Sortir de casa

Contra la porta del carrer tancada amb pany i clau, perdrà l’últim alè. Solitària i estabornida.

L’himenòpter guaita pel diminut forat fosc en l’interstici de la paret i l’esglaó. Amb les antenes explora l’entorn quiet de l’escala deserta abans d’abandonar del tot la sortida de la galeria. Avança tremolós rastrejant les partícules de pols arrecerades en l’angle interior de la grada i s’allunya progressivament  del cau en una missió obligatòria. Busca aliment. No pot tornar de buit.

Amb passes trepidants, sis potes escanyolides fan bascular rítmicament el cap rogenc i el voluminós abdomen anellat. La formiga s’aventura ara per un pla vertical i continua sondejant  la superfície llisa sense amagatalls. Res de profit a la vista. No hi ha marxa enrere possible, de moment.

Dins de casa, també hi fa fred. L’hivern es cola pels badalls de les finestres i congela l’aire de les habitacions i del corredor. Així i tot, sortir de casa és un sacrifici. Un desgast d’energia. Un suplici.

Es botona la jaqueta de llana, tot esbocada i plena de boletes. Obre la porta del pis i encén el llum. Des del replà, la mestressa inicia a poc a poc el descens. S’aferra a la barana per no caure i posa els peus en ferm abans d’acompanyar tota la corpenta voluminosa en un moviment feixuc. Ha de sortir a comprar. No li queda res a la nevera.

Es troben a meitat trajecte. L’anciana no corre i, a més, té una vista esplèndida. La veu de seguida, per tant. Empinant-se a la paret. Ignorant-la. I, a l’acte, li ve una esgarrifança. Sovint somia escenes espantoses amb devoradores bestioles com aquesta que es propaguen sense fi i inunden tot l’espai. I, per si fos poc, en acabat, els somnis perduren en les hores de vigília.

S’atura. Delibera. Un peu maldestre aconsegueix, per fi, fer caure l’insecte damunt de l’esglaó. I intenta xafar-lo immediatament. Però el moviment incessant de l’objectiu a abatre no facilita la cacera. La formiga, desorientada i histèrica, busca una fugida. A la segona temptativa, però, l’espardenya esclafa de ple el cos bellugadís, que s’esqueixa a l’instant i aboca des de l’interior una quarantena de minúscules rèpliques inexpertes: de cap rogenc i abdomen anellat. La dona crida.

Les desvalgudes criatures busquen un refugi; potser una mare. S’abracen al feltre de l’espardenya criminal i comencen a grimpar pel peu de l’atemorida vella, que s’esgola cridant més fort encara. Que comença a copejar insistentment el turmell amb una mà, mentre amb l’altra s’ocupa de mantenir un equilibri precari.

De cop, en un intent desmanegat d’espolsar-se la plaga del damunt, l’àvia es vincla endavant i rodola estrepitosament per l’últim tram de l’escala. Contra la porta del carrer tancada amb pany i clau, perdrà l’últim alè. Solitària i estabornida.

I els petits himenòpters, aliens a tot, buscaran sense treva l’accés a la colònia explorant els orificis d’un immens cos abatut.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació