Des del simposi Fuster

3.05.2012

Joan Fuster

 

@BorjaBagunya. Universitat de Barcelona

dimecres 2 de maig 

La pregunta pròpia de la crònica –què ha passat aquí, avui?- ens obliga, en el cas del Simposi Internacional Joan Fuster, a diverses respostes, totes, diguem-ho ja d’entrada, parcials i interessades. La primera té a veure amb la commemoració de cinc efemèrides relacionades amb l’obra i la vida de l’assagista de Sueca que no semblen haver-se imposat ni com a urgents ni com a necessàries pràcticament a cap altra institució, (cosa que recordava l’article de Salvador Enguix que va aparèixer ahir a La Vanguardia) i que encara fa més significativa la organització del Simposi. Una commemoració múltiple que, a més, s’ha proposat –i es proposa encara: el Simposi durarà fins divendres- pensar l’obra de Joan Fuster, això és, pensar en Joan Fuster i amb Joan Fuster i si cal contra Joan Fuster, no només per preguntar què hi ha en la seva obra que demana de ser pensat –de radicalment contemporani, si voleu- sinó per anar a buscar el que l’obra de Fuster diu de la nostra contemporaneïtat, el que hi ha que ens posa en evidència, i que, en última instància, ens incita a posar els nostres temps a l’altura de l’obra.

El propòsit de rellegir Joan Fuster, propòsit que ha explicitat a la presentació Antoni Martí Monterde, impulsor i organitzador del Simposi, demana una obra en disposició de ser llegida. Potser per això, Antoni Furió, responsable amb Josep Palàcios de l’edició de l’obra completa de Fuster, ha inaugurat i ha clausurat en forma de ponència i de taula rodona aquesta primera jornada. La ponència ha desballestat algunes de les principals inèrcies valoratives que sembla que sempre han d’aparèixer quan es parla de Nosaltres els valencians; Furió no només comença amb una certa voluntat polemitzadora –no es tracta d’una obra menor, sinó de la millor, o d’una de les millors que ha escrit Joan Fuster-; també desfà la comoditat exegètica que fa passar el Nosaltres per un paperet escrit en pocs mesos i que insisteix a fer cas a la presentació amb què Fuster acompanya l’obra: que, en realitat, és un llibre que no volia escriure i que demanava algú que no fos ell per a ser escrit. Furió entén que el Nosaltres és justament el llibre que vol escriure Fuster, que la presentació és més una captatio que un atac de sinceritat i que, de fet, Fuster duia més de deu anys escrivint-la –això és, assajant-la en altres textos, arribant-hi.

Aquí és on s’ha revelat el sentit o la intenció d’una de les joies del simposi: la reproducció en facsímil de dos textos de Fuster no massa accessibles: Literatura entre literatures, publicada a Pont Blau el 1961, on Fuster planteja certes preguntes fonamentals, i certes maneres de formular les preguntes, sobre l’encaix i les relacions de la literatura catalana en el marc d’una literatura entesa en termes universals o, si més no, internacionals, i València en la integració de Catalunya, aparegut a La Nostra Revista el 1950, on Fuster ja avança certes inquietuds que reapareixeran a Nosaltres els valencians.  

També enllaça amb la segona joia del Simposi: l’exposició que acompanya i vesteix el Simposi, en la qual s’exposen les primeres edicions de les obres publicades per Fuster abans, i fins el 1962. Recordar què havia escrit Fuster abans del Nosaltres es planteja com a nova manera de comprendre’l i de fer més evident la solidesa del projecte de què participen totes les seves obres.

La taula rodona, que ha convocat Antoni Furió, Jaume Pérez Montaner i Antoni Martí Monterde, que l’ha moderada, ha abordat diversos problemes a l’hora d’editar un clàssic –un monstre, diríem- com és Joan Fuster. A partir de quins criteris es pot organitzar una obra ingent com la de Fuster? N’hi ha prou amb un criteri d’autor? Calen altres consideracions, que permetin una organització genèrica o temàtica capaç de recollir les tensions i les simetries que recorren una obra completa? Perquè del que es tracta aquí és de l’obra completa de Fuster, cosa que, a més, suposa altres problemes. Què fem amb l’obra en castellà? O amb els epistolaris? Ressona aquí l’observació fusteriana segons la qual tota literatura tendeix a esdevenir una filosofia de la literatura; de la mateixa manera, tota obra completa demana una idea del que és l’obra d’un autor, això és, el que l’és i el que no [1]. També ressona, per l’absència d’algun representant, l’editorial en què es duu a terme aquesta nova edició de les obres completes –nova, en la mesura que l’anterior temptativa, que fa deu anys va publicar el seu primer volum, es troba ara aturada, o en arribada asimptòtica a la seva conclusió-.

Entre la conferència inaugural i la taula rodona, Enric Sullà ha desplegat una lectura de Fuster com a crític literari, cosa que ha exigit certes consideracions sobre el que podem entendre per crítica, per l’estatut del crític literari i, sobretot, per quines poden ser les seves funcions. El text sobre el qual s’ha recolzat Sullà –una entrada magnífica del Diari (1952-1960)- ha organitzat centrípetament un ventall extensíssim de reflexions sobre la crítica –de Thibaudet a Derrida per dir-ho d’alguna manera- i, centrífugament, una eclosió del que en diu Fuster cap a les formes contemporànies d’aquesta professió. Entre un moviment i l’altre, se li imposa al cronista una constatació i una pregunta: més o menys tots els mitjans que s’han fet ressò, com també els parlaments més institucionals del Simposi, han coincidit a titllar Fuster i la seva obra d’incòmodes. La repetició sistemàtica d’aquesta incomoditat, i la seva acceptació tàcita, no obstant, no funcionen justament com el seu contrari? És a dir, no contribueixen a desactivar la vertadera, radical, insubornable incomoditat de la obra de Fuster, a fer-la més còmode? Potser és a detectar aquesta mena de moviments perversos que es posa al servei la crítica de Fuster –del qual, com demana Sullà, n’hem de seguir l’exemple, ara, diu, que encara hi som a temps.


[1] Al torn de preguntes, es planteja una qüestió interessantíssima: davant de la problemàtica d’incloure, de moment, la producció en castellà de Fuster a l’obra completa Pau Viciano, que es troba entre el públic, es pregunta per la possibilitat de traduir-la al català. De seguida apareixen diverses prudències: si bé es podria fer més accessible una producció que, actualment, s’ha de perseguir, la traducció es faria a un català que no seria el de Fuster i que Fuster ja no podria revisar. Aquesta traducció, a més, tal com adverteix Nora Catelli en una intervenció posterior, també seria un esborratge, en la mesura que el castellà que utiltizava Fuster, les tensions que hi ha inscrites en la llengua, recullen els estrats i les violències pròpies del moment històric, polític i social en què van ser escrits els textos, imprescindible per a llegir degudament, complexament, l’obra de Fuster.