‘Small’ tennis

31.07.2012

Dir que no. Saber dir que no. Negar-s’hi. Hi ha una habilitat social que no acabe d’incorporar mai. Perquè hauria d’haver-me negat a escriure aquest article. No era senzill: compartir l’Speaker’s Corner de NÚVOL amb dos escriptors que estime i admire, Salvador Company i Gustau Solaç, escrivint, a més a més, sobre l’altra passió compartida per tots tres, el tennis, i posar-la en relació amb la mare literatura. Ei, que sí, serà un plaer, apunta’m, no sé, alguna cosa se m’ocorrerà…

Tan difícil com la negació és trobar una eixida honrosa a un compromís al qual hauries d’haver-te negat. Tennis i literatura? Sent honestos, hi ha zones de (des)coneixement que costa molt encreuar. Sobretot si, d’entrada, no recordes que el tennis haja estat una matèria d’especial inspiració literària. Abans de jugar, fem una mica d’estiraments. Lolita, de Vladimir Nabokov, incloïa una metafòrica escena de tennis. La tinc molt borrosa. I no sé per on para el llibre. Una mica de piloteig des del fons de pista: estirant del fil, arribem a un article de The New York Times. Tret de Nabokov, tanmateix, no he llegit cap cosa (menys encara sobre tennis) dels ínclits autors ressenyats: John McPhee, Martin Amis i David Foster Wallace (adéu a la meua aura gafapasta). També és mala sort. Això i el meu anglès de garrafó, obstacles insalvables.

Escalfament de fons de pista. Millor si la proposta haguera estat oberta al cinema. Tenim relativament recent Match Point (2005), film del millor Woody Allen, un melodrama esplèndid on el tennis és emprat com a metàfora de la vida: celestial la imatge de la pilota que, després de pegar en la cinta, balla i fa dubtar sobre quin costat del camp serà la seua destinació. No hi ha molta cosa més: un any abans s’estrenava Wimbledon, una comèdia romàntica on s’ubicava al mític torneig un (improbable?) festeig entre jugador i jugadora interpretats per Kirsten Dunst i Paul Bettany. T’ha d’agradar molt el tennis (o la Dunst) per veure-la sencera.

Avancem uns passos, per voleiar. Especulem sobre el material literari de què ens podria proveir el tennis. Certament, Roger Federer dóna per escriure un complit assaig sobre estètica. I el contrast entre el seu estil canònic i desimbolt, immortal, i el tennis físic i agonístic de Rafa Nadal, podria ser matèria per a una novel·la que elucubrara sobre la seua relació, des de l’acostament a la realitat o, més profitós, perpetrant una ficció sense complexos. Mentrestant, els amants del fulletó tenen matèria amb la vida i miracles d’una coneguda ex tennista i evasora fiscal catalana (l’autobiografia no val, és clar). Sobre ella o sobre la tortuosa vida de Monica Seles hi hauria per a una novel·la ben complida.

Esmaixem una mica, per acabar. A les ratlles anteriors hi ha una mica d’impostura, perquè, si mirem a casa nostra, hi ha matèria de què parlar: Lawn tennis (Moll, 2004), de Salvador Company, un recull de dos relats llargs i dos de més curts un dels quals, el que li dóna títol al llibre, contava la meravellosa història d’un partit de tennis (en un camp de gespa, com els de Wimbledon!!), a la comarca del Camp de Túria, interromput per la Guerra Civil. Havia de ser un escriptor en català, boig de la literatura i ocasional monitor de tennis (no busqueu més: una combinació estadísticament improbable) l’encarregat de trobar un fil connector així.

Lligant caps: sent Company l’autor de la proposta per a NÚVOL, ens condemnava a parlar del seu llibre. Un cabronàs. Perquè, escrivint aquest article, a més d’envair-me unes ganes boges de rellegir Lawn tennis, em jugue a sobre. I no puc fer-ho perquè porte uns mesos lesionat del colze, condemnat a una mena d’small tennis amb el meu fill, que no serveix ni de dosi homeopàtica. Dosi misèrrima, desesperant. Escric les línies finals envaït per l’enyorança. Tot, per un “sí” apressat. Punt, joc, set i partit.

 

Blog de Xavier Aliaga: Sota la creueta   Twitter: @xavialiaga