Silencis del DIEC

18.04.2016

Fa poc he obert el blog Silencis del DIEC. Hi recullo paraules, significats i expressions majoritàriament d’ús habitual que no figuren en el Diccionari de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans (DIEC2). S’hi poden trobar entrades de tota mena, algunes de les quals sí que estan recollides en altres obres de referència:

—Interjeccions: ahà, bla bla bla, iuhu, uau.

—Mots truncats: info, mani, porno, relax, retro, tele.

—Sigles (de fet, al DIEC2 no n’hi ha ni una): ADN, DVD, GPS, OK, ONG.

—Construccions gramaticals: “ah que + oració (o element equivalent)”, “al + infinitiu”, “va i + verb”.

—Fraseologia: anar al gra; caure la cara de vergonya; feta la llei, feta la trampa; pagant, sant Pere canta; vendre la moto.

—Llatinismes: in crescendo, mea culpa, persona non grata, vox populi.

—Estrangerismes: sobretot castellanismes (bolso, melena, pringar, xiringuito), però també mots procedents de l’anglès (cheerleader, feeling, hooligan, making of), el francès (crème de la crème, rentrée, voyeur), l’italià (birra, cello, capo), el japonès (manga, ninja, sudoku), etc.

—Verbs derivats de noms: grafiar, hostiar, llantiar-se, locutar.

—Adverbis adjectivals: dur (treballar dur), fatal (jugar fatal), ràpid (anar ràpid).

—Noms obtinguts per conversió d’adjectius: abdominals, malabars, mòbil, portàtil.

—Noms procedents de marques comercials: cel·lo, jacuzzi, tàper, velcro.

—Col·loquialismes: conyàs, empanada (mental), escaquejar-se, flipar, guiri, guai, mala folla, molar (‘agradar’), rasca, xoriço (‘lladre’).

—Expressions considerades malsonants: anar de cul, cagar-s’hi, de l’hòstia, inflar(-se) els collons, passar-les putes.

Pel que fa als col·loquialismes i a les expressions malsonants, hi ha qui considera que no haurien de figurar en un diccionari de la llengua estàndard, perquè no formen part de la llengua formal, però en canvi, bé n’hi trobem d’altres com goril·la (‘guardaespatlles’), rampinyar, no mamar-se el dit, posar algú a parir o mala hòstia. En les últimes dècades la informalitat en la comunicació ha anat guanyant terreny, i la llengua col·loquial ha ampliat els seus àmbits d’actuació més enllà de les relacions personals. Per això és necessari prestar-li més atenció.

Algunes entrades del blog suposen una reclamació de canvi ortogràfic (generalment amb afectacions fonètiques) o, si més no, de donar carta blanca a variants gràfiques: acné (per acne), dioptria (per diòptria), garrapinyada (per garapinyada), gincama (per gimcana), mèdul·la (per medul·la), paraplègia (per paraplegia), sonàmbul (per somnàmbul), tendinitis (per tenonitis), tortícolis (per torticoli).

La raó de ser del blog és que la normativa no pot estar allunyada del que diu la gent. Ep!, i això no vol dir que tot el que diu la gent s’hagi de donar per bo. És cert que no hi ha uns paràmetres clars i objectius pels quals es pugui decidir fàcilment d’acceptar o rebutjar una paraula, una expressió o una estructura. Sí que poden haver-hi raons objectives: per exemple, acceptar allò que es crea per mecanismes interns de la llengua i que està ben format; o donar per bo allò que es manlleva del castellà si s’ha adaptat a la fonètica catalana; o admetre allò que cobreix el significat d’una realitat que en català no té un nom concret, etc. Però ni amb criteris així aconseguiríem posar-nos d’acord sistemàticament.

Ara bé, la normativa “ièquica” (manllevo el terme a en Màrius Serra) sí que hauria de valorar més del que ho fa ara el criteri de l’extensió d’ús d’un element. Si està consolidat en la llengua, si no hi ha una consciència general que allò és incorrecte, si s’utilitza en literatura i en mitjans de comunicació, si hi ha altres obres o autors que ho reclamen, això són símptomes que aquell element probablement s’hauria d’incloure en el diccionari acadèmic.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

7 Comentaris
  1. És curiós que tot hagi d’estar al diccionari general com si fos la panacea, segons diu l’autor. És una ironia? Potser podem dir que en el cas de les sigles hi pugui haver (almenys) una espècie d’apèndix de les més ús. Les frases, no han de ser al diccionari perquè ens podríem endur una gran sorpresa. A més, durant molts anys als parlants d’una varietat ens van ensenyar a dir paraules com papallona que els nostres padrins creien que era una mica estranya ja que preferien voliana… De totes maneres, hem de veure que hi ha paraules d’ús habitual que són dins de la categoria de sigles com làser o radar.

  2. Molt bona feina! Ja saps que discrepo des dela humilitat, però.

    L’ús dels PP amb subjecte inanimat és una magrejada als pilars dela llengua… Els verbs copulatius són molt estables en una llengua…parles de fonètica com a criteri per assentar un mot, però també la fonètica es castellanitza quan aportes paraules que desplacen la seva accentuació… No és un sistema contradictori?

    Però més que entrar en detalls és que practiques una anatomia en una llengua malalta, en procés d’esdevenir un crioll. La diferència d’actitud cap a la llengua és que fem una diagnosi d’entrada oposada. I amb això sí que ens hauríem de posar d’acord.

  3. Un bon llistat de castellanades repugnants que no ens calen per res. Filologia de pa sucat amb oli, que en dic jo.

  4. Molta gent diu Sixanta (60) i a TV3 ( TN) diuen Seixanta.
    En el meu entorn diuen Boranit ( quan van a dormir) .
    La ela geminada només la pronuncia (pronunciava)l’ Òscar Dalmau en El Gran Dictat de TV3.