no, això és el que faria si rebés els trets. Em vaig llençar a terra, i vaig esperar  les detonacions però no va passar res. Vaig llevar-me altre cop, amb el cor bategant i vaig avançar fins a la trinxera de l’enemic, perquè tot i que no s’hi veia res, estava segur que al final em trobaria amb algú, ni que fos per fer-me presoner. Tan desesperat i temorenc com anava a les palpentes, vaig ensopegar i vaig caure de morros. Em vaig adonar que havia topat amb una andròmina que llençava fum. Al meu davant hi havia un homenet que remenava un gramòfon connectat a uns amplificadors. Em va mirar amb un xic de sorpresa.

“Què hi fas tu aquí?” va etzibar. Semblava tan sorprès com jo.

“Vostè és l’enemic?” vaig dir amb un fil de veu.

L’home va posar un disc al gramòfon i va posar l’agulla al bell mig. Els amplificadors van reproduir el soroll d’un tret.

“Quants trets has fet? Cinc o sis? Quina manera de gastar munició!” va dir enfadat.

Em vaig quedar bocabadat. Ell va tornar a col·locar l’agulla del gramòfon un parell de vegades i va fer espetegar els trets. En acabat va enretirar un disc de vinil i el va guardar a la seva funda.

El vaig veure i ell em va veure a mi, i com que jo no tenia paraules, va parlar ell:

“No hi ha feina per a tothom, saps? Alguna cosa hem de fer amb el jovent.”

 

Twitter de Gerard Gomila @Elgrangerard

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris
  1. Molt bon relat. Tens fusta de narrador. En llegir aquesta història he fruït tant, que necessito peremptòriament, seguir llegint més obra teva. Enhorabona i endavant !

  2. Retroenllaç: El Premi Núvol arriba a l’equador | Núvol