Sobre Ferrater

El que m’agradava de Ferrater era que et respectava, s’interessava per tu i pel que feies. I creia que la poesia havia de dir alguna cosa, que no valia la pena de perdre el temps en un joc verbal, per intel·ligent i divertit que fos.

Que la meva relació amb Ferrater ha estat important ho mostren totes les vegades que l’he anat citant, aquí i en altres llocs. Ha estat un dels meus mestres, per dir-ho d’alguna manera. Però això no vol pas dir que la meva poesia hagi estat subsidiària de la seva. He estat un bon deixeble si recordem allò que va dir Nietszche: malament pagues el teu mestre, si continues essent-li deixeble. Tant per la meva formació, com per la generació a què pertanyo, tinc i he tingut sempre una concepció de la poesia una mica diferent de la seva. Per començar, mai no he fugit de la música verbal, perquè jo sempre he cregut que era important en la poesia, així com sempre he cregut que el color era important en la pintura. També sempre he tingut un component diguem-ne metafísic, cosa que a Ferrater l’horroritzava. Així, li agradava repetir: “sempre que, traduint de l’alemany, em trobo la paraula Geist, jo tradueixo per intel·ligència” (Geist vol dir esperit). Però una cosa important em va ensenyar, l’ús de la llibertat i el respecte per l’obra dels altres. I així un dia, després d’haver llegit el mecanoscrit d’El verd jardí, em va dir que hi havia dos poemes que no li agradaven pas, eren “La catedral” i “Meditació de novembre”, i jo li vaig dir que, si li semblava, els podia treure del llibre. I em va contestar que no, que un poeta s’ha de comprometre amb allò que fa i que potser anunciaven algun camí que podia ser interessant. I va afegir que endavant, i encara, com per reforçar-ho: “que així com en Tal (aquí va dir el nom d’un poeta jove) em sembla que no té res a dir, tu sí que em sembla que tens alguna cosa a dir”. Jo m’ho vaig prendre com un poetam habemus. Una mena de consagració.
El que m’agradava de Ferrater era que et respectava, s’interessava per tu i pel que feies. I creia que la poesia havia de dir alguna cosa, que no valia la pena de perdre el temps en un joc verbal, per intel·ligent i divertit que fos. Ell no el va perdre, el temps, i la seva obra va marcar un canvi en la poesia catalana, com reconeixen els estudiosos. Va obrir un camí que, de tota manera, em sembla que ben pocs han seguit com cal, perquè la famosa poesia de l’experiència ha acabat sent una monòtona poesia de la banalitat sinó de la més ridícula ximpleria. I és que tot depèn de la categoria de l’experiència de cadascú, del sentit literari de qui l’escriu, aquesta experiència, de la seva exigència moral i de la seva capacitat de formalitzar-la, eliminant-ne la ganga convenient per fer-la universal. De fet, per mi, tota poesia que valgui la pena ho és, de l’experiència. El que importa és saber-la filtrar, aquesta experiència. I Ferrater en sabia.

Podeu llegir l’article sencer aquí.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació