Sospir

31.10.2012

Al carrer, al metro, a tot arreu hi ha cada vegada més pidolaires, feia temps que no se’n veien tants. En direcció a Collblanc, línia blava, anant a entregar una petita feina, entra una pidolaire que em sembla haver vist d’altres cops. És una senyora d’uns seixanta anys de posat digne i humil, amb els cabells grisos recollits i un anorac polsegós de color fulla de col. Es veu polida, té un aire com d’haver estat fa molt temps professora de piano en un remot conservatori de províncies de l’altre costat del Teló però també la imagines al fons d’un camp emboirat, amb el mocador al cap i collint naps, cols i pastanagues, amb la sobrietat de les persones que no necessiten tenir estudis per ser intel·ligents. Amb un clar accent romanès diu literalment, projectant bé la veu, marcant les pauses i amb un punt —només un punt— de plany: “Pierdoone de moleestia… Señioor… Señioora… No tiengo trabaajo… Por favoor, cómprieme mecheero… Dós mechero un iiuro…”. Es diria que fins i tot les petites incorreccions fonètiques i sintàctiques semblen estudiades, no és possible que ningú no li hagi fet saber que “Pierdone de molestia” està mal dit. Se m’escapa si és fruit de la rutina o bé deliberat. Al vagó hi plana una difusa incomoditat. Molts rostres tenen la mirada perduda i estan amoïnats. Ningú se la mira quan passa a la vora. Em fixo en les persones que se la miren a ella quan ha acabat de passar.

Trobo de nou la senyora minuts més tard en sentit contrari, tornant cap a casa. Si hi ha variacions en el seu missatge han de ser molt subtils. Davant meu hi ha una família fornida de turistes de l’est, de fesomies rodones i una mica congestionades, d’ulls petits; la que sembla la mare parla pel mòbil en una llengua eslava. A prop meu, un senyor gran dóna un euro a la pidolaire i li diu taxatiu amb un gest que no cal que li vengui res. La senyora li’n dóna les gràcies. Quan arriba a l’alçada de la porta següent intenta continuar, però en aquest punt la gent s’agrumolla; així que la dona es resigna, sospira amb la mirada baixa i s’espera per baixar. Té un rostre agradable i una expressió una mica fatigada, hi ha una resignació infinita en aquest breu sospir.

Dretes davant seu al costat de la porta hi ha dues donasses joves —nigerianes, gambianes…—, a mitja distància l’una de l’altra. Modernes. Xerren amb desimboltura en una llengua obscura —en wòlof, potser?—, accentuant els guturalismes i allargant les vocals neutres. Una es repenja a la barra i és més alta i duu turbant i unes grosses ulleres de sol. Però em fixo més en l’altra, la que s’hi agafa. Grossa, entradeta en carns, vesteix tota de negre, pantalons i una americana curta. Té una cabellera crespa, vermellosa, estirada cap enrere en flames, el nas llarg, xato i ample i uns ullets amb els quals escruta a banda i banda. Marca el pit i també el cul, rotund, però no sembla que ho faci expressament, sinó que és el posat del seu cos quan s’agafa a la barra el que ho afavoreix. Aspra, decidida, opulenta, emana una forta sexualitat. Perdo de vista la pidolaire, sembla haver-se volatilitzat.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. En general el món avança. Ahir vaig celebrar el dia de reis amb els meus nebots i l’única joguina amb la qual vaig ser capaç d’identificar-me va ser una bicicleta. El món va endavant, i les joguines cada dia són més modernes. Les novetats, de vegades, ens fan sentir extranys, però ajuden a ventilar els ambients i afavoreixen els climes de confiança i transparència. Dic això perquè el problema de la política catalana és que no avança. Estancada des de fa molts anys en l’ambigüetat i en els jocs de sempre, exhala uns vapors que ho contaminen tot d’una sospitosa pudor de podrit. El trasllat del jutge del cas Millet a l’audiència de Barcelona no té res a veure amb la constitució del nou govern. És una pujada en l’escalafó en tota regla. Tip de les pressions que rebia, el jutge Solaz va demanar el trasllat i ara l’ha obtingut. És cert que l’ascens del jutge a l’audiència provincial alentirà la resolució del cas, però, exceptuant que l’Assange i el seu wikileaks tinguin alguna informació adicional, no té res a veure amb el canvi de govern. El problema és que ho sembla. N’hi ha prou de llegir els comentaris que els lectors dels diaris deixen a internet. És el que passa en un país quan les sospites fan menys por que els fets. Quan està tot tan grapejat, és fàcil que l’avorriment fomenti les paranoies i que darrera de cada notícia s’hi vegi una conspiració.