Sociolingüística: una eina crítica

En el transcurs de les quatre sessions en què té previst de desenvolupar-se el cicle de conferències Llengua, societat i poder, al Campus de les Terres de l’Ebre de la URV, els qui hem participat en la seua organització ens hem proposat posar a disposició del públic en general una clau interpretativa de fenòmens sociolingüístics que, pel seu arrelament, han acabat sent vistos com a normals i, per tant, neutrals, és a dir sense significació simbòlica (caracteritzats per l’espontaneïtat que caracteritzaria els fenòmens naturals, si és que tal cosa existeix). Tanmateix, pròpiament, són provocats per una intencionalitat conscient que, amb el pas del temps, ha derivat en mentalitat (o en “sentit comú”, com li agrada de dir a l’actual president del govern espanyol, en funcions) i han esdevingut, per tant, invisibles, en haver estat engolides pel forat negre que és la història dels vençuts les mesures legals i polítiques concretes en què es manifestava i per haver-se convertit en imperceptibles (com la carta robada d’Allan Poe) els mecanismes mitjançant els quals es reprodueix i perpetua.

Les mentalitats són fons, i com a tal no formen part de les nostres percepcions, que ho són només de les figures que hi destaquen, figures que, tanmateix, no són res sense aquell. La tasca que ens hem proposat durant aquest cicle és dur el fons al davant, tenyir-lo per fer-lo visible, i que el color acabat d’adquirir acolori també els usos lingüístics habituals en la societat catalana, perquè aquests mostrin fins a quin punt el seu color és el de la naturalitat o és el d’una intencionalitat concreta que, per poc defensable, ha convingut que s’oblidés.

Les relacions humanes són relacions entre desiguals (la igualtat no passa de noció ideal, apta com a instrument de mesura per identificar fins a quin punt els fets, reals, se n’allunyen). I les relacions basades en trets comunitaris (és a dir, en trets existents en els individus, però només en tant que membres d’un conjunt comunitari), que posen en relació uns subjectes en tant que membres d’un grup concret, amb uns altres subjectes en tant que membres d’un grup diferent, descansen en la desigualtat existent entre els grups en qüestió, i adquireixen unes formes determinades per aquesta desigualtat.

Sent com és, la relació lingüística, la relació per antonomàsia entre humans (Aristòtil arribà a considerar demostratiu de l’afirmació que l’home era un “animal social” el fet que disposés de llenguatge articulat), la seua presa en consideració com a objecte d’estudi situat en un marc sociohistòric concret ens proveeix d’un element de gran valor per conèixer el rerafons de desigualtat i, per tant, de poder/submissió que batega en aquell entorn i que és el nucli de la seua organització social. Quan la relació lingüística es dóna entre subjectes que pertanyen a grups lingüísticament diferents (és a dir, identificats, de manera, inicial o no, amb codis lingüístics distints i distintius), llavors la desigualtat subjacent a la relació és també l’existent entre aquests grups en tant que entitats historicopolítiques distintes (que, en gran mesura s’articulen, es perpetuen i, per tant, s’identifiquen, al voltant d’una eina simbòlica tan potent com és l’idioma).

La importància de la sociolingüística en la investigació sociològica

La sociolingüística, com disciplina sociològica que situa en el centre de la seua anàlisi la conducta lingüística, apareix, per tant, a ulls de l’investigador, com un camp d’estudi especialment indicat per comprendre (comprendre és la finalitat de la ciència social, diran Weber i Habermas) una situació històrica concreta, fins i tot també la present, que per manca de perspectiva resulta especialment problemàtica si s’aborda des d’altres posicions.

Una situació històrica es pot definir com un entramat de relacions que es perllonguen cap a un passat determinat i vers un futur present en forma d’expectatives. Aquestes relacions poden ser revelades de manera progressiva, recolzant-se el coneixement d’unes en allò que sabem d’unes altres. Cal, però, un (o alguns) punt(s) de partida que faci(n) la funció de pedra angular (i de pedra de toc) d’aquest procés, i aquí la investigació sociolingüística es mostra en tota la seua importància metodològica.

En el cas concret de la comunitat humana conformada pels qui habiten el que hem definit com a domini lingüístic del català, comunitat que, en tant que ho és de parlants, viu una situació històrica definida, no únicament, però també, per un conflicte lingüístic (o si ho preferiu: per un entorn de llengües en contacte), la sociolingüística apareix com una disciplina especialment prometedora per a la investigació social, en general, i totalment central per conèixer, més concretament, la relació intergrupal entre aquells identificats amb un dels codis lingüístics confrontats en termes de conflicte (o, si es vol, de competència) i els identificats amb l’altre (una relació, aquesta, en funció de les característiques de la qual podrà preveure’s, d’altra banda, quina serà l’adscripció lingüisticogrupal futura dels qui, ara per ara, s’identifiquen, de manera inicial, amb un codi diferent dels dos principals, però que, també per raons al cap i a la fi de desigualtat, apareix com un codi que els seus parlants no aspiren a naturalitzar).

La sociolingüística ens permetrà endinsar-nos en la mentalitat sobre la qual la gent que habita aquest tros de món s’entén i s’organitza, i sent més concrets, ens permetrà conèixer, directament, la mentalitat sobre la qual les dues comunitats lingüístiques principals articulen les seues relacions comunicatives i expressives i, indirectament, les relacions polítiques i històriques de poder que mantenen entre elles. Aquestes relacions, recordem-ho, en darrer terme descansaran sobre una desigualtat, que el més poderós es negarà a perdre i que, en la mesura en què intueixi aquesta asimetria que l’afavoreix, i que tal percepció xoqui amb els seus pressupòsits morals, intentarà racionalitzar, negant-ne tota intencionalitat arbitrària i disfressant-la d’espontaneïtat o cercant-hi una justificació en una pretesa diferència de qualitat existent entre els codis lingüístics i, per tant, entre les cultures de les quals són vehicle i part i, llavors, i per acabar, entre les comunitats humanes en què viuen i que s’hi identifiquen, una de les quals apareixerà, als seus ulls, per aquest motiu, com a intrínsecament immadura, i fins i tot incapaç d’esdevenir un veritable subjecte autònom i, per tant, destinada a ser tutelada.

Les relacions lingüístiques són l’extrem més visible de les relacions entre cultures, que, pròpiament, son relacions entre comunitats humanes. El torcebraç que implica una relació de conflicte lingüístic (o en què es concreta una situació de contacte lingüístic, si es prefereix, pel fet que sempre ho és entre desiguals) és més aviat un torcebraç entre dues cultures (en expressió encunyada per Rosa Calafat) i, més pròpiament, un torcebraç entre dos grups humans.

Quan dos grups articulats al voltant de llengües d’identificació diferents (l’expressió “grups etnolingüístics” està massa connotada per ser útil) mantenen una relació de conflicte perquè un d’ells (o cap dels dos) no està disposat a reconèixer l’altre i, per tant, reclama la seua desaparició (o reclama l’hegemonia sobre ell), el conflicte esdevé la tònica dominant de la relació que s’hi estableix, i ho esdevé en tots els nivells en què aquesta relació s’articula: polític, legal, ideològic, econòmic, psicològic, etc. L’anàlisi sociolingüística ens permetrà obrir la porta a l’estudi de les representacions simbòliques que conformen una ideologia de dominació i, per tant, als estralls psicològics que l’assimilació inconscient d’aquestes representacions provoca en els individus i en el seu autoconcepte (aquí la sociolingüística es tornassola en psicolingüística).

(Val a dir que, coneixent els aspectes ideològics bàsics subjacents als usos majoritaris en què se substancia la relació lingüística, es poden avançar sentències judicials, decisions polítiques, opinions periodístiques i, fins i tot, tesis historiogràfiques i filològiques o politològiques, de manera semblant a com el científic natural dedueix previsions a partir d’hipòtesis.)

La investigació social (i incloc aquí la psicològica) que cerqui en la ideologia subjacent a les relacions lingüístiques entre comunitats, una de les quals en procés de minorització, identificarà valors, creences i actituds que donen suport a conductes lingüístiques i a decisions polítiques i legals, aparentment espontànies des del punt de vist intencional, naturals des del punt de vista comunicacional i neutrals des del punt de vista moral que, en realitat, són tant espontànies, naturals o neutrals com ho pugui ser un model productiu determinat, les decisions que genera, les relacions que articula, les polítiques que l’acompanyen i les expectatives que fa nàixer en els individus. Potser la funció no crea l’òrgan, però la repetició sistemàtica (sovint recolzada en mecanismes coactius persistents i identificables per la investigació històrica) genera l’hàbit, i l’hàbit, un cop perduda la memòria de la seua causa, pot ser percebut com a virtut, i les virtuts (com també els vicis) són funcionals i es transmeten per herència.

Valors, creences i conductes lingüístiques

Les ideologies lingüístiques que viuen i operen en els parlants ens faran veure llengües exigibles i llengües optatives (fins i tot votables i, per tant, prescindibles); llengües necessàries i, per tant l’accés a les quals és un dret, i llengües innecessàries, que cal que es guanyin el seu dret a existir (elles i la comunitat diferenciada que fan possible) fent-se “simpàtiques”; llengües maternals, femenines (aptes per a l’expressió dels sentiments i per a l’ús en l’espai privat, que han de reclamar el seu dret a ser tingudes en compte mitjançant la seducció) i llengües d’estat, virils, adequades per a l’oficialitat i l’àmbit públic, que poden ser legalment imposades; llengües que sempre són ben rebudes i llengües que poden molestar; llengües amb significació política partidista, llengües de facció, i llengües neutres que denotarien sense connotar; llengües llengües, i llengües identitàries (espero que el lector entengui què vol dir aquest qualificatiu, perquè qui escriu aquestes línies confessa que no en té ni idea); llengües amb nom (amb identitat i carta d’identitat) i llengües sense nom fix i determinat i, per tant, divisibles, fragmentables, de límits indeterminats; llengües normativitzades, avaluables, serioses, i llengües opinables, de normativa flexible i estirable, llengües respecte a les quals no hi ha mai usuaris ignorants sinó usuaris tolerants (i és que hi ha llengües potencialment intolerants i llengües de les quals no tindria cap sentit dir tal cosa).

Aquest valors, que acaben sent percebuts com a intrínsecs d’una llengua posada en situació (i, per tant en un entramat de relacions de desigualtat), esdevenen un sistema complet que genera, al seu torn, un sistema de creences socials que desemboquen en conductes visibles, un sistema de creences que porten a pensar, per exemple, que hi ha comunitats per a les quals el bilingüisme, no sols és desitjable, sinó imprescindible, mentre que, per a d’altres comunitats, el bilingüisme (al qual s’ha associat la idea de riquesa) no sols no és prescindible, sinó que no sembla ni desitjable per als seus integrants, atenent a l’escàs entusiasme que desperta entre ells (potser pensen que ja en són prou, de rics, amb el que tenen). De fet, per a aquells per als quals la desiderabilitat del bilingüisme és evident, el desig és tan gran que ni tan sols se n’adonen que, en segons quines circumstàncies, la bilingüització d’una població és un camí que, paradoxalment, la condueix al monolingüisme, aquesta vegada, però, en la llengua que es desitja aprendre, i és que el desig d’esdevenir bilingüe és desigual entre els parlants, en funció del valor que atorguen a la pròpia llengua, i quan l’entusiasme bilingüista es dóna en un espai social on existeix una situació de conflicte lingüístic (crec que, a aquestes alçades, ja podem veure que aquest és el terme que amb més precisió fa referència al que efectivament s’esdevé), i en relació, precisament, amb les dues llengües en contacte, el bilingüisme que en resulta és clarament asimètric i esdevé l’avantsala de la substitució lingüística.

Una altra creença que pot florir en un ambient de conflicte lingüístic i, per tant, de valoració asimètrica —i induïda— de les llengües en contacte és la idea que existeix una cosa que rebria el nom d’”opció lingüística” i que implicaria que la llengua efectivament usada en una situació lingüística determinada, i també la seleccionada per a la transmissió intergeneracional, sorgeix d’un acte de lliure elecció personal, com si a l’hora de prendre aquesta decisió no hi influïssin els determinants socials i com si aquesta decisió fos presa per àngels sense inconscient lingüístic (sense un superjò farcit de valoracions lingüístiques). Però és clar, ser conscients que hi ha constrenyiment en els usos (un constrenyiment que pot ser més o menys estricte i afectar més o menys casos, però que sempre és de naturalesa coactiva) implicaria prendre consciència d’un conflicte que ens obligaria a posicionar-nos i a jutjar-nos segons la posició adoptada, i això és desagradable (és el que té la veritat: ens fa lliures, però a costa de pagar un preu per aquesta llibertat… i aquí és on la mentida pietosa mostra la seua virtut narcòtica).

Tendirem a creure, a més, que hi ha llengües que, en tant que prescindibles, en la mesura que es vulguin mantenir, i això impliqui certa inversió en revitalització, comporten una despesa sumptuària. Aquest senzill sil·logisme farà aleshores acceptable a les oïdes dels parlants cecs a la ideologia falses dicotomies com les que contraposen mitjans de comunicació públics en català i quiròfans per als catalans, o donarà algun significat a l’acusació de balafiament identitari (una expressió a la qual, confesso, ni li trobo ni sentit ni referència).

Creurem també que hi ha llengües que no serveixen per anar pel món, ni per portar el món a casa, de manera que, per a funcions de representació, caldrà recórrer a certs codis lingüístics i rebutjar-ne uns altres. I no parlo de funcionalitat (que, d’altra banda, depèn de la valoració, perquè allò valorat esdevé funcional, i inútil allò no valorat o no tan valorat com altres coses: a la zebra no li cal córrer més que el lleó, en té prou a córrer més que una altra zebra), parlo de, per exemple, l’existència de llengües l’ús esporàdic, o fins i tot simbòlic, de les quals davant de subjectes aliens al seu grup de parlants esdevé problemàtic, identitari, polític; de llengües l’ús de les quals no resulta apte per transmetre, ni tan sols als seus parlants estrictes, pensaments o paraules dites per algú no pertanyent al grup, sobretot si aquest algú no és un qualsevol. Recordem: com responia, no fa gaire temps, la resta de la classe a un estudiant d’anglès que traduïa un text en aquesta llengua al català, en comptes de fer-ho al castellà?, i com respon la classe, encara ara, si la traducció es fa en una escola valenciana, posem per exemple? I quantes cites (generalment no gaire literals) de la Bíblia heu sentit fetes en català entre catalanoparlants?: “En verdad, en verdad os digo…”, etc.

La interposició lingüística és també una conducta que descansa en valors i exemplifica una creença.

En definitiva, hi hauria llengües potencialment conflictives, i llengües alienes al conflicte. Llengües carregades de significació valorativa negativa que, en aflorar en conductes lingüístiques que entrarien en col·lisió amb les creences associades a aquestes conductes (a aquests usos) generarien malestar, un malestar que seria percebut com a conflictivitat gratuïta per part d’aquells per als quals la ideologia concreta subjacent a la praxi lingüística pròpia d’un context i d’un moment històric concrets s’ha invisibilitzat en forma de fons d’escenari no significatiu per a l’acció. Aleshores és quan una llengua admet ser qualificada de problemàtica. I ja se sap que la gent, de problemes, no en vol.

Quan una llengua, i per tant una cultura i, en definitiva una comunitat humana que s’hi expressa i hi fa la seua aportació específica al món, assumeix valors com els enumerats i creences com les descrites, i interioritza conductes com les apuntades, aleshores ha assumit la seua submissió, la seua inferioritat (s’aprèn la inferioritat, igual com, correlativament, s’aprèn o s’interioritza la supremacia, en un procés sobre el qual ja ens havia cridat l’atenció Hegel en parlar de la dialèctica amo/esclau), i l’adversari li té ja el peu al coll. Quan això passa, els dominadors, i molts dels dominats, no hi veuen res d’estrany a reservar el terme cultura (amb independència del qualificatiu que l’acompanyi: popular, de masses, “alta cultura”) per a les manifestacions de l’esperit del grup dominant i en la llengua dominant, i a qualificar aquelles altres sorgides del grup dominat com a folklore, o antropologia, terme de reminiscències més tel·lúriques, més adequades per als continguts que hauria d’haver emès des d’un principi una televisió com la catalana. I quan, malgrat tot, el grup dominat reïx a desenvolupar una cultura homologable a qualsevol altra que es pretengui alta, llavors, amb perplexitat i en to de falsa preocupació, se sentirà a dir: “i per què això mateix no ho escrius, ho dius, ho cantes en… (que seria més encertat)”.

Les comunitats dominades no tenen història, tenen mitologia que, quan és atesa per la historiografia o esdevé contingut d’un pla d’estudis, és manipulació (tot allò que s’allunyi de la historiografia del grup dominant s’allunya de la història, i prou). Quan és el cas, les comunitats dominades no tenen religió, sinó supersticions i, per suposat, no tenen llengua, sinó parles. No hi ha religiositat africana, sinó “creences”, o els pobles amerindis tenen “dialectes”, en cap cas llengües (o bé n’han passat a tenir només quan han passat a ser llengües mortes, perquè la mort converteix el que abans era subjectual en un mer objecte, i l’objecte no és perillós, es pot classificar i arxivar, i fins i tot és possible apropiar-se’n perquè serveixi de guarniment a la cultura dominadora —ho saben bé a València—; mentre és viu, però, se’ns escapa i és imprevisible).

Quan una comunitat assumeix la inferioritat, la repressió se substitueix per autorepressió, la censura per autocensura i el menyspreu per autoodi. Arribats a aquest punt, l’assimilació esdevé una aspiració col·lectiva, i la mort —per suïcidi induït— significa una més gran naixença.

La dominació fa dominats i dominadors, i els fa en totes les dimensions que són connaturals al subjecte humà: psicològica, cultural, econòmica i sociopolítica. No es consuma la dominació d’un grup humà fins que no es dominen les ànimes dels qui el componen.

I, per entendre-ho i mostrar-ho, la sociolingüística es perfila com una ciència de l’esperit especialment incisiva.