Tarda d’òpera

14.08.2012

Sessió absurda al bar-foyer per explicar un argument senzillíssim amb copa de cava/taronjada/cafè/brioix  i un llibret a les mans molt bufó de cent quinze pàgines per explicar que noi s’enamora de noia i ella acaba morint dramàticament (i mentre agonitzarà, li sortiran unes notes agudes de la boca i et preguntaràs: quina energia, renoi!). No s’ho saben, tot això, els qui s’amunteguen aquí amb cara d’entesos? Escuro la taronjada i me’n vaig a la botiga: un petit violí de fusta per imantar a la nevera. Un paraigües. Un ventall per escampar les notes xafogoses que airejaran la butaca 9 de tercera fila de platea. Un home-armari davant meu, immòbil. No veig el senyor disfressat que canta enmig d’uns decorats molt elaborats i tanco els ulls i la pantalleta que se’m vol clavar als genolls, el clatell recolzat incòmodament a la fusta que remata el respatller. Durant el primer descans trobo l’home-armari al carrer fumant jo una cigarreta ell una pipa, amb barba blanca i barret. Miro el rellotge que duc penjat al coll amb una cadena. Sembla aturat. Vaig a l’amfiteatre a buscar les dues senyores a qui acompanyo amb una gentilesa apresa i anem a la sala dels miralls. Sembla tot de cartró. La gent també. Aprofito per pintar-me els llavis (miralls a mà: fem-ne ús). Tornem a seure, elles als seus velluts del primer pis i jo darrera l’home-armari que s’ha tret el barret (tot un detall). Em giro i veig les meves companyes, erectes, llunyanes. Em saluden entusiasmades. No m’he escapat. Què hi faig aquí? Tanco els ulls i penso en tu. Si haguessis estat al lloc de l’home-armari t’hauria abraçat per darrera i t’hauria besat el coll lentament. Però no veig el teu coll, sinó el d’algú que no en té.  Segona pausa. S’obren els llums. Un altre cigarret a fora amb l’home-armari-pipa-barret. Entrem. Una veu en off: D’aquí a cinc minuts començarà el quart acte. Això s’acaba. El rellotge, però, encara m’ha d’oferir una quants minuts feixucs. El sogre estava refredat i no hi podia anar. Calia un xòfer que aprofités la seva butaca i dugués les dues dames a veure una obra que ja han vist cinc o sis vegades. A la jove preferida de la casa, obedient i sempre disposada a fer un favor, li encantarà fer una ruta que mai no ha fet sola i una sessió de Puccini gratuïta. A la tornada, ens perdem a la zona de Pedralbes. Acabo trobant la Ronda de Dalt i la fugida cap a casa, on arribo rendida. La fortuna em brinda un son exquisit i sense música, però noto un regust acre, com de miralls que em tornen la meva imatge i veig el tedi en uns ulls de cartró. Duc els llavis ben pintats, això sí.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

3 Comentaris
  1. Retroenllaç: El Premi Núvol arriba a l’equador | Núvol

  2. Un conte que, d’entrada angoixa, però que a poc a poc va deixant anar aire, l’aire de la soledat. Ben explicat.