¿Subvencions a la creació?

22.10.2012

Massa gent d’aquest país s’ha agafat a la mamella de la cultura com una manera de guanyar-se les garrofes gràcies a les subvencions, i ara, quan van maldades als pressupostos, es manifesta “indignada” per la rebaixa de diners a repartir entre la trepa de dansaires i saltimbanquis, poetastres, ninotaires, sastres i modistes, antòlegs, cuiners, folkloristes, artistes més de pensament que no pas d’obra, cantants i cantautors, comissaris ―alguns haurien de portar l’estrella de xèrif al pit per la seva dedicació exclusiva a la “comissaria”― i tants i tants altres que reben ajudes a la creació, sense oblidar-nos mai dels mais dels paràsits de la faràndula, la partida més costosa a l’hora d’haver de mantenir tanta fertilitat “creativa”, fins al punt que alguns semblen Bouvard i Pecuchet a l’hora de practicar la disciplina que calgui. ¡Això sí, en el cas que ens ocupa, no pas per haver rebut una herència amb què dedicar-se al diletantisme científic i cultural com uns autèntics imbècils, sinó en funció de la dotació econòmica que en puguin treure com uns autèntics espavilats! Tots plegats, res més que gent que, a pesar d’omplir-se la boca de risc creatiu, se sent ara, amb les rebaixes, atacada en el més fondo de la seva ànima ―la butxaca― de funcionari de les arts i de les lletres. Tenen por d’acabar com el que són en realitat: un saldo.

Evidentment, es podria discutir si els diners es distribueixen bé o no, si els que reben una subvenció fan els deures com cal, si els resultats subvencionats són els idonis i altres coses d’aquest estil. Però jo no hi vull perdre temps, en això, i m’estimo més tornar a posar els bous davant del carro, com feia antigament la gent que sí que treballava. ¿Com fer-ho? Molt fàcilment. Només s’ha de respondre a dues preguntes i tot quedarà més clar: què és cultura i què no i si la cultura troncal necessària a un país perdria res d’essencial sense subvencions. Contestar la primera és un pèl complex, però mirar-nos la tradició europea ens hi pot ajudar. La resposta de la segona és força més senzilla: molt em temo que no, que no es perdria gaire res.

Estic ben convençut que sense subvencions desapareixeria tot allò que és accessori i quedaria, per fi lliure de quincalla literària i artística, l’activitat cultural que dóna sentit a una cultura; és a dir, la que es fa per necessitat vital i contra totes les dificultats, sí, també contra la dificultat que significa el dirigisme i el control que a cada època practiquen les forces dominants. Sense resposta a la dominació de la mena que sigui, no hi hauria cap mena de progrés ètic ni estètic. ¿Que no havíem quedat que cultura és risc? Doncs el risc no es fer passar per ballet el contorsionisme ―bé, sí que hi ha el “risc” d’esllomar-se―; ni la falta d’idees per eclecticisme; ni per art la cuina adreçada a la gent de calés ―“art” és el que es necessita per cuinar amb pensions de 400 euros―; ni la moda, la joieria i el disseny de luxe per contribució al creixement estètic d’una societat ―comprar aquesta mena de productes més aviat és un indici de delicte previ―; ni la boutade de qualsevol performance per transgressió dels codis morals; ni l’exhibicionisme i el narcisisme per sinceritat creativa; etc., etc. La cultura o bé és crítica en el sentit dialèctic de la paraula o bé no és res, a part de servir de servei de càtering cultural de les nostres institucions, presidides sovint per personatges sense cap finesa d’esperit. Pensi el lector, i això per no fer-lo enfilar institucionalment més amunt, en l’alcalde i els regidors de la seva població, que com a màxima expressió de les seves inquietuds intel·lectuals a tot estirar mostren interès per la festa major i per les fires que s’hi puguin celebrar, siguin de bestiar o de telefonia mòbil. (Per posar un exemple triat a l’atzar, ¡esclar!, del que dic, pensi el lector badaloní en l’excel·lentíssim senyor ―¡ep!, simple protocol― García Albiol, alcalde gràcies a la CiU de l’“estat propi”. Amb la cara ―i la finezza multicultural― paga.) I que ningú s’oblidi mai, ni tan sols en l’anhelat “dia de la independència”, de l’afer del Palau de la Música com a mostra fefaent del tant per cent d’“interès” cultural de la casta dirigent catalana, encara que en aquest sentit no sigui gaire diferent de la de molts altres territoris de l’estat.

Infraestructures culturals ―museus, teatres, biblioteques, auditoris, etc.― i educatives ―escola i universitat públiques―, tot plegat al servei del foment de l’educació en els aspectes troncals de la creació i la història d’un país, amb l’exigència d’una investigació universitària no tancada en si mateixa, sinó que reverteixi en benefici social ―no pas empresarial com exigeix el bunyol de Bolonya―. Per tot això que dic sí, ¡els diners que facin falta! La resta s’ha de fer des de la més estricta necessitat personal, amb exigència i rigor intel·lectuals, o des de l’esforç ètic i estètic de grup, però sempre contra la fagocitació del poder, que amb els seus diners es creu amb drets d’intervenció quan li convingui, sempre amb l’agraïda col·laboració dels que es deixen comprar, per molt que després vulguin semblar virtuosos. (Sigui dit de passada, un adjectiu, aquest de “virtuós”, que òbviament no s’adiu gens a la moral que gasten, però generalment tampoc no gaire a l’exercici del seu art.)

Una cosa és l’encariment dels impostos a la cultura, amb què el poder mostra el menyspreu a les necessitats culturals col·lectives de la societat ―fins al punt que, un cop convertits teatres, cinemes i editorials en indústries càrniques dedicades sobretot al sector de les vísceres, aviat s’haurà de crear un Banc dels Aliments culturals del sector del cervell―, i una altra de ben diferent és la desaparició de les subvencions via rebaixes. Em penso que és una oportunitat que no podem deixar passar de fer una bona esbandida cultural que enviï la indústria editorial al ram de la papereria ―i directament a la paperera la majoria dels seus productes―, l’espectacle cultural ―performances, festivals, fires i altres galindaines per l’estil― al ram de l’espectacle i l’entreteniment, la cuina creativa al ram de la restauració, la modisteria i les seves desfilades al ram de la costura i la confecció, el disseny al ram de la indústria, el tast de vins al ram vinícola, els còmics al ram del quiosc, els focs artificials i els piromusicals al ram de la pirotècnia per molta música que hi posin, etc. Tot sense la pàtina cultural que hi donen els diners del poder i els espais anomenats inexplicablement culturals dels seus mitjans, precisament per fer d’entretinguda cortina de fum que amagui la creació en la dissensió, que, per cert, no té res a veure amb la contumàcia de fer malbé Shakespeare a cada nova temporada teatral.

 


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

10 Comentaris
  1. Tot i que comparteixo el fons de les idees expressades, m’he de manifestar decebut en la forma. És allò tan simple d’anar al metge perquè et fa mal el braç i sortir-ne amb un braç de menys. No es pot parlar amb tant odi d’una cosa que s’estima, ““art” és el que es necessita per cuinar amb pensions de 400 euros”, doncs no, això tampoc és art, senyor Camps. Enviar, per exemple, “la indústria editorial al ram de la papereria”, tampoc és manera d’arreglar res. Cert que s’han fet barbaritats gràcies a les subvencions, però no és menys cert que aquestes han ajudat molt artistes -de veritat- ha tirar endavant els seus projectes. I parlo d’un camp que no conec una mica, el de la poesia, on poetes de qualitat gens sospitosa no poden publicar els seus treballs sense la menystinguda ajuda o el premi de torn. Si la justícia es simbolitza amb la balança, no la fem caure ni en una direcció ni en l’altra.

  2. tot resulta molt complicat: pot viure el ballet i la dansa sense subvencions?, i on acaba el contorsionisme de la gimnàstica i on comença l’expressió corporal? En fi, és veritat que hi ha moltes coses banals i moltes persones venals, però, més enllà dels qui destrossen Shakespeare (sí, cada temporada), pot viure el teatre clàssic sense subvencions?

  3. Fantàstic! Un dels articles més conservadors que he llegit, amb una base pròpia de columnista d’ABC, El Mundo o La Razón, on sens dubte l’article hi faria el pes pel regust Wert que té.

    Aquí hi ha un article que ha esdevingut famós pels comentaris que ha generat. Segur que es sent identificat amb uns comentaristes tant perspicaços.

    • Sr. Vernis: el fet d’homologar les opinions de Carles Camps a la dels articulistes de “La Razón” i l'”ABC” és propi d’una actitud maniquea que no contribueix gens al debat inherent a tota cultura que aspiri a ser-ho i que a la nostra en particular, en una situació tan precària, li ha causat un grapat de desercions que no han fet res més que debilitar-la i fer-la més petita qualitativament parlant. A mi em sembla que el que és realment conservadora, o potser ni a això arriba, és la seva resposta, un rampell orfe d’arguments i que recorda la cançó de sempre dels bons i dolents, que ja cansa.

  4. Una cosa és l’encariment dels impostos a la cultura, amb què el poder mostra el menyspreu a les necessitats culturals col·lectives de la societat ―fins al punt que, un cop convertits teatres, cinemes i editorials en indústries càrniques dedicades sobretot al sector de les vísceres, aviat s’haurà de crear un Banc dels Aliments culturals del sector del cervell―, i una altra de ben diferent és la desaparició de les subvencions via rebaixes. Em penso que és una oportunitat que no podem deixar passar de fer una bona esbandida cultural que enviï la indústria editorial al ram de la papereria ―i directament a la paperera la majoria dels seus productes―, l’espectacle cultural ―performances, festivals, fires i altres galindaines per l’estil― al ram de l’espectacle i l’entreteniment, la cuina creativa al ram de la restauració, la modisteria i les seves desfilades al ram de la costura i la confecció, el disseny al ram de la indústria, el tast de vins al ram vinícola, els còmics al ram del quiosc, els focs artificials i els piromusicals al ram de la pirotècnia per molta música que hi posin, etc. Tot sense la pàtina cultural que hi donen els diners del poder i els espais anomenats inexplicablement culturals dels seus mitjans, precisament per fer d’entretinguda cortina de fum que amagui la creació en la dissensió, que, per cert, no té res a veure amb la contumàcia de fer malbé Shakespeare a cada nova temporada teatral.

  5. Sr. Jordi Vernis:
    A la vista de la seva desqualificació sense més, només puc dir-li que vostè seria un perfecte “paniaguado” de la cort del senyor Wert. Justament perquè no estic d’acord amb el model espanyol de l’amiguisme i de la compra de voluntats dic el que dic. Voldria per Catalunya una cultura de l’excel·lència, i li ben puc dir, per edat i trajectòria, que aquesta no es fa amb subvencions. ¿D’on es pensa que ve la decadència cultural que viu Espanya?
    Entenc que opinions com la meva esverin un tècnic auxiliar cultural que viu de la rifeta, però ¿fins al punt de voler-me estigmatitzar? Si realment li ha molestat el to irònic del meu article, sento haver-ho de dir, però a vostè de la cultura només li interessa el “vernís”, i sobretot el “vernisage”. D’alguna manera s’ha d’omplir la panxa, oi?

  6. Voleu dir que sabeu de què parleu, Sr. Camps? Jo diria que no en teniu ni idea, a jutjar pel llenguatge despectiu i completament inapropiat que empreu. De la vostra manera d’expressar-vos, hom podria escriure coses similars a les que vos mateix deixeu anar sobre un col·lectiu exactament tan honorable com el dels empresaris de qualsevol ram subvencionat – es a dir, tots. No seré jo qui ho faci. Serviu-vos vos mateix, si voleu, però rellegir el que signeu i demanar disculpes seria el més elegant que podríeu fer.

  7. Sr. Berenguer:
    No veig pas que el senyor Camps s’hagi de disculpar de res. Més aviat em sembla que qui s’hauria de disculpar és el Sr. Vernis, que amb la seva resposta sembla ben bé que pertanyi a una suposada brigada dels Mossos d’Esquadra dedicada al “matonisme” contra el que expressi una opinió contrària a la línia oficial que senyors com el senyor Vernis ens volen dictar.
    He llegit l’obra poètica del Sr. Camps -premi Carles Riba i que, pel que he vist a internet, més d’un cop s’ha declarat a favor de la independència i de l’esquerra social- i comprenc que defensi l’excel·lència creativa enfront de la creació subvencionada. No pot ser que l’aventura creativa es quedi en un mer guanyar-se la vida. Es forja en la dificultat. Vegin, si no, quins són els nostres grans poetes.
    De totes maneres, el que sí que m’ha sorprès, Sr. Berenguer, és la seva afirmació que tots els empresaris de tots els rams estan subvencionats. Bufa!
    Els defensors del lliure mercat paren la mà mentre fan EROs emparant-se en la llibertat d’acomiadament.
    Miri, o lliure competencia o socialització econòmica. Aquest putiferi és el que dóna fenòmens com els apuntats pel senyor Camps.

  8. Sempre resulta complicat avaluar una o altra política de subvencions en un context cultural com el nostre, amb una llarga tradició d’obres de beneficència. Potser això explica “l’exquisida” opacitat que plana sobre la identitat dels benefactors que han atorgat /guen subvencions, l’escassa publicitat sobre els recursos dedicats a determinades iniciatives i la nul.la avaluació pública de resultats (més enllà de la quantificació d’assistents). Són ben pocs els creadors subvencionats que poden donar comptes d’un ús dels diners públics tan exigent artísticament com socialment responsable.
    “L’Arts Council” ens va enlluernar més que no pas el règim administratiu i fiscal de les “charities”, les produccions “de casa” sense gires internacionals eren més atractives que propiciar un règim especial de seguretat social per a creadors en temps de “creació” (veg. Països Baixos). Hem tingut un sistema altament sofisticat de compra d’entrades mentre que les arts escèniques encara no formen part del currículum d’ensenyament obligatori.
    Tot això abans de les retallades!
    “Sempre es crea contra…” no recordo de qui és la frase, m’hi fa pensar l’article d’en Carles Camps que revifa el debat sobre una de les qüestions més antigues , controvertides i enigmàtiques: les relacions entre art i poder.

  9. Home, senyor Vernis, a mi no em sembla pas un article conservador el del senyor Camps, i encara menys de columnista de l’ABC, d’El Mundo o La Razón. Ben al contrari. Vol dir que l’ha llegit bé? Però si vostè en va escriure un, no fa pas gaire, sobre el CONCA, sobre aquest invent que no se sap encara quina utilitat té, que em va semblar força encertat! ¿Vostè creu que és de tarannà conservador dir això: “… Infraestructures culturals ―museus, teatres, biblioteques, auditoris, etc.― i educatives ―escola i universitat públiques―, tot plegat al servei del foment de l’educació en els aspectes troncals de la creació i la història d’un país, amb l’exigència d’una investigació universitària no tancada en si mateixa, sinó que reverteixi en benefici social (…) Per tot això que dic sí, ¡els diners que facin falta! La resta s’ha de fer des de la més estricta necessitat personal, amb exigència i rigor intel·lectuals, o des de l’esforç ètic i estètic de grup, però sempre contra la fagocitació del poder, que amb els seus diners es creu amb drets d’intervenció quan li convingui, sempre amb l’agraïda col·laboració dels que es deixen comprar, per molt que després vulguin semblar virtuosos…”
    Perdoni, però em sembla que no se l’ha llegit bé, l’article del senyor Camps. “Infraestructures culturals ―museus, teatres, biblioteques, auditoris, etc.― i educatives ―escola i universitat públiques―, tot plegat al servei del foment de l’educació en els aspectes troncals de la creació i la història d’un país, amb l’exigència d’una investigació universitària no tancada en si mateixa, sinó que reverteixi en benefici social (…) ¡els diners que facin falta!” S’hi fixa? Qui no ho subscriuria això? Però si és el que, en el seu moment, va fer la Mancomunitat! Entre altres consideracions possibles, i ja que vostè el cita, si el ministre Wert pensés així, no diria les bestieses que diu.