Sortir del binomi

7.11.2016

Ho han apuntat molts comentaris que he llegit a l’article de Merlí escrit per Joan Burdeus a aquesta mateixa pàgina: el binomi home/dona és, fet i fet, una construcció social i cultural.

MerliEns identifiquem com a home o com a dona perquè ens encabim dins d’una sèrie de qualitats o de característiques que la societat ens ha dit que són d’home o de dona, des de petits. Per exemple, ets, biològicament, un nen, perquè tens penis, i això la societat t’ha dit que és de nen. Com a nen, se t’inculquen una sèrie de valors que no tenen les nenes: els nens, juguen als Action-Man, les nenes, a les Barbies. Tot això si suposem, és clar, que el fet de tenir genitals diferents no és, també, un constructe social, com apunten altres crítiques com Preciado. Judith Butler proposa desfer-nos del binomi home/dona perquè entén que hi ha altres subjectes que poden no sentir-s’hi representats. I si sóc un nen, biològicament, però m’agraden les nines i el color rosa? Vol dir que per això, sóc, forçosament, una nena? (Com apuntava una mare al documental de Menors Transsexuals, a TV3).

Merlí dóna visibilitat a aquesta problemàtica del binomi introduint la famosa Quima. És a dir, com argumenta Butler, hauríem de deixar de pensar que ens classifiquem com a subjectes estàtics, en home o en dona, i percebre’ns que som subjectes fluids. La idea d’identitat és una “performance”, no una essència i quelcom estàtic (idea precursora del moviment Queer). Quedar-nos dins del subjecte home o dona fa que altres subjectes que no es puguin encabir dins de la definició se sentin alienats i “anormals”, ja que el “normal” és el que forçosament les institucions i la societat han repetit que és normal. La Quima, seguint les convencions socials, no és normal perquè és, biològicament, un home que se sent dona. És un sexe que no es correspon amb el gènere amb el qual s’hauria de correspondre. Tot i així, per a mi Merlí no soluciona el binomi que Butler proposa destruir. I de fet, ella tampoc ho fa, i potser és per això que ha estat tan criticada per col·lectius transsexuals.

D’una banda em vaig trobar aplaudint amb les orelles les contestacions de la Quima a la Coralina, però de l’altra hi va haver dos moments en què vaig pensar, com en el documental de Menors Transexuals, “ja hi tornem a ser”. El primer moment de què parlo és quan la Coralina diu a la Quima: “Una cosa és clara, vas vestit com una dona”. I la Quima li respon: “Sóc una dona, visc com una dona”. Aquest moment m’enfada una mica, ja que em fa preguntar: Què és viure com una dona? Què és, ser una dona? No estem problematitzant el gènere i les convencions socials que diuen que una dona és ser x, y i z? La Quima se sent dona. Ningú pot negar el que sent. I es vesteix com una dona. Però es vesteix com la societat ens diu que ha de ser una dona. És a dir, una dona és portar faldilles, cabell llarg i pintar-se els llavis? Es pot un sentir d’un altre gènere sense haver d’expressar que és d’un altre gènere? El meu company diu que el problema és que necessitem classificar-nos. És a dir, ell veu un home amb pantalons i dessuadora pel carrer i pensa “és un home”. I si parlés amb ell i l’home li digués: “No, jo no sóc un home, jo em sento dona”? Però seria molt difícil d’imaginar-s’ho, perquè la societat necessita fer visible el que és invisible, i per tant, la Quima s’ha de vestir de dona per denotar els seus sentiments, és a dir, que ella se sent dona i no home. Perquè si fos un home i se sentís dona, però vestís com li donés la gana, això seria massa complicat, massa utòpic per acceptar-ho?

El segon moment que em va fer tremolar va ser, en si, el partit de futbol. Per donar suport a la Quima, els peripatètics decideixen fer un partit de futbol disfressant-se del gènere contrari. Entenc completament que un argument ha de tenir un final, donar solucions a les problemàtiques que s’han presentat. “Transvestir-se és un acte subversiu”, diu Butler. Els nois es disfressen de noies, les noies, de nois. Però com apunta la Quima, això no li agrada perquè ella “no va disfressada”. I no podria estar-hi més d’acord, perquè a més, ensenya que els peripatètics no acaben de sortir del binomi home/dona. Els nois es maquillen, es posen perruca, faldilles i sabates de teló, perquè tothom sap que això és la imatge de les dones. Les noies es dibuixen un bigoti, es posen un mitjó com a paquet i una gorra, perquè tothom sap que això són els homes. Aquest acte rebel es converteix en realitat en un mirall de la mateixa mentalitat del binomi: tornem a recaure en la convenció social que ens diu que un home és x, i dona, y. Per tant, la meva pregunta va més enllà: hem de problematitzar no només com s’expressa visiblement el binomi home o dona, sinó què vol dir, en si mateix, haver-se de sentir home o haver-se de sentir dona. Jo no sóc més “dona” per depilar-me el bigoti que una “dona” que no ho faci.

Enhorabona, Merlí, per donar visibilitat a aquesta realitat que pateix molta gent arreu del món. Però no intentem donar una resposta si no n’estem preparats. El més important no és solucionar, sinó que tothom es faci preguntes.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

4 Comentaris
  1. Una pregunta:
    A part del sexe que un/una té, com una persona es pot sentir “home (mascle)” o “dona (famella)”?

    Ho demano perquè sóc “home (mascle)” i m’agrada cuinar, la música “sensible” i els teixits… (I algunes dones, també. No així cap home). Jo em sento “home (mascle)” [heterosexual] malgrat les afeccions “sensibles (femenines)” [sic] abans esmentades; llavors: m’ho he de fer mirar? He d’abominar les meves inclinacions “sensibles (femenines)”, o al meu sexe masculí només perquè algú digui com ens hem de comportar de manera correcta. De la mateixa manera que en un ambient catalanoparlant em dirigeixo i m’expresso en català i pas en castellà (per molt que m’agradi la llengua castellana), doncs em vesteixo amb pantalons i camisa (per molt comode que em trobo quan vaig despullat). I sí, m’ho han ensenyat així, però no em comporto així perquè m’ho hagin ensenyat, sinó -també- per respecte als altres.
    Si em miro al mirall, i hi veig la Sharon Stone, sóc realment la Sharon Stone? Malgrat tot, si vull ser la Sharon Stone, és lògic que els altres m’hagin de veure així?
    Una persona que pateix anorèxia nerviosa, l’hi hem d’ajudar en autoafirmar-se en el seu concepte [erroni i malaltís] del seu propi cos? Sota quins parametres i arguments algú veu una manca de respecte l’ajut que pot rebre la persona amb aquest trastorn per superar-lo i guarir-se?

    Atentament

    • El problema és com s’han aplicat els adjectius tradicionalment per tal que fins i tot ens ho haguem de plantejar: no hi ha res de dolent en que t’agradi la música “sensible”, però sí si assumeixes que “sensible” és “femení”, perquè llavors no t’identifiques amb el que correspondria al teu gènere (que t’han dit que és masculí) i llavors és quan entrem en problemes identitaris.

      M’ha cridat l’atenció que “Et comportes així per respecte als altres”. Llavors, si una persona no es comporta com li tocaria segons la tradició, o no es vesteix com un home tot i ser un home, no és respectiu?L’identitat d’una persona va molt més enllà que allò que es pot veure, com poses d’exemple amb la Sharon Stone o la anorèxia, que són exemples superficials. No és que tu hagis de obligar a ningú a veure’t com tu vols. No és que tu et sentis “dona” i vesteixis com un home i hagis d’obligar a que els altres et vegin com una “dona”, sinó que, segons la meva opinió, hauríem d’arribar a un punt on “home” i “dona” no siguin etiquetes per classificar-nos, sinó altres coses. Poder ser i identificar-te com vulguis.
      Per mi, ser lliure en aquest sentit no és una falta de respecte als altres. Per mi, el problema és dels altres, que se senten invaïts per una identitat que no acaben de acceptar o comprendre, perquè senzillament és una identitat que no han vist mai, però que han après a no tolerar.

  2. Sembla que la Quima ha arribat per fer-nos trontollar el pensament. I això és bo. Darrerament, citeu en els vostres articles la filòsofa nord-americana Judith Butler, el pensament de la qual -filosofia de gènere- no és l’expressió teòrica de la lluita feminista sinó que és una punyent crítica a la qüestió de les identitats.

    Et preguntes què és una dona. També s’ho preguntava Simone de Beauvoir el 1949. Mira si hem avançat poc. I proposa dues alternatives: la dona és allò altre del subjecte home i no es neix dona; s’arriba a ser-ho.

    I mentrestant i com qui no vol la cosa, irromp la dècada dels noranta del segle passat. I Judith Butler diu això tan revolucionari, reaccionari i fins i tot pertorbador per a les feministes: “La dona com a subjecte és un obstacle per al pensament feminista”. Tanmateix en podriem parlar, d’aquesta afirmació.

    També et preguntes què és el sexe. Doncs també és una interpretació cultural. La bipolaritat home/dona només té sentit dins d’una matriu heterosexual i dins d’una sexualitat reproductiva. Per tant, no té cap sentit reivindicar-se com a dona fóra d’aquesta matriu.

    Sostinc que no has entès gaire bé l’expressió “transvestir-se és un acte de subversió”. El transvestisme és una rebel·lió contra la identitat de gènere. És a dir, el transsexual no apel·la a la idea de normalitat al vestir-se de dona, ans al contrari, reivindica la seva condició, s’autoafirma en la diferència, en què és “rar”.

    • Hola Marta,

      és molt interessant el que recalques amb Simone de Beauvoir: quan la vaig llegir vaig adonar-me que no hem avançat molt, seguim sent, com apuntes, la alteritat de l’home.

      Crec que no vaig explicar-me bé amb “travestir-se és un acte subversiu”. Ho entenc igual que tu, i de fet, potser és per això que la Quima diu que ella no es disfressa, sinó que és una dona (quan el Merlí li diu que els alumnes li faran costat amb el partit de futbol). Potser podríem argumentar que el que fan els alumnes sí és l’acte subversiu en sí (tot i que no ho crec).

      Gràcies pel teu comentari!