Subjuntiu

11.08.2017

Demà quan em desperti tornaré a veure tots els tons del verd des de la finestra de la meva cambra. Albiraré a la llunyania, l’íntima unió del blau del mar amb el blau del cel. Sentiré l’olor de cafè acabat de fer que prepara la mare cada matí, barrejat amb la dolça flaire dels pastissos acabats de sortir del forn. Em trauré el pijama, a poc a poc, i gaudiré de l’aigua tèbia lliscant  sobre el meu cos, de la lluita, sempre perduda, de l’escuma blanca, provant d’aferrar-se a la meva pell mentre l’aigua, poderosa, la fa caure cos avall fins a fer-la escolar pel desguàs. Esmorzaré mentre comento amb els pares les darreres notícies que s’han esdevingut i després, agafaré la moto i aniré cap a l’escola on treballo.

Una munió de petits, nets, ben pentinats i amb olor de colònia m’estaran esperant frisosos d’aprendre, de viure un dia més, de  gaudir de tot allò que els envolta, de la seva companyia, de la meva, de la vida.

En acabar la jornada em retrobaré amb la Naïma, la meva promesa, i junts farem plans de futur, parlarem de casar-nos, de tenir fills, dos o tres –no acabem d’estar d’acord amb aquest tema–, de comprar-nos un petit apartament vora el mar que tant estimem, o a la muntanya, tant se val.

Al vespre, en tornar a casa, trobaré els pares un dia més grans, un dia més savis, com sempre. I parlarem de coses serioses o de coses fútils o de tot una mica. Gaudiré de la lectura d’un llibre, una de les coses que més m’agrada fer quan puc i me n’aniré al llit sabent-me feliç , privilegiat de tenir tot allò que hom pot desitjar: una llar, una feina que m’agrada, una família que m’estima.

Tot això és el que potser m’espera demà, quan acabi aquesta guerra cruel i trista; quan pugui tornar a mirar a l’exterior a través d’uns vidres, quan pugui tornar a dutxar-me amb aigua calenta i sabó, quan pugui tornar a flairar l’olor tebi d’un bon esmorzar mentre parlo de coses fútils, o serioses,  quan pugui sortir d’una vegada d’aquest maleït camp de refugiats ; si el pare i la mare encara són vius, si trobo  la Naïma i els meus infants nets, ben pentinats i  amb olor de colònia. I si no? Si no, no sé què és el que m’espera. Potser buidor, potser el desig truncat d’una vida viscuda, un subjuntiu que mai no esdevindrà indicatiu.