Sobretot que no es noti que és dona

20.11.2013

Roger Vilà Padró ha publicat a Núvol l’article El dia que hi haurà bones novel·listes. Crec que plantejar-se si dins dels “bons” novel·listes hi ha menys proporció de dones que d’homes, els motius que hi ha al darrera, i les altres qüestions a les que això pot donar pas, com ara si es nota que un autor sigui home o dona, etc., no tindria per què significar això que tu dius: “posar en evidència els prejudicis que hom pugui tenir i la posició que adopta davant la qüestió que n’és el nucli”. Però la veritat és, em temo, que després d’haver llegit l’article és ben bé en això en allò que sembla sustentar-se, ja que el biax es troba ja en les mateixes premisses de les quals parteix el text. Intentaré exposar les raons per les quals dic això:

Obviaré el títol i que la pregunta de la qual sorgeix l’article “per què, quan algú demana que li recomanin alguna gran novel·lista, en general costa tant obtenir una resposta ràpida i concreta, amb noms i cognoms i títols d’obres?” dongui per fet que la raó és que n’hi ha poques, i vaig cap a les premisses “qualitatives”.

 

Dones que voten, el 19 de novembre de 1933

 

La primera és que per a que una novel·lista sigui “bona” no ha de s’ha de notar que és dona. La segona, ímplicita en la primera, i explícita en l’article en forma de pregunta, és que el fet que es noti que una novel·la estigui escrita per una dona és un problema. I hi ha una tercera premissa però primer vull comentar aquestes dues.

Si estem buscant bones novel·listes, igual que quan busquem bons novel·listes, la premissa no és, simplement i per definició, que escriguin Literatura (amb majúscules, o “alta literatura”)?

A un novel·lista també se li demana que per ser bo no se li noti que és un home? De què estem parlant quan parlem de “bons” novel·listes”? Depèn de que l’autor sigui home o dona? Què fa que una novel·la sigui una “gran” novel·la? De debò es pot notar si una “gran” novel·la ha estat escrita per un home o una dona? En què es nota: en el tema? (Si el tema central són les relacions humanes, podem dir que és una novel·la escrita per una dona, i si ho és un assassinat, una novel·la escrita per un home?) En les estructures sintàctiques predominants? En el lèxic? No varien totes aquestes qüestions d’un autor (sigui home o dona) a un altre? Varien més, i d’una forma determinda, quan els autors són de diferent sexe? Seria un problema que una bona novel·la es notés que ha estat escrita per una dona? Per què? I per un home? Per què no?

Responent a una d’aquestes preguntes, però, trobem la tercera premissa: allò que fa que es noti que una novel·la ha estat escrita per una dona (allò que la primera premissa estableix que no s’ha de notar per tal que la novel·lista sigui bona, i que la tercera estableix que és un problema) són els sentiments. En fi. Diria que el que passa sovint, quan no es menysprea els sentiments directament, és que potser es confonen amb “sentimentalisme”. Però ja que estem amb els sentiments: no és poc usual trobar-los, en la (nostra) societat actual, al fons d’un profund menysteniment que sembla nèixer de la seva contraposició convencional amb la tan excelsa “raó” i, per extensió, amb la cultura (a l’article això queda clar: “Si pensem que les dones no van tenir un accés normalitzat i lliure a la formació i a la cultura fins a mitjan segle XX…”). De debò la cultura es fonamenta només en la “raó”? De debò l’art, part fonamental de la cultura, i dins de l’art, la literatura, són fills únics de la “raó”? És que no estem fets de sentiments? És que no és de l’ànima humana, del que acaben parlant, d’una manera o altra, les “bones” novel·les, les que acaben sent immortals? No és perquè emocionen, que són immortals?

En fi. Un tema que pot ser molt interessant si no s’esbiaxa d’entrada i es qüestiona de debò.

 

Etiquetes:

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

3 Comentaris
  1. Sobretot, cal que es noti que al darrera hi ha un bon escriptor, home o dona.
    És perquè emocionen que acaben sent inmortals.

    Per exemple, m’han emocionat i considero grans obres :
    Vida i destí de vassili Grosmman,
    L’últim dia abans de demà i el silenci dels arbres d’Eduard Marquez,
    Tota una vida de David Grossman,
    La mutació sentimental de Carme Torres,
    El festí de babette d Isak Dinessen,
    El xal de Cynthia Ozick,
    Brooklyn de Colm Toibin,
    Suite francesa d’Irene Nemirovsky,
    Dins el darrer blau de Carme Riera,
    El lugar del aire de Dinaw Mengestu,
    Una música constant de Vickram Seth
    una llista que m’ha vingut al cap sense pensar-hi gaire…. més o menys tants homes com dones.

  2. Interessant debat… Per la meva experiència (com a escriptora) sé que els homes no ens llegeixen, o ens llegeixen poc. Vet aquí perquè no saben donar noms ni títols, simplement els ignoren.
    En general, els sentiments els fan angúnia… Però qualsevol que hagi estudiat psicologia sap que les ‘grans’ decisions de la vida no es prenen en base a la raó sinó als sentiments. I els homes més que les dones, vés per on.
    Hi ha un refús inconscient per part de molts homes de la part femenina que tots tenim (llegir Jung). A la inversa no es dóna. Les dones actuem amb la nostra part masculina tan de gust, igual que llegim els seus llibres.
    En fi, crec que el dia que la part masculina de la humanitat entengui i assumeixi que la regla, per exemple, també va amb ells, aleshores ens podrem entendre la mar de bé.
    Només que ens tinguem en compte, que ens fem atenció d’una manera equilibrada, sense prejudicis, avançaríem cap a la normalitat que encara justeja…