Josep Palàcios. Sonets i cues de peix

En el darrer número de la revista ‘Poetari’ (número 5) hi ha un article dedicat a Josep Palàcios i als dos volums que recullen tota la seva obra: ‘La Imatge’ (Publicacions Universitat de València, 2013). Pau Vadell, Jaume C. Pons Alorda i Joan Todó el comenten tot seguit.

Hi ha una faula que corre pel petit món dels poetes catalans segons la qual J. V. Foix recomanava als joves poetes que se li acostaven que fessin sonets – o potser era Ferrater, qui ho deia, o tal vegada Ferrater ho havia après de Foix – que explicaria perquè en aquest idioma hi ha tant de versificador, avui dia, empaquetant catorzenes de decasíl·labs, que em recorda força aquella teoria – ja no faula – planiana sobre la cua de peix de la prosa castellana, segons la qual en català el que és natural és escriure frases curtes – subjecte, verb, predicat – com si fóssim Azorín – que era valencià – i que de fet realment sí que és una faula, perquè igual que un pla de Béla Tarr, llarg, es compon dels diversos plans curts que la càmera va generant en el seu moviment incessant, una frase llarga la formen sempre frases curtes que s’enllacen entre si, lliures de la tirania del punt, i no en conec millor exemple que la prosa – antiplaniana – dels assaigs de Josep Palàcios, aquell entramat de petites frases que s’intercalen, es busquen, s’interrompen, es responen, s’oculten i ressorgeixen tres pàgines més tard, es contrapuntegen dins l’ampli espai que és cada frase llarga de Palàcios, fluint amb l’impuls d’un riu devastador, com una gran fuga de motius que s’abandonen i es recuperen i on, de fet, ara que vosaltres també podeu escoltar-la, s’hi inclouen, dins del volum anomenat La imatge, tres sonets.