Tarda arqueològica

Avui tenia la tarda massa buida i he tornat al museu arqueològic, li devia visita de fa temps. Hi havia poca gent i m’hi estava passejant de gust quan la vista m’ha fet pampallugues.

A la sala dels vestigis romans, mentre jo estava admirant una Afrodita, ha entrat una dona que em resultava familiar, però ella anava al seu ritme i ni s’ha adonat de mi. La veia tan reconcentrada en les estàtues que l’he pogut observar detingudament, fins que hi he caigut: era aquella professora d’història que havíem tingut a l’institut per cobrir una baixa maternal. De seguida havíem simpatitzat i a les reunions de claustre aviat ens gastaven bromes pel nostre flirteig massa descarat. Era veritat que ens agradàvem, ens provocàvem, però sense arriscar-nos gaire, fins que després d’aquell sopar que tots vam acabar a la discoteca, nosaltres dos vam anar més enllà de quatre carícies. Va ser una nit memorable, seguida d’uns dies amb dubtes espinosos. La novetat era massa temptadora, mai ningú m’havia dit que tenia un encant irresistible, ni altres floretes per l’estil, però en aquella època jo tenia parella estable i no pensava deixar-la. Quan li vaig dir la veritat, ella se la va prendre molt malament, com si jo hagués jugat amb els seus sentiments. És clar que després en vam parlar més serenament i al final no em va muntar cap escàndol. Durant el que quedava de curs ens vam evitar tant com vam poder, tot molt civilitzadament.

Avui m’ha costat d’estar segur que era ella. Duia el cabell molt més curt i llis, l’he vista més prima, amb les faccions molt estirades; res a veure amb aquella vivacitat de quan ens buscàvem a l’institut. Els seus ulls no guspirejaven com la nit del sopar, ni es movia com a la discoteca; més aviat la veia parapetada rere un escut de glaç, només atenta a l’exposició, jo diria que amb una parsimònia clàssica, la mar d’elegant, això sí. He mirat de coincidir al voltant d’una mateixa vitrina i llavors m’he adonat de la seva pell flonja, amb algunes taquetes, i de les bosses sota les parpelles. Però ella no tan sols no em mirava, sinó un cop que ha topat amb els meus ulls atònits, s’ha comportat com si jo fos transparent. Sens dubte ja no era aquella noia atractiva, però m’hauria agradat saludar-la, parlar-hi, per poc que ella hagués fet senyals de reconeixe’m. Ho he hagut de deixar córrer.

He sortit del museu amb el regust agredolç que ens deixa remenar gaire el passat, i l’airet de la tarda m’ha anat esbargint uns pensaments massa tèrbols. Potser me n’hauria oblidat –relativament, és clar-, si no fos que, quan estava entrant a casa, he rebut l’avís d’un whatsapp. Venia d’un número no identificat, però el missatge era prou explícit: “Contenta d’haver-te vist. Almenys sé que no em vaig perdre res”.

Ara ja fa estona que m’estic al lavabo i no em sé apartar del mirall. Voldria entendre per on se m’ha esfumat aquell encant irresistible.