Sobre la intel·ligència en l’art

16.06.2012

Ens endinsem entre el públic concentrat sota l’escenari amb lentitud, com aquell qui enfonsa la mà en una massa espessa. Al cel, el capvespre baixa i s’ajusta rere les canyes que oregen altes vora mar, just passada la plaça de ciment armat del Fòrum: un contrapunt a la tirania solar i festiva del dia, com un presagi dels matisos musicals que ens han de vindre. El silenci és cerimoniós i també dens, molt dens. I la música esclata, com esclata un tro inaugurant la tempesta. La instrumentació doble del grup —dues guitarres, dos baixos, dues bateries— subjecta amb fermesa una veu que udola en una llengua closa i esquerpa, compacta com un pa de terra: és la gleva basca, resistent. No n’entenc ni un mot, de les cançons, i em reca: però m’imagino les lletres d’una bellesa estranya i ferida, esqueixada des del centre. I això em conhorta.

Birra en mà, ens deixem embolcallar per la massa orquestral del grup, contínua i greu, tensa i intensa. Lisabö són, en aquest sentit, profundament wagnerians: sense concessions fàcils ni farciments superflus, sinó duratives, operant per addició, les seves melodies penetren la derma i enfonsen l’arrel cap a alguna cosa profunda i sentida. La jugada, esclar, és pensada amb estratègia: tensant fins a l’extrem l’equilibri rítmic, doblegant-lo a pols amb una violència ferma, controlada, de traç elegant. Sota la tarima, el públic, en comunió, observa les contorsions rítmiques de la banda, belles i violentes com el rictus del plor, i es deixa absorbir per la boira atapeïda de la música. De fora estant, enllà de l’escenari, els transeünts ens observen estranyats, aliens al cant de sirena que ens hipnotitza.

Se m’acut, de cop, un qualificatiu per definir la tècnica musical de Lisabö: ‘intel·ligent’. És, en efecte, un grup d’orquestració calculada, de trencaments rítmics mil·limetrats, de balanceig equilibrat entre el soroll i la fúria; la seva música resulta d’un experiment estudiat que destil·la finesa i astúcia. Enmig d’aquest paladeig lent de les cançons, però, m’assalta un dubte sobre el que acabo de pensar: és lícita, aquesta adjectivació? La pregunta no és nova, esclar, però en ple concert no se m’acut cap fil de tradició per tibar, així que em limito a treure la llibreta i anotar els meus plagis.

Podem parlar d’intel·ligència, en art? L’artista virtuós és necessàriament intel·ligent? Potser en el camp de la música la resposta negativa ens és més evident, perquè el llenguatge musical, com el pictòric, no és el que fem servir per (en)raonar. D’aquí, crec, l’estranyesa del qualificatiu ‘intel·ligent’ aplicat a aquesta art: el domini d’un codi, d’una tècnica —per molt que sigui vehicle de sensibilitats altes— no té res a veure amb el seny. En literatura, però, la cosa es complica una mica, perquè l’instrument de què se serveix l’escriptor per engrapar-nos l’ànima és el mateix que el que informa els nostres pensaments: les paraules. Sí, hi ha allò de Kafka, que era neci perquè volia cremar els seus llibres i privar-nos de l’única cosa de la seva vida que avui ens interessa: la seva obra. Però l’exemple, per molt flagrant que sigui, no em basta. Un escriptor bo, ¿pot ser un estult? Si és fi en l’ús de la llengua a l’hora de crear, ¿pot ser obtús quan l’aplica en altres àmbits?

Sospito que, en el fons, aquesta distinció que faig entre l’escriptura i les altres arts té bona part d’apriorisme: perquè la literatura es percep com un exercici mitjanament més culte que la música. Que no se m’ofengui cap ànima melòmana fina: dic ‘mitjanament’, i sempre amb el benentès que aquest (pre)judici en el fons parla del consum d’aquestes arts, més que no pas de la seva creació; si bé acaba estenent-se, com una taca d’oli, a tots dos vessants —d’aquí l’engany de la valoració i el pre- del judici. Que la literatura, en termes generals, sigui més exigent amb el públic —sols pel fet que demana una implicació (merament sensorial, si voleu) més activa en la descodificació de l’obra: la lectura— ha difós la idea que és una art més elitista. Però això, certament, ens parla dels receptors de l’obra, i no pas dels creadors.

Esclar que no deu tenir gaire sentit, preguntar-se per la capacitat intel·lectual d’un autor que, afortunadament, els lectors no esquizofrènics ni tocats de Freud ja hem mort. Sigui com sigui, però, la idea em toca algun ressort íntim, i no en sé sortir, del dubte: em resta penjat a la cara, oscil·lant al llavi inferior com un ham. Mentre s’acaba el concert de Lisabö, concloc temporalment —les opinions contràries seran molt benvingudes: m’interessen— que l’art, en qualsevol de les seves manifestacions, deu ser més a prop d’una intuïció violenta, d’un llampegueig de veritat lluminosa vinguda de molt endins o de molt enfora de l’artista —¡Quin abim de llum, Déu meu!, s’exclama Maragall—, que de qualsevol connexió nerviosa del cervell.

Mentrestant, al Fòrum, sota l’escenari buit, la música s’apaga i el públic comença a desfilar cap al proper concert: lentament, com vingut de lluny, d’un paisatge blau molt fondo.