Sóc un Caste boy

21.10.2012

Parlar d’en Jordi Castellanos avui, en aquestes hores difícils, fer-ne una semblança personal i deixar constància de la seva influència mestra en mi, ara que ens ha deixat, m’obliga a rememorar el meu pas per l’Autònoma a la dècada dels vuitanta i noranta del segle passat.

Què va significar en Jordi Castellanos per a mi en aquells anys dolços d’aprenentatge vital i literari? Mai no li ho he dit, car sóc gelós de la meva intimitat més pregona. Però ara toca. Doncs, TOT. Ho va significar absolutament TOT. Sona cosmogònic i exagerat, però és que en Jordi Castellanos va canviar la meva visió del món (allò de la weltanschauungdels alemanys). Perquè, a desgrat de tot, en les seves classes em vaig fer gran. En les classes d’en Jordi Castellanos vaig anar descobrint que la literatura no és ni una entelèquia ni una mena de llimbs protectors del no jo feréstec. En les classes d’en Jordi Castellanos la literatura va deixar de ser, per a mi,  quelcom vital però alhora vague i eteri i va fer-se carn. En aquell cenacle acadèmic vaig aprendre que el procés de producció literària és un procés complex, en què hi intervenen múltiples actors (un productor, uns receptors, uns intermediaris). En aquelles classes magistrals, magistrals no en el sentit pejoratiu que en el món universitari fa l’efecte que té a hores d’ara aquest mot, sinó magistrals perquè eren  ofertes per un mestre veritable de la matèria, vaig comprendre que la literatura no pot entendre’s deslligada del seu context històric. I que és la realitat que hi ha al defora, el no jo, allò que traspua i dóna raó de ser a l’obra literària. En definitiva: en aquelles classes de Novel·la catalana de 1912 a 1939 i de Novel·la de postguerra, i encara molt més i a grans dosis en les assignatures del Doctorat, vaig aprendre no sols literatura, sinó que vaig obrir els ulls al món, a la realitat veritable i, el que és més important, a tot el que a hores d’ara conforma el meu cercle d’interessos: la història autòctona, la política, la identitat nacional, la cultura i la literatura d’aquesta nostra, pobra, dissortada terra. Amb l’afegit, dit sigui de passada, que gràcies al mestratge d’en Jordi Castellanos vaig poder arribar a conèixer, també, l’existència ignota dels fantasmes que durant molt de temps han estat el meu objecte de recerca: en Lluís Capdevila, l’Amichatis, en Manuel Fontdevila, en Montero, el Paco Madrid, etc.

Espero i desitjo que els qui llegiu això pugueu capir el que té de memorial d’agraïment i de reconeixement a l’actor principal de la funció, en Jordi Castellanos. El meu Mestre, el Mestre del qual em considero un humilíssim i mediocre deixeble.

I és per això, que, abans d’acabar, voldria fer-vos partícips d’una anècdota i rememorar una calçotada que vam fer ja fa molts anys a la casa pairal d’en Jordi Castellanos, a Tagamanent, per l’època en què la Teresa Iribarren, la Neus Real, el Carles Lluch, la Lídia Coll i jo érem becaris d’investigació del Departament de Filologia Catalana de l’Autònoma, i a la qual varen assistir, també, el Pep Paré, l’Hortènsia Curell, la Magda Alemany, la Cristina Riera, etc. D’aquella trobada, i prenent-la com a pretext, vaig fer, ja fa temps, uns versets que endreçava “A en Jordi Castellanos, per moltes coses, per tot”. Allí, aquell dia, en aquell ambient de companyonia cordial, em vaig sentir de totes totes un “Caste boy”. Aquest sentiment de pertinença a un grup privilegiat, privilegiat pel fet d’haver tingut la sort de formar part del cenacle de deixebles d’en Jordi Castellanos, em retorna cada vegada que visito l’Autònoma i, especialment, cada vegada que he participat en algun dels actes, congressos, homenatges, etc., que Jordi Castellanos ha organitzat per escampar al món la nostra cultura.

Ho podria dir de moltes maneres diferents però no més clar: si d’alguna cosa a la vida em sento orgullós és, precisament, d’haver poder sigut, de ser, un “Caste boy”.

Jordi, moltes gràcies.

 19 d’octubre de 2012

Etiquetes: