Suïcidi oral

Jo ho havia fet tot pel Centre d’Indagacions Avançades, sobretot des que n’havíem fet fora aquella colla de savis arnats que només hi anaven a fer la becaina. Nosaltres, els Daus Trucats, vam promoure un veritable cop d’estat i en poc temps el Centre es va fer sentir en el panorama cultural. És clar, després cadascú va fer la seva, amb algunes dissidències sonades, perquè era l’època de sumar currículum a les universitats estrangeres o d’embarcar-se en aventures excèntriques. En el meu cas, experiments a part, sempre vaig respondre als encàrrecs de la institució. De fet, m’havia anat convertint en la veu més acreditada per parlar del moviment dels Daus, encara que els més joves ja em prenien per un vell elefant.

Feia molts anys –la veritat, massa per al meu orgull-, que ni es recordaven de mi, quan la passada tardor se’ls va ocórrer celebrar el centenari d’en Lleó Darder, el nostre inspirador. Em van demanar una de les cinc ponències i paraula que se’m feia una muntanya, amb els personatges que ara dirigeixen el Centre, però el tema em regirava la sang i vaig acceptar. Després de setmanes de redocumentar-me sobre en Darder, tenia material per fer-ne una enciclopèdia. Sí, és veritat que m’havien assignat tretze minuts, però tot va ser veure’m davant del faristol i notar-me la pujada de l’adrenalina. Jo ho sabia tot d’ell i cap força humana no em limitaria. Les paraules rajaven potents dels meus llavis; res de palla, tot essencial, i tenia el públic bocabadat. Sí, és cert que cap a la mitja hora van començar els estossecs, però encara m’enardien més. Pagarien car el silenci de tants anys. Sí, quan rondava els tres quarts, se’m va acostar una hostessa tímida a deixar-me un paperet sobre el faristol. De part del president, que tanqués la intervenció, sota amenaça de tallar-me el micro. Allò ja va ser l’èxtasi. Tornava a emprenyar el poder. I vinga treure nous papers de la carpeta, tot irrefutable. Cares crispades, estupefactes, ulls violents, i jo enfilat en aquell deliri febrós. A l’hora en punt va emmudir el micro, mentre dos bidells s’acostaven a la tarima. Ni llavors em va tremolar la veu amb una última reivindicació de l’esperit darderià.

Em sabia la continuació. La meva filla ja m’esperava al vestíbul i em vaig posar a les seves mans. Feia massa que ella m’advertia per uns símptomes d’estrès que m’encrespaven el caràcter i vaig acceptar l’ingrés en una clínica per sotmetre’m a una cura de son d’una setmana. Quan vaig tornar a casa, ella va fer com si no hagués passat res, però remenant els diaris endarrerits vaig trobar la crònica del “gran escàndol” que signava un articulista d’aquests que fan conya de tot. “Quan els elefants se suïciden”, la titulava. Ves per on, li vaig donar la raó. Sense adonar-me’n, era just el que pretenia: enterrar d’una punyetera vegada una part de l’existència que ja no em serveix de res. Per descomptat, els del Centre –ni ningú conegut- no m’han tornat a dir ni ase ni bèstia, i ara tinc tot el temps del món per dedicar-me a la pintura del Renaixement, la meva passió eterna.